Selecciona Edició
Connecta’t

El deteriorament de les institucions

El procés secessionista català ha erosionat la base de la democràcia: les lleis, els òrgans de representació de la sobirania i els tribunals, que dirimeixen sobre la legalitat

El Parlament, en una imatge d'arxiu.
El Parlament, en una imatge d'arxiu.

La continuada i espasmòdica incapacitat del secessionisme català per acordar la investidura d’un president de la Generalitat és l’últim episodi d’una meteòrica degradació institucional. La seva tossuda desobediència a les lleis, el seu insistent menyspreu a l’oposició i el seu contant desacatament als tribunals marquen aquesta corrosió de l’ordre democràtic i deixa l’autogovern ple d’instruments bàsics desacreditats. Aquesta n’és l’herència:

1. El verí del desordre

Al principi del desordre hi havia l’elogi a la desobediència. La ruptura de l’ordre estatutari i constitucional pel secessionisme català a la tardor del 2017 va tenir dos pròlegs. Un, el pseudoreferèndum del 9-N del 2014, pel qual el president Artur Mas i diversos dels seus consellers van ser condemnats pel delicte de desobediència en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Un altre, just un any després, la resolució parlamentària del 9-N del 2015, després de les eleccions “plebiscitàries” del 27-S en les quals el convocant va perdre el plebiscit (en vot popular) però va guanyar la majoria parlamentària (en escons).

Aquesta resolució plasmava l’anomenat “full de ruta” de l’independentisme. Proclamava obertament “l’inici del procés de creació d’un estat català en forma de república”. Un procés que enrunava la legislació democràtica vigent, pel qual la Cambra no se sotmetria a les seves institucions, “en particular” el Tribunal Constitucional (TC), i instava el Govern a “complir exclusivament” les seves normes i mandats.

El full de ruta va ser suspès pel TC —i anul·lat el 2 de desembre— per violar la Constitució. I a partir d’aquí van quedar afectades de nul·litat totes les mesures i resolucions parlamentàries que hi pengessin.

La propaganda oficial va intentar justificar la seva acció amb arguments històrics, electorals i històrics, tots inaplicables al cas.

Va voler equiparar la reivindicació de la independència catalana amb el moviment nord-americà dels anys seixanta pels drets civils, especialment de la minoria negra (de Rosa Parks a Martin Luther King); amb el pacifisme anticolonial del Mahatma Gandhi a l’Índia, i amb la resistència de Nelson Mandela i la majoria sotmesa a l’apartheid a Sudàfrica. Però no és el mateix, perquè la desobediència en aquests casos la van protagonitzar els ciutadans, i no les institucions de govern. I sobretot perquè les normes contra les quals es van rebel·lar aquests moviments no eren democràtiques, a diferència dels Estatuts de Catalunya (del 1979 i el 2006) i de la Constitució espanyola del 1978. Aquests textos van rebre el suport d’àmplies majories de l’electorat català, que en el cas de la Carta Magna va aconseguir el 91,09% dels votants (gairebé el doble que els secessionistes del 9-N del 2014), dos punts més que la mitjana espanyola.

La propaganda va pretendre ancorar també la secessió en un “mandat electoral”, el del 27-S: però el vot als partits independentistes es va xifrar llavors en el 47,7% de les paperetes (i va declinar unes desenes el 2017), és a dir, no va aconseguir ni la majoria. La doctrina més comprensiva amb els moviments de secessió —com el dictamen del Tribunal Suprem de Canadà del 1998 sobre el Quebec— que la majoria exigible sigui a més “clara”, reforçada.

Complementàriament, el secessionisme va alçar el seu pla evocant el dret a l’autodeterminació dels pobles reconegut per l’ONU: apel·lació inaplicable en aquest cas perquè Catalunya no està sotmesa a una opressió colonial, una ocupació militar estrangera o una opressió dictatorial asfixiant, els supòsits en què el dret internacional dona llum verda a les legítimes secessions (“Catalunya no és Kosovo”, EL PAIS, 13/8/2017).

Per acabar, la crida d’un Parlament (dividit gairebé per meitats) i d’un Govern a la desobediència plantejava un verinós horitzó de desordre en cascada: amb quina credibilitat una autoritat reclamaria en el futur als seus ciutadans que respectessin les lleis, si abans ella mateixa les va violar?

2. El cop contra la legalitat

La principal institució d’una societat moderna és la seva legalitat democràtica. És exactament això el que va ser sotmès al cop parlamentari del 6 i 7/8 de setembre mitjançant les lleis de “desconnexió” o ruptura que van abolir la vigència de l’Estatut, la Constitució i tot el patrimoni jurídic de l’ordenament democràtic català i espanyol.

La llei (autonòmica) del “referèndum d’autodeterminació”, votat en el vergonyós Ple del 6 de setembre del 2017, atempta contra tota la normativa internacional sobre consultes referendàries, concretament la de la Comissió de Venècia del Consell d’Europa, segons la qual “l’ús dels referèndums ha de complir amb el sistema legal íntegrament”, i “no es poden celebrar si la Constitució o una llei conforme a aquesta no els estipula” (art. 1 i III del seu Codi de Bones Pràctiques).

La seva celebració, l’1 d’octubre, va incomplir a més tots els altres requisits de Venècia: normes regulatòries dictades amb un any d’antelació, cens permanent i registre fiable, composició equilibrada i neutralitat de l’autoritat electoral. I també 25 dels 34 articles de la mateixa Llei del referèndum.

L’altra llei de desconnexió, la de “transitorietat i fundacional” de la República catalana, consagrava un Estat català independent de tarannà autoritari. Aquest Estat liquidaria l’actual divisió de poders i la independència judicial. La judicatura es convertia en un monopoli de poder de l’Executiu. Correspondria al president de la República (i del seu Govern, en insòlita acumulació de funcions per a un règim parlamentari) el nomenament (art. 66) del president del Tribunal Suprem (directament), segons el model semidictatorial polonès actualment perseguit per les institucions de la Unió Europea. I indirectament (art. 70) l’Executiu obtenia el comandament sobre tots els altres càrrecs judicials, a través d’una Comissió Mixta en la qual els seus representants tindrien la majoria absoluta davant d’una minoria de jutges cooptats.

La nova Constitució s’encomanava a un absurd model d’inspiració veneçolana: durant la vigència de la llei de transitorietat, es crearia (art. 85 i següents) un organisme entrecavat entre governants i membres de la societat civil (a la pràctica, de les organitzacions d’agitació secessionista, ANC i Òmnium Cultural) que “prepararia” l’esmentat procés constituent, sotmetent-lo a una cotilla, el d’una “consulta” organitzada a la seva manera. Les conclusions a les quals arribés tal organisme serien d’obligat compliment per als constituents —”un mandat que vincula políticament l’Assemblea constituent”—, de manera que en lloc de redactar ex novo una Constitució es limitarien a ratificar el que un vell poder, una legislatura precedent (en el millor dels casos), haguessin acordat.

De manera que totes dues lleis de “desconnexió” no es limitaven a destruir l’ordre democràtic lliurement triat pels catalans i el conjunt dels espanyols. Instauraven un ordre autocràtic, autoritari, proper a les dictadures.

3. La mofa als mateixos juristes de la Generalitat

Els principals organismes de la Generalitat encarregats de vigilar l’adequació de les lleis autonòmiques (i d’altres) a l’Estatut i la Constitució mitjançant el seu control previ són dos: el Consell de Garanties Estatutàries (CGE, una mena de TC sense efectes obligatoris) i els Serveis Jurídics del Parlament (interns de la Cambra). Els seus dictàmens —no vinculants—, han gaudit de gran influència i reputació pel seu prestigi tècnic.

S’han tingut en compte les seves recomanacions fins a la fase final del procés, en què els dirigents secessionistes han minimitzat, ignorat i fins i tot ridiculitzat els mateixos juristes propis.

El CGE va dictaminar el 2017 contra sis de les set normes parlamentàries essencials pel procés que li van ser sotmeses i va declarar anticonstitucionals, majoritàriament per unanimitat. Només va convalidar la del vot electrònic a l’estranger (dictamen 9/2017).

Va desautoritzar la disposició del pressupost del 2017 que habilitava una partida per al referèndum il·legal (2 de març).

Va obligar a retocar la reforma del reglament del Parlament que permetia votacions exprés (6 de juliol).

Va instruir al fet que el nou Codi Tributari de Catalunya cités la Constitució i l’Estatut com a fonts i va desactivar unes discriminatòries “proves restringides” per a l’accés als cossos de l’administració d’impostos (dictamen 8/2017).

Va deslegitimar, per inconstitucionals, els privilegis previstos en l’accés a les ocupacions públiques en l’Agència Catalana de Protecció Social (24 d’agost).

Va acordar que el tràmit parlamentari “exprés” havia de respectar els tràmits essencials obligatoris per a qualsevol norma, com la presentació d’esmenes (6 de setembre).

I va consagrar que tota proposició de llei (sense cap excepció), com la de transitorietat, ha de “poder ser objecte de sol·licitud de dictamen” del propi CGE. Aquesta sol·licitud“no pot ser limitada” (7 setembre).

També els lletrats dels Serveis Jurídics del Parlament van advertir força vegades a la Mesa i als seus parlamentaris que es proposaven aprovar normes clarament il·legals.

El seu coratge professional els va costar disgustos, especialment a les sessions del 6 i 7/8 de setembre del 2017, quan van manifestar que se sentien“coartats” i “pressionats” per Forcadell i la majoria independentista de la Cambra.

Malgrat aquest abús, els lletrats van tramitar un escrit a la Mesa alertant que ambdues lleis de “desconnexió” (referèndum i transitorietat) vulneraven els advertiments del TC, per la qual cosa quedaven “afectades” per la prohibició de la resolució sobre el full de ruta del 9-N del 2015: incomplir-la “podria donar peu a l’exigència de responsabilitats dels membres de la Mesa”, com va passar més tard a l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem. Estaven advertits.

Abans (16 de febrer) ja els havien recomanat de modificar el primer format amb què els secessionistes buscaven despatxar les lleis rupturistes.

Una cosa semblant va passar amb la modificació del reglament del Parlament per alleugerir i anul·lar tràmits en la votació d’ambdues lleis (22 de juny). O amb la inclusió al pressupost d’una partida il·legal per finançar el referèndum (22 de juny).

La darrera—i una de les més famoses—presa de posició dels juristes institucionals contra la pirateria legislativa característica del procés ha estat la recomanació d’evitar una investidura presidencial sense la presència del candidat, per via telemàtica o per delegació (15 de gener del 2018).

També, recentment, el Govern de Mariano Rajoy ha estat fortament criticat per ignorar l’informe del Consell d’Estat sol·licitat (el 25/1/2018) sobre el seu propòsit de recórrer al TC contra la proposta d’investidura de Carles Puigdemont com a president. El Consell va concloure (dictamen 84/2018) que no pertocava al recurs perquè no intervenia un acte administratiu impugnable, sinó que es tractava d’una impugnació “preventiva o hipotètica”. Tot i això, el Govern va recórrer davant l’alt tribunal.

És cert que l’episodi va erosionar en part l’eficàcia de la crítica del món constitucionalista a l’independentisme per no fer cas de l’opinió dels organismes de control jurídic. Cert, però no es tracta d’actuacions del mateix nivell. Perquè el fet de desatendre el dictamen consultiu del Consell d’Estat no s’ha acompanyat d’insinuacions degradants ni declaracions lesives. Perquè ja ha passat altres vegades que aquest consell hagi desautoritzat projectes de l’executiu (el 2005 amb alguns aspectes de la llei de violència de gènere; el 2009 amb el decret regulador de la televisió digital terrestre; el 2014 amb la fórmula per retocar la llei de l’avortament). I perquè la dissonància del Govern amb ell no ha sigut sistemàtic, a diferència del que ha passat a Catalunya amb el CGE.

4. La desobediència als tribunals

El símbol més exacte de com l’independentisme ha vulnerat la llei, ha desafiat la justícia i ha trencat els mandats dels tribunals té un nom: el de l’exjutge Santiago Vidal, un magistrat per violar la llei.

Quan encara era jutge (magistrat de l’Audiència provincial de Barcelona), això és, garant del compliment de les lleis, va participar en la redacció d’una Constitució per a una Catalunya independent, que violava l’ordenament constitucional. Va ser sancionat el febrer del 2015 i apartat de la carrera judicial. Després va ser triat senador per Esquerra, càrrec que va haver d’abandonar després de fer córrer que el Govern obtenia il·legalment! dades fiscals dels ciutadans, cosa de la que es va desdir el passat dia 13 davant el jutge barceloní que segueix la seva causa, adduint que el contingut de les seves conferències “no era real”.

Aquesta conducta d’exemplar coherència ha estat paradigma en els moments clau de l’actuació secessionista: la proclamació de la república catalana independent per la meitat del Parlament el 27 d’octubre del 2017 va ser bastant efímera. Va durar vuit segons. Després la seva execució es va aigualir i al final els seus protagonistes van al·legar davant el Tribunal Suprem que no calia prendre-la de debò perquè havia estat “simbòlica”…, tot i que el grup del president destituït i fugitiu la segueix reivindicant.

Els continus trencaments de l’Estatut i la Constitució a càrrec del secessionisme han forçat el TC a dictar 34 resolucions contra les seves actuacions: 22 sentències i 13 interlocutòries. Versen des de la resolució del Parlament que va aprovar el 2014 una declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, fins i tot un recurs d’empara del PSC sobre l’acord de la Mesa que va permetre la tramitació i l’aprovació de la llei del referèndum, el febrer d’aquest any. El tribunal les va adoptar totes per unanimitat, de manera que va eludir les acusacions de politització partidista del màxim garant de la Constitució.

Els mateixos polítics que van començar infringint la llei han acabat vulnerant els mandats de la justícia que els obligaven a restaurar-la. Els incompliments de les resolucions arriben a la desena,tot i que, de moment, només existeix una condemna per l’expresident Artur Mas, Francesc Homs, Joana Ortega i Irene Rigau per organitzar la consulta del 9-N.

No tots els Governs han estat escrupolosos amb l’execució de les resolucions del TC. El mateixGovern central les ha ignorat en 26 ocasions. No obstant això, la majoria no al·ludien al nucli dur de la Constitució, sinó a qüestions competencials (com l’atribució de beques escolars), sens dubte administrativament importants, però menys rellevants.

I el tribunal també ha emès resolucions discutides, com la dictada per l’intent de Puigdemont de ser investit de forma telemàtica, en la qual va adoptar mesures de tipus cautelar sense haver acceptat a tràmit el recurs formalment (27 de gener).

Una altra conducta que ha contribuït a erosionar la coherència institucional és la doble vara de mesurar utilitzada per l’independentisme en les seves reaccions a aquestes resolucions: d’una banda, s’esforça a deslegitimar-les (com també als mateixos magistrats) en el seu discurs polític; per altra banda, no dubta a recórrer qualsevol sentència que li sigui desfavorable davant el mateix tribunal. Una contradicció que sol explicar com una conveniència processal, la necessitat d’esgotar la via jurisdiccional interna abans d’apel·lar al Tribunal de Drets Humans del Consell d’Europa amb seu a Estrasburg.

Totes aquestes ruptures inferides a l’aparell institucional de la democràcia han tingut també efectes col·laterals contaminants. Així, el Govern va aprovar el 2015 —en solitari—, una reforma del mateix TC dirigida a frenar qualsevol intent secessionista. La reforma el va dotar d’un mecanisme directe per fer complir les seves sentències i li va atorgar la potestat de cessar càrrecs públics de les seves funcions. La majoria de magistrats que formen part del plenari la va considerar com un intent del Govern de Mariano Rajoy de traslladar al Constitucional la resolució d’un problema d’abast estrictament polític, sobretot en aquell moment. El mateix Consell d’Europa, a través de la Comissió de Venècia, va analitzar aquesta reforma i la va avalar, encara que va retreure haver atribuït al tribunal la capacitat d’imposar multes als incomplidors.

Tot i que el Govern ha complert la llei, l’apel·lació gairebé en exclusiva als tribunals per frenar l’independentisme s’ha revelat insuficient: moltes veus han reclamat vies i plantejaments polítics addicionals per canalitzar el problema. Una lamentable conseqüència d’aquest dèficit és el risc d’erosió de la imatge exterior de la sòlida democràcia espanyola: els organismes internacionals especialitzats la recolzen, però l’opinió pública europea pren distàncies: Espanya figura com a tercer Estat (per darrere de Bulgària, Croàcia i Eslovàquia) on un major percentatge de ciutadans percep que la justícia no és independent, segons les dades de l’informe fet públic a l’abril del 2017de la Comissió Europea.

El rígid alineament general de l’acció de la fiscalia, independent en la seva tasca però regida pels principis d’unitat i jerarquia, amb l’agenda de l’Executiu, contribueix a aquesta percepció. Agreujada per pronòstics del ministre de Justícia, Rafael Catalá, sobre el futur processal dels imputats o les no desmentides “converses”del Govern amb alguns magistrats del propi Constitucional. Ocultar aquests defectes, limitacions i interferències governamentals seria ingenu. Equiparar-los amb la rebel·lia secessionista contra la legalitat seria excessiu, perquè si la fi no justifica els mitjans, tampoc és equivalent l’objectiu de mantenir la llei que el de destruir-la.

5. El Govern, un sanedrí clandestí

Els governs a l’ombra són legítims ginys de l’oposició per contrarestar amb una imatge alternativa, que es pretén millor. L’oposició en el Regne Unit sol articular aquests shadow cabinet, públics i notoris, i merament propagandístics, perquè no adopta decisions executives. Però el que va succeir amb la institució del Govern en la Catalunya del procés amb prou feines té parangó a la història.

L’existència del sanedrí, o govern invisible, va prendre carta de naturalesa pública al juliol del 2017 quan el conseller d’empresa, Jordi Baiget, va fer unes declaracions al diari El Punt/Avui que li van ferperdre el càrrec, acusat (en sordina) de traïdor: “Una part del Govern no està en el nucli dur de les decisions”, va manifestar, penedit, hores abans de ser fulminantment destituït.

El sanedrí, tot i que de composició canviant, tenia entre els seus fixos al president Puigdemont i al seu predecessor Artur Mas; al vicepresident Oriol Junqueras; als caps del grup parlamentari de Junts pel Sí, Jordi Turull y Marta Rovira; als dos Jordis (Sànchez i Cuixart, presidents de les associacions sobiranistes privades ANC i Òmnium); a l’editor i fundador del diari Ara, Oriol Soler, visitant de Julian Assange a l’ambaixada equatoriana de Londres i activista a les xarxes de la causa independentista catalana, i a l’exconseller Xavier Vendrell. I va ser censat (però amb mentiu) l’antic home de confiança de Mas, David Madí.

El format més barroc de l’estat major va ser l’heteròclita congregació de governants i activistes en la decisiva nit del 25 d’octubre del 2017, quan Puigdemont va decidir convocar eleccions autonòmiques i tornar a la legalitat, propòsit que no va mantenir ni 24 hores. Va ser un conclave informal bastant agitat, en alguns moments tempestuós i amb llàgrimes. No es va escriure una acta oficial, ni va haver-hi un registre d’assistents, però el president va formalitzar verbalment aquella decisió de convocar. Coses de l’amateurisme i la degradació institucional: un sopragoverno que és un organisme de convocatòria clandestina, de composició secreta, que actua en absència de procediments reglats, amb usurpació de funcions legals, infringint la transparència, i en violació del principi de responsabilitat.

6. La desnaturalització del Parlament

Una de les institucions més desnaturalitzades pel procés ha estat el Parlament, la institució que representa el poble de Catalunya, que el situa en una “posició central en el sistema institucional de l’autogovern de Catalunya”, com ressalta el mateix organisme.

Però la cúpula secessionista de la Cambra ha tingut des de (almenys) l’octubre del 2015 l’obsessió d’estripar-la, en reduir els drets de gairebé la meitat de la mateixa —l’oposició—, i obstaculitzar autoritàriament la seva tasca.

Sense explicar altres actuacions d’autodefensa, els diputats de Ciutadans, del PSC o del PP —que formen l’anomenat bloc constitucionalista—, han hagut d’acudir dues vegades a demanar empara al TC. I van haver de fer-ho perquè no se’ls va permetre d’exercir el seu dret a participar en els assumptes públics, limitant-los la seva actuació. Mentre que són representants dels ciutadans, també es va vulnerar el dret fonamental dels electors a la participació política (art. 27 de la Constitució). És a dir, es va vulnerar la línia de flotació de la democràcia representativa.

Un dels recursos es va interposar per la declaració del Parlament sobre l’“inici del procés de creació de l’estat català independent en forma de república”—validada per Junts pel Sí i la CUP—que va ser debatuda i aprovada el novembre del 2015. El tribunal els va donar la raó el juny del 2016. El TC també va emparar els diputats al desembre d’aquell mateix any per la creació de les tres ponències per redactar les lleis de desconnexió.

I ho ha tornat a fer al febrer d’aquest any per l’acord de la Mesa del Parlamento del 6 de setembre del 2017, que va permetre la tramitació i l’aprovació de la llei del referèndum sense admetre la sol·licitud de dictamen preceptiu del Consell de Garanties Estatutàries (CGE).

Malgrat que la responsabilitat política per aquestes actuacions és col·lectiva, destaca per la seva preeminència institucional la responsabilitat individual de la presidenta del Parlament fins al 18 de gener, Carme Forcadell.

Forcadell ha estat l’estendard del menyspreu a la Constitució. Fins al punt que fins a sis vegades (per a un mandat de poc més d’un bienni), el TC ha hagut d’advertir-li, amb caràcter personal i específic, queles seves actuacions eren il·legals.

Han estat les que feien referència a la creació de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent (juliol del 2016); la votació i ratificació de les conclusions d’aquesta mateixa comissió (octubre del 2016); la resolució sobre el futur de Catalunya en la qual s’esmenta un supòsit dret imprescriptible i inalienable a l’autodeterminació (febrer del 2017); la tramitació de la llei del “referèndum d’autodeterminació” (setembre del 2017); l’admissió de la llei de “transitorietat jurídica i fundacional de la república” (setembre del 2017); la convocatòria de ple el 9 d’octubre del 2017 per declarar la independència, i la mateixa declaració de l’inici del procés constituent (novembre del 2017).

A cinc d’aquestes sis ocasions, l’entestament de la presidenta del Parlament per desobeir la llei va donar peu a la decisió de traslladar els casos a la fiscalia, davant les “eventuals responsabilitats, inclosa la penal”.

7. La degradació de la figura del president

Entre les institucions de l’autogovern català, destaca una pel seu arrelament popular gairebé mític, la del president. Tres presidents contemporanis de la Generalitat van contribuir molt a aquest caràcter llegendari: Francesc Macià, Lluís Companys i Josep Tarradellas, que durant 40 anys va mantenir dignament i sòbriament en l’exili la flama de la institució.

Els presidents de l’etapa secessionista van dilapidar aquesta herència. Artur Mas ni tan sols es va presentar com a cap de llista, i per tant com a candidat formal a president, en les seves últimes eleccions (2015), sinó a la quarta plaça, per evitar concórrer en debats en què el seu partit pogués ser acusat de corrupció (el cas del 3%). Carles Puigdemont pretén confondre el presidencialisme de l’autogovern amb la impunitat, en reclamar al Govern que l’eximeixi del procés judicial i així poder tornar a Espanya sense donar compte de la seva actuació. A més, ell i el seu cercle es mofen de la història de sacrifici dels presidents a l’exili (Companys, Josep Irla, Tarradellas), equiparant la seva fugida com a pròfugs de la justícia a la persecució que van patir de mans de les dictadures.

El president de la Generalitat, a més,vol exercir una altra funció cabdal: és el “representant ordinari de l’Estat a Catalunya”, segons l’Estatut (article 67). Però per a Puigdemont aquesta responsabilitat és un concepte buit de valor o significat, la qual cosa degrada addicionalment el catàleg competencial de la figura que va encarnar.

La seva obstinació per construir un Estat independent freturós de base jurídica va cristal·litzar en l’eliminació de l’autonomia, considerada “pantalla passada”. El secessionisme que avui lamenta la seva pèrdua i assegura pretendre la recuperació de les institucions d’autogovern va ser el mateix que va abolir l’Estatut (i la Constitució) amb les lleis de “desconnexió” .

El secessionisme pretenia evitar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució; el president fins i tot es va comprometre el 25 d’octubre a convocar eleccions autonòmiques per tornar a la legalitat i evitar aquesta intervenció, i se’n va desdir l’endemà per temor a les seves bases i socis. A més, el grup de Puigdemont juntament amb els altres dos secessionistes (Esquerra i la CUP) la van acceptar plenament, de facto, en presentar candidatures a les eleccions del 21 de desembre convocades segons aquest article.

El secessionisme assegura que el de Catalunya és el primer cas a Europa des de 1945 que un Govern és arraconat. Ha d’afinar. A l’octubre del 2002, el Govern britànic va suspendre, per quarta vegada des que es van signar els Acords de divendres Sant, el 1998, l’autonomia d’Irlanda del Nord per superar una greu crisi política interna. Al·lega també que no només el seu expresident, sinó també part del seu Govern ha estat forçat a “exiliar-se”. Obvia que el seu no és un exili i oblida el cas més antic del món, el de la Rada de la República Popular Bielorussa, que porta cent anys a l’exterior. I és que un Governa l’exili només té sentit —i precisa aquesta apel·lació—, quan no és possible formar un de legítim al propi territori, per exemple per impossibilitat de votar democràticament.

8. Arbitrisme i arbitrarietat policial

Quan el 14 de novembre del 2012 Ester Quintana va rebre un projectil a l’ull esquerre, les protestes contra els Mossos es van multiplicar fins al punt que menys de dos anys després les pilotes de goma es van prohibira Catalunya. L’acció repressiva dels agents autonòmics havia quedat palès un any abans amb el desallotjament de la plaça de Catalunya, on es concentraven els indignats del 15-M. També va ser motiu de protestes, com al maig del 2014, pel desallotjament del centre social okupa Can Vies. A l’abril del 2014, en menys de 24 hores, dues persones van morir, a Barcelona i Salou, quan estaven sent detingudes pels Mossos d’Esquadra.

En tots aquests casos, socialment es va emfatitzar l’aspecte repressor dels agents. En els dies previs i durant la jornada del referèndum il·legal de l’1 d’octubre, la lloa, especialment promoguda pels òrgans oficials, va ser per la inacció d’aquest cos.

El 13 de setembre, gairebé dues setmanes abans que se celebrés la consulta il·legal, la Fiscalia de Catalunya va ordenar al major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, així com a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional que, per evitar la “consumació del delicte” que suposava la celebració del referèndum, “requisessin les urnes” i tot el material destinat a preparar la votació. Els Mossos van ser socialment aplaudits (almenys d’una banda de la societat catalana) per vigilar, des de lluny, l’ocupació dels col·legis la vigília de l’1 d’octubre. I per preservar “els drets dels ciutadans” durant la jornada electoral.

La Guàrdia Civil i una altra part de la societat van entendre, per contra, que havien exercit les “funcions de protecció i seguretat”dels qui estaven cometent una il·legalitat. La càrrega no va caure només sobre ells sinó també sobre el seu responsable polític, el conseller Joaquim Forn. Segons el jutge que investiga la causa de sedició, Pablo Llarena, l’actitud de Forn “va estar sempre orientada a aparentar una voluntat de compliment de les decisions judicials, però engegant un pla que impedia la seva observança”.

15 dies després que es produís el simulacre de consulta, Trapero va ser cridat a declarar a la Audiència Nacional acusat d'un delicte de sedició per la inacció dels seus agents en els dies previs i durant l'1 d'octubre.

Així, el procés s'ha portat per davant part de la credibilitat dels Mossos. La desconfiança de jutges i fiscals va portar al fet que decidissin relegar a la policia autonòmica catalana com a policia judicial en algunes investigacions per deixar-la en mans de la Guàrdia Civil y la Policia Nacional.

El defectuós pla del ministre de el Interior, Juan Ignacio Zoido, per contrarestar la passivitat de la policia autonòmica catalana, tampoc va ajudar a prestigiar a les forces de seguretat. Interior va enviar entre 5.000 i 6.000 policies i guàrdies civils a Catalunya per evitar la celebració d'un referèndum il·legal que va ser derrotat a mitges. L'operació Copèrnic va costar 87 milions d'euros invertits, entre altres coses, en el lloguer dels vaixells on es van instal·lar els agents, no sense queixes: dos creuers decorats amb dibuixos infantils que van ser objecte de burla i mofa. No ho van passar millor els agents instal·lats en hotels de diversos municipis. La seva presència, i en alguns casos la seva provocació, va provocar inadmissibles escarnis en els establiments.

“Tot el pla consistia a treure el material previst per a la consulta dels col·legis i evitar la votació, tal com havien ordenat els jutges”, van assegurar fonts policials sobre els dispositius muntats per impedir el referèndum il·legal. Però l'1 d'octubre va clarejar amb col·legis oberts, van aparèixer com per art d'encantament les (suposadament buscades) urnes i la policia va haver de suplir la inacció dels Mossos que havien de desallotjar sense violència els centres de votació prevists per al referèndum.

La policia va usar de manera "excessiva" la força contra els ciutadans segons Human Rights Watch, que va censurar la utilització de porres contra els qui es resistien "passivament" i a les quals els van causar "múltiples ferides". Degut a aquestes, es van obrir una dotzena de causes en els jutjats de Catalunya, segons dades del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a 24 de gener del 2018. Les més destacades són les que investiga el jutjat d'instrucció número 7 de Barcelona, amb la denúncia de 257 persones i el jutjat número 2 de Girona, en la qual s'han presentat més de 200 afectats. A més, es van obrir causes en altres deu municipis.

Els jutges decidiran lliurement, com correspon a un Estat de dret. Però políticament, la maldestra execució d'una intervenció en principi ideada amb la legítima fi d'impedir un acte obertament il·legal ha estat el que ha proporcionat al secessionisme la seva millor basa davant l'opinió interna i exterior.

9. Contra el Rei, la bandera i la senyera

La prefectura de l’Estat corona l'edifici constitucional, per la qual cosa sol protegir-se de forma específica. Països de democràcia consolidada com Holanda castiguen amb penes de presó de fins a cinc anys els insults als seus monarques (legislació que ara s'està revisant).

L’Audiència Nacional va arxivar l'abril del 2017 la causa contra cinc joves acusats de cremar fotos del Rei, en considerar que l'acció s'emparava en la llibertat d'expressió. Un tractament diferent a la duresa emprada a Holanda, malgrat que el món secessionista considera aquest país com d'alta qualitat democràtica. Els activistes del procés han generat un desgast en la imatge de la monarquia, especialment entre els seus votants, encara que també, -simultàniament- han contribuït a posar a prova el seu paper institucional i a afermar-ho entre altres sectors.

El moment clau d'aquesta seqüència va ser la solemne i greu al·locució televisada de Felip VI, el 3 d'octubre del 2017, contra la “pretensió de la Generalitat que sigui proclamada, il·legalment, la independència de Catalunya”, propòsit que demostrava “una deslleialtat inadmissible cap als poders de l’Estat”. La intervenció va reclamar a tots aquests poders un compromís per la vigència de l'ordre constitucional, de l’Estatut i l'autogovern català.

Aquests són molts, però no tots. El menyspreu pels símbols constitucionals s'ha anat forjant en els últims anys, sobretot des del 2011, i plasmant en la retirada de la bandera constitucional espanyola a les seus de Consistoris i en les proclamacions d'independència de centenars de municipis. A aquests incompliments ha anat lligat a l’arraconament al carrer de la senyera, la bandera oficial de Catalunya, que va encapçalar molts moviments de resistència contra la dictadura franquista. Arraconament concomitant amb la profusa presència de l’estelada, un invent recent del coronel Macià en l’estela de l'emancipació cubana. L'estelada és una bandera facciosa (en representar només a una facció de la ciutadania catalana), antinacional (perquè tracta de reemplaçar la senyera, símbol català per excel·lència i adoptat per la generalitat dels seus ciutadans) i mancat de tradició. Encara que, naturalment, els seus portadors de bones intencions mereixin tot el respecte personal.

10. La dèbil radiotelevisió pública

L'abril del 2016, Junts pel Sí es va quedar sola defensant el nou responsable de la televisió pública catalana, Vicent Sanchis, que va ser recusat pel Parlament. La trajectòria de Sanchis va estar molt vinculada a la difunta Convergència, ja que va ser l'home de confiança de l'ara condemnat per frau fiscal Lluís Prenafeta, mà dreta de l'expresident Jordi Pujol.

El Govern entén els mitjans públics d'una manera peculiar i considera “una intromissió” que un diputat de l'oposició demani una llista de tertulians pagats amb fons públics. Li va passar, al novembre del 2016, al parlamentari del PSC, David Pérez, i aquesta és la resposta que va obtenir del director general de comunicació de l’Executiu català, Jaume Clotet.

Les crítiques per la falta de pluralisme polític va ser tema central també en de la comissió celebrada al març del 2017 en la qual va comparèixer el president del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), Roger Loppacher. Com en altres ocasions, Loppacher es va escudar en els informes sobre la pluralitat que realitza el CAC. Un d'ells, sobre la cobertura de la jornada del referèndum il·legal de l'1 d'octubre, el Consell de l´Audiovisual va concloure amb poc més que l'afirmació que TV3 va modificar la seva graella de programació habitual per dedicar de manera gairebé íntegra a l'1 d'octubre. “L'especial va abordar l'actualitat del dia amb formats informatius amb connexions en directe amb centres de votació, l'emissió de missatges institucionals, entrevistes i rodes de premsa institucional i des de les seus de partits polítics. L'opinió va tenir espai en sis tertúlies i un debat amb representants de forces polítiques amb representació en el Parlament”.

El conseller del CAC Jordi Sirera va presentar un vot particular a aquest dictamen i va apuntar que l’informe “no analitza el grau compliment del deure de neutralitat, objectivitat, veracitat i equilibri de presentadors, moderadors i conductors dels programes especials i periodistes dels informatius, ni tampoc realitzen una anàlisi de les tertúlies que es van emetre durant la jornada de l'1 d'octubre”.

Abans i després de la consulta il·legal, Reporters Sense Fronteres (RSF) va denunciar, en dos informes, les pressions del Govern, abans i després de l'1 d'octubre, per intentar condicionar les seves informacions

"Demanem a les autoritats catalanes que condemnin l'estigmatització dels mitjans espanyols, intentant culpar-los d'una situació que en realitat té un origen polític. Aquesta forma de culpabilitzar els mitjans evoca les campanyes de Donald Trump i els moviments d'extrema dreta", va assenyalar Pauline Adès-Mevel, autora de l'informe. "La voluntat del Govern regional d'imposar la seva pròpia narrativa a la premsa local, espanyola i internacional s'ha passat de la ratlla, al mateix temps que les maniobres d'intimidació del Govern central de Madrid tampoc han ajudat", va exposar. I va assenyalar, com a exemple, l'enviament de missatges enviats d'alts càrrecs en els quals comparaven la resposta del Govern amb la brutal resposta del president turc, Recep Tayyip Erdogan, al cop d'estat del 2016.

El document recollia, el testimoni de Henry de Laguerie, periodista de Europe1: “El 2015 vaig patir atacs per part d'alguns alts càrrecs de la Generalitat o propers a la Generalitat. Per expressar dubtes sobre temes relacionats amb la independència o l'acció del Govern, he estat criticat de forma desproporcionada. Bàsicament, se't desqualifica i se t’assenyala. En cap cas he rebut insults ni amenaces. Però aquesta forma d'assenyalar a les xarxes socials és molt desagradable, perquè aquests alts càrrecs, són seguits per milers de persones que després t'assalten”.