Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El territori de la paraula

En els últims temps, tot el que no passava per l’eix identitari ha estat inaudible

Guerra de banderes a l'Ajuntament de Barcelona.
Guerra de banderes a l'Ajuntament de Barcelona.

En política, com en gairebé tots els ordres de la vida, la importància del que es diu és funció del que és audible a cada moment. No n’hi ha prou a llançar un missatge perquè s’escolti. El seu èxit dependrà de l’oportunitat, que entri dins del marc del que la gent està disposada a escoltar, o que tingui potència per trencar les barreres del que se silencia. De les dinàmiques del poder sorgeix la configuració de l’espai de la paraula: el que és susceptible de ser escoltat i el que queda a benefici d’inventari.

Així a Catalunya, com a Espanya, a mesura que la situació s’anava enverinant, el marc mental identitari s’imposava sobre qualsevol altre referent. I, a més, ho feia sobre la feblesa de dues identitats en precari: una de catalana irredempta, ancorada en un sentiment de falta per la incapacitat de passar de potència (nació) a acte (Estat), i una d’espanyola a la qual la seva realització com a Estat no evita una certa falta d’autoestima, per les resistències permanents de la perifèria a reconèixer la seva plenitud. En els últims temps, tot el que no passava per l’eix identitari ha estat inaudible. I la situació es va agreujar quan totes dues parts van optar per la fugida cap endavant i el soroll es va multiplicar. Quan el Govern espanyol va constatar que era una fantasia creure que, amb el temps, l’independentisme s’esgotaria i s’enfonsaria tot sol i Rajoy va caure en falta, per inacció política, un error que ara se’l pot carregar. I quan el bloc independentista no va voler acceptar que les seves forces havien tocat sostre, i va intentar mantenir l’envit més enllà del que era raonable, i ara ho està pagant amb escreix.

La immersió total en el marc identitari, amb la polarització entre nacionalisme espanyol i nacionalisme català, excloent qualsevol altre tema del debat públic, ha tingut efectes significatius en totes dues parts. Perquè és il·lús pensar que la resta d’Espanya pot sortir indemne del que passi a Catalunya, com s’està demostrant. I en una banda i l’altra, la perspectiva d’esquerres ha quedat inaudible, anul·lada per l’obligació d’assentir als rituals fonamentalistes de la pertinença. De manera que el conflicte català ha alimentat l’última moda: ni de dretes ni d’esquerres, patriotes.

A Catalunya, la veu dels comuns des de fora de l’espai de les adhesions incondicionals no ha trobat ressò. No han volgut caure en el parany identitari, però no han aconseguit fer-se sentir més enllà dels seus incondicionals. I així, s’ha constatat la impotència de l’esquerra per recuperar els seus històrics caladors de vots. Els comuns han estat incapaços d’ocupar el territori de les perifèries urbanes, on el PSC ja fa temps que va minvant. El soroll de les pàtries ha estat impenetrable per a una esquerra que s’ha trobat que, com a efecte dels termes del xoc, la ciutadania no atenia altres raons. Els comuns han arribat tard. No havien tingut temps –ni estratègia– per treballar aquests sectors. I ara només cabia un tema: Catalunya o Espanya.

I la polarització ha tingut un efecte que el sobiranisme, instal·lat des de feia temps en una autosuficiència ingènua, potser no havia calculat. Ha perdut el monopoli del discurs identitari. L’espanyolisme, més o menys latent, ha irromput i ha trobat el caldo de cultiu adequat per fer-se escoltar: la confrontació patriòtica. Amb un nivell de decibels inusual. Un efecte substancial no desitjat del procés independentista.

Paral·lelament, al conjunt d’Espanya, es reproduïa i multiplicava la dinàmica identitària: tots en defensa de la pàtria (de l’Estat, diuen els més púdics). I, efectivament, qui buscava alguna dissonància quedava en terreny de ningú. Amb l’esquerra socialista fent pinya amb les banderes, qualsevol altre problema desapareixia de l’espai públic, cosa que encara beneficiava més els defensors del “No hi ha alternativa”. Ni tan sols es feia cas de la sorollosa desfilada judicial de la corrupció del PP.

El resultat és un deteriorament considerable de la democràcia. Mentre la batalla per l’hegemonia a la dreta espanyola redobla els tambors de guerra, a l’esquerra se li acumulen les responsabilitats. Trencar la barrera de les adhesions incondicionals. Reconstruir aliances a Catalunya. I recuperar la raó crítica. La deriva autoritària del règim és manifesta. Algú a l’esquerra espanyola pensa a defensar la democràcia i construir una agenda alternativa a la dreta?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >