Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Però per què no els agrada Barcelona?

Als nostres governants municipals els costa ressaltar el potencial de la ciutat, com si estiguessin avergonyits de ser el que som

Panoràmica de Barcelona.
Panoràmica de Barcelona.

El govern municipal “aprofitarà” la fira dels mòbils per rellançar la marca Barcelona. El seu objectiu és “esvair els dubtes que hagin pogut sorgir aquests últims mesos”. Si Barcelona necessita una campanya publicitària, anem malament.

La meva ciutat, per començar, no és una marca, és molt més. Els seus ciutadans fa segles que l’han anat convertint en el que és avui, una metròpoli, la novena més gran d’Europa i també una de les més boniques. Els barcelonins hi han aixecat empreses, ports i aeroports moderns, teatres avantguardistes i edificis sorprenents; pensaven que eren únics a Catalunya, a Espanya i al món. Per això, es fa difícil entendre les polítiques que han convertit la secular Barcelona cosmopolita en una ciutat emprenyada amb el turisme, al·lèrgica als medicaments, suspicaç amb el desenvolupament i malalta d’un “bonisme” que afavoreix la nova picaresca urbana i acaba creant greus problemes, com el dels narcopisos.

L’Ajuntament fa temps que aposta pel que Barcelona no ha estat mai. De vegades, sembla que a Ada Colau i als seus regidors no els agrada la seva ciutat. Hi ha proves d’això: l’aniversari dels Jocs Olímpics –el millor èxit de la ciutat al segle XX– ni es va voler celebrar (gràcies al PSC n'hi va haver un succedani), va menysprear l’Agència Europea dels Medicaments i el Mobile es va reprovar des del primer dia (“el nostre model de ciutat és un altre”, van dir). Serà difícil trobar un altre ajuntament que sigui tan crític amb el seu municipi.

Els meus amics estrangers fa mesos que em pregunten: “Però què passa a la teva ciutat?”. I Jonas Hoffman, més que de conseller delegat del Mobile World Congress, comença a exercir d’expert en autoajuda: “Barcelona s’ha de convèncer del seu potencial”, diu. Conclusió: no ens traiem profit.

Als nostres governants municipals els costa ressaltar el potencial de la ciutat, com si estiguessin avergonyits de ser el que som, no sigui que algú es pensi que estem a favor dels empresaris, dels turistes, dels comerciants, dels propietaris de pisos (sort que la Pedrera i la Casa Batlló ja estan acabades). Mentrestant, altres ciutats proclamen la seva alegria i donen la benvinguda a tothom que hi arriba. “Thank you for your business”, et deixen anar quan entres en taxis o comerços de Nova York. I Londres respon al Brexit proclamant que és una ciutat oberta “a l’empresa, al món emprenedor, als visitants internacionals, a la creativitat cultural”. El Gran Londres, assegura l’alcalde laborista i musulmà Sadiq Khan, és “una ciutat optimista”. Saltar del web municipal britànic al barceloní fa vertigen. L’economia social i solidària constitueix “el model econòmic de la ciutat comtal”.

Aposten, expliquen, per “la cooperació en lloc de la competició”. Entenc el malestar davant de la pujada de lloguers i l’odi que m’hagin robat la nostra Rambla de les flors, omplint-la de comiats de solters i d’olor de gofra; però tampoc cal que la inundem de manters ni acampem a la plaça de Catalunya. Busquem solucions als problemes, sense dedicar tant de temps a criticar la ciutat, i encara menys a voler-la convertir en el poblet de la Heidi. Barcelona no és una comunitat de veïns, és una megaciutat. Soc barcelonina, orgullosa de ser-ho, i noto el meu ajuntament massa preocupat per problemes que no són municipals. Aquesta ciutat, sempre ha estat solidària, oberta a l’estranger, europeista, productiva i sí –quin horror!– competitiva.

L’últim trimestre del 2017 va ser “fatídic” per a l’hostaleria, afirma el president del sector, Jordi Clos, un entusiasta a qui mai havia sentit parlar amb desesperança. Sí que tenim algunes raons de debò per al desànim; hem viscut un atemptat terrorista, però això no ha minat l’esperit barceloní. Els ciutadans van sortir al carrer a ajudar els afectats, a declarar que no tenien por. La falta de claredat, la incapacitat de pactes entre partits, les ruptures calculistes i l’ambigüitat dels últims anys –dedicats a seguir els vaivens del procés– han sumit la ciutat en el desconcert. Com hem pogut, 25 anys després d’organitzar els millors Jocs Olímpics de la història, arribar a aquest punt? Pretenent, absurdament, transformar Barcelona en una ciutat que no ha estat mai.

Barcelona corre el risc de perdre els seus atractius, de perdre impuls davant de ciutats orgulloses d'elles mateixes, com Berlín, Londres o Lisboa; als seus regidors els agrada la seva ciutat, als de Barcelona, de vegades, sembla que no. Ara, quan falta poc més d’un any per a les eleccions, un govern municipal en trista minoria busca projecció de la marca i amics, tot i que no siguin per sempre.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >