Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES CRÍTICA i

Per a turistes literaris

Prosa tediosa i personatges seriosament estereotipats marquen el premi Sant Jordi

L'autor ha creat un maquis que acaba matant el dictador, aliat amb Hitler i Mussolini.
L'autor ha creat un maquis que acaba matant el dictador, aliat amb Hitler i Mussolini.

La vida d’Assiscle Xatot, el protagonista de l’anterior novel·la de Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963), El navegant (2016), comença a tòrcer-se quan el temps del seu destí individual té la mala sort de coincidir i topar amb el de la Història: és el mateix que li passa a Agustí Vilamat, el protagonista i narrador de Jo soc aquell que va matar Franco, premi Sant Jordi 2017, nascut a Solsona a mitjans de la segona dècada del segle XX, algú tímid, obedient i borni, que s’enamora de la llengua catalana —ha llegit de dalt a baix el Diccionari general de la llengua catalanade Pompeu Fabra—, que treballa a Barcelona com a corrector de la Generalitat i en una editorial fins que esclata la Guerra Civil i ha de fugir a l’altra banda de la frontera per acabar internat en el camp de presoners d’Argelers. És a partir d’aquí que Lluís abandona la crònica real per endinsar-se en un gènere literari que encara no havia freqüentat, el de la ucronia, i juga al joc d’imaginar què hauria pogut passat si Franco, pressionat per Hitler, hagués travessat els Pirineus i hagués entrat en la Segona Guerra Mundial declarant la guerra als Aliats. A partir d’aquí, Agustí Vilamat i un altre fugitiu del camp de presoners s’amaguen en un mas del Vallespir, més tard formen part del maquis —dues situacions, en fi, que podrien haver-se produït més enllà de la ucronia—, i al final es veu immers en el que s’anuncia com un esquer en el títol de la novel·la.

És evident que la poca distància de temps entre la publicació de Jo soc aquell que va matar Franco i El navegant revela que Lluís ha treballat molt, però el premi a l’esforç no sempre va lligat necessàriament a la qualitat. Jo soc aquell que va matar Franco demana al lector paciència, massa paciència, i és una llàstima, perquè les primeres cinquanta pàgines, la relació de la infantesa i la joventut del protagonista, transcorren de manera veloç i amb girs insospitats, sota el traç sempre d’una peripècia vital estranya i singular. A partir del moment que la Història canvia de rumb i l’aviació de Franco bombardeja el camp d’Argelers, la novel·la entra també en una nova fase —en una fase de paràlisi—, i es converteix en una novel·la bàsica, transparent i sense cap pes específic, com si Lluís s’esforcés a ser fidel a uns plantejaments que no aconsegueixen generar cap expectativa —la monotonia s’apodera del llibre— i que només s’articulen com un seguit de llocs comuns que no eviten mai la caiguda en l’anecdotari més trillat i simple de les aventures del maquis.

Per a turistes literaris

JO SOC AQUELL QUE VA MATAR FRANCO

Joan-Lluís Lluís
Proa
304 pàgines
20 euros

Amb una prosa tediosa, que no sempre s’esforça per escapar de les trampes de la cursileria, sense nervi i descaradament apàtica la majoria d’ocasions —a l’altra banda del vigor i l’energia que desgranaven les pàgines trepidants d’El navegant—, a la vora sempre de la precarietat estructural de l’organització de la matèria narrativa, com si el relat s’anés desinflant i cada vegada avancés amb més malaptesa, especialment a la quarta i última part, quan la incertesa narrativa potser hauria d’adquirir un paper central, Jo soc aquell que va matar Franco és també una reunió de personatges seriosament estereotipats que només serveixen per fer que la novel·la avanci a la força en el seu objectiu d’escampar el seu to desagradablement moralitzador: ni el triomf de l’Espanya republicana, ni els pactes amb els Aliats, ni la participació directa i activa de l’Exèrcit Lliure de Catalunya en la lluita contra el feixisme garanteixen que el sud de França s’annexioni a Catalunya, que la llengua catalana sobrevisqui a l’imperialisme francès i que la independència efectiva sigui cap realitat possible. De fet, l’única victòria és que les últimes paraules que sent Franco abans de ser assassinat són en català. El pamflet de qualitat sempre és difícil de fer.

Jo soc aquell que va matar Franco —utilitzar Franco com a personatge literari fora de les seves circumstàncies reals només pot entendre’s com una mena de ganxo comercial per atraure tothom que encara observa conspiracions franquistes arreu— s’orienta cap a un públic de turistes literaris i de lectors interessats a entreveure com podria haver sigut la cara B de la Història, encara que se li presenti d’una manera barroera i com si es contemplés tan sols una maqueta poc elaborada. Qui vulgui conèixer les verdaderes virtuts literàries de Lluís, però, farà bé d’anar a buscar-les als seus llibres anteriors, com El dia de l’ós o Aiguafang.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >