Selecciona Edició
Connecta’t

El gran negoci del turista malalt

La companyia que gestiona el cobrament als estrangers a dos hospitals públics de Barcelona incrementa les factures fins a cobrar el triple de les tarifes oficials

Un metge al vestíbul de l'Hospital del Mar.
Un metge al vestíbul de l'Hospital del Mar.

Posar-se malalt mentre es visita Barcelona pot espatllar unes anhelades vacances, però també pot causar un daltabaix al compte corrent del turista. Una empresa intermediària contractada per dos dels hospitals públics més grans de Barcelona —el del Mar i Sant Pau, tots dos situats a zones molt freqüentades pels viatgers— aplica un marge per la gestió del cobrament de l’assistència que arriba a triplicar les tarifes oficials, segons documents als quals ha tingut accés EL PAÍS.

International Care Patient Assistance (ICPA, anomenada Gestitursa fins al 2012) va tramitar l’any passat la factura de 1.616 turistes a l’Hospital del Mar. El centre va ingressar 852.000 euros per aquest concepte, segons les tarifes aprovades pel seu Consell Rector. No obstant això, ICPA va carregar als turistes més del doble: 1.805.000 euros. Encara que una petita part de l’increment va tornar a l’hospital —via un cànon que assegura al centre el 55% de la facturació d’ICPA—, 9 de cada 10 euros pagats pels turistes per sobre de la tarifa oficial van engrossir els comptes d’ICPA.

El contracte signat amb l’Hospital de Sant Pau no estableix cap cànon, per la qual cosa resulta impossible saber els increments aplicats per ICPA en aquest cas. El centre sanitari admet que desconeix l’import que es cobra als seus pacients estrangers (725 de mitjana a l’any l’última dècada). Però tots els documents consultats —ingressos d’empresa, factures...— indiquen que els marges aplicats són encara més grans.

Un exemple és el cas del turista alemany atès a Sant Pau per un infart de miocardi que va necessitar un bypass i un cateterisme. La factura supera els 68.000 euros —amb conceptes com les aspirines a 2,59 euros la píndola—, mentre que la tarifa pública de la Generalitat el 2013 per a aquest tractament és de 19.908 euros.

ICPA és un cas únic en el sector sanitari. L’empresa va néixer fa una dècada per la necessitat dels hospitals públics de cobrar la factura d’uns pacients que, després de rebre l’alta, solen tornar als seus països. Però mentre la resta del sector treballa com a proveïdors de serveis administratius sense repercutir en les factures —els hospitals compensen amb escreix la despesa amb l’augment dels seus ingressos—, ICPA és un intermediari pur: compra l’assistència als centres amb tarifes regulades i la reven als pacients a preu lliure.

Aquesta operativa ha causat constants denúncies i litigis durant l’última dècada, que han portat tots els hospitals amb els quals ICPA treballava fora de Catalunya a prescindir dels seus serveis. Aquests centres són el Costa del Sol, a Marbella; els de Dénia i Torrevella, a la Comunitat Valenciana; Manacor, a les illes Balears; Madeira (Portugal) i d’altres a Turquia.

Les denúncies de pacients i les seves asseguradores se centren en l’import de les factures, però també en pràctiques com exigir importants bestretes de diners per rebre l’assistència. Un informe de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat Valenciana del 2013 considera de “dubtosa legalitat” el sistema de cobrament d’ICPA. El Govern regional de Madeira també va denunciar el contracte amb una filial d’ICPA després que una comissió parlamentària revelés casos com el d’un turista que va haver de “pagar 650 euros per una escaiola al braç”.

La majoria dels pacients gestionats per ICPA tenen una assegurança privada, la qual cosa no els lliura dels increments en les factures, ja que moltes pòlisses estableixen que el turista ha d’avançar els diners i d’altres inclouen fórmules de copagament. Els turistes que assumeixen íntegrament la factura són entre el 15% i el 20% dels gestionats per ICPA, segons la mateixa empresa.

Els hospitals del Mar i Sant Pau defensen la tasca de l’empresa i destaquen que els ha assegurat “el cobrament íntegre de les factures”. Tots dos centres, encara que finançats per la Generalitat i integrats a la xarxa pública, tenen autonomia de gestió. El del Mar està regit per un Consell Rector i el de Sant Pau és una fundació amb un patronat. La Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona estan representats en tots dos òrgans de govern.

Els responsables d’ICPA, per la seva banda, asseguren que “en tot moment” s’han ajustat “a les peticions fetes pels hospitals”. L’empresa defensa que ofereix “més serveis que la simple facturació, com ara el d’intèrpret, el suport a les famílies i el seguiment dels pacients després de rebre l’alta”.

Pràctiques per les quals la UE va expedientar Espanya

Malgrat les queixes de molts estrangers a títol particular, han estat les asseguradores de països com el Regne Unit, els Països Baixos i Alemanya les que en els últims anys s’han enfrontat amb més contundència al sistema de facturació d’ICPA. A partir del 2012, algunes es van plantar i van decidir portar als tribunals els requeriments de cobrament que rebien. “Els preus que exigien eren absurds, molt per sobre del que es cobra a països del nord d’Europa, històricament molt més cars”, explica María del Carmen González, advocada que treballa per a clients alemanys al bufet Ramallo, Pallast & Partner.

En molts casos, a l’import de les tarifes s'hi sumava un altre problema: la negativa d’ICPA d’acceptar la targeta sanitària europea (TSE) —que dona dret als ciutadans d’altres països de la UE a ser atesos en les mateixes condicions que els espanyols— dels turistes que tinguessin una assegurança privada. “Estaven incomplint la normativa de la UE”, afirma Mark Lee, del bufet britànic Penningtons Manches.

Les reiterades denúncies del sector van portar a la Comissió Europea a fer arribar al Govern espanyol una “queixa” que es va tractar al Consell Interterritorial de Sanitat celebrat el 18 d’abril del 2012. Allà es va demanar a totes les comunitats autònomes que adoptessin les mesures necessàries perquè els seus hospitals acceptessin sempre la TSE. Com aquest primer requeriment no va fer efecte, un any més tard la Comissió va obrir un expedient sancionador, que finalment va quedar arxivat el 2014 en comprovar que s’havia frenat aquesta pràctica.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >