Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’art perd el sentit

La retirada d’obres indica que la cultura occidental torna a ser presa d’una fúria intolerant

Obra d'Egon Schiele.
Obra d'Egon Schiele.

L’any 1987, el poeta, humanista i crític literari Joan Ferraté va escriure al Diari de Barcelona un article que en aquell moment, si mal no recordo, no va causar cap escàndol, i que ara, amb tota probabilitat, faria saltar l’alarma de les bones consciències i potser fins i tot serviria de combustible per a una campanya incendiària contra el diari que gosés publicar-lo. Es deia Veritats de la imaginació i sortides de peu de banc i el lector interessat el pot trobar al volum d’articles de Ferraté que el 1989 va editar Empúries amb el mateix títol amb què, en memòria seva, vam batejar aquesta columna: Provocacions.

Ferraté exposa el cas hipotètic d’un novel·lista que, en un moment de la narració, decideix introduir un episodi on el protagonista viola un nen de vuit anys. Com que aquest novel·lista imaginari és seriós i competent —és a dir: coneix l’ofici i es proposa compondre una obra literària i no un discurs de propaganda sentimental, política o moral— el lector es pot identificar perfectament amb el personatge i viure les seves emocions sense que s’alterin les seves conviccions.

En el lector d’una obra literària o l’espectador d’un objecte d’art o d’una pel·lícula conviuen dues veritats, i aquesta convivència només resulta perversa quan les dues es confonen per estupidesa o bogeria. En l’article de Ferraté hi ha una frase essencial per entendre la naturalesa de la imaginació poètica: “El que el lector té davant seu és la transposició de la seva experiència en els termes proposats per la novel·la”. No necessitem ser un assassí per viure com a propis els patiments i els terrors de Macbeth, de la mateixa manera que no ens cal convertir-nos en insecte per ficar-nos en la pell de Gregor Samsa.

Obeint només a una coherència interna, en la composició d’una obra literària hi poden entrar tant els bons sentiments com la perversió, però no com una finalitat en ella mateixa, sinó com a part integrant d’unes coordenades estètiques, i el lector està cridat a mirar-s’ho amb la indiferència moral amb què els déus contemplen l’ordre universal.

Per aquest motiu, perquè la pintura, exactament igual que la literatura, no pot ser valorada ni compresa fora de les dimensions en què habita, els successius accessos d’indignació i escàndol amb què el puritanisme contemporani ha exigit, i en alguns casos ha obtingut, la retirada d’obres dels museus i la censura de cartells, des del cas de Balthus als de Waterhouse i Egon Schiele, entre altres, no tan sols indica que la cultura occidental ja torna a ser presa d’una fúria intolerant de conseqüències temibles, sinó també que, per a l’esperit moral que ja s’ha fet fort en les universitats i ja infecta fins i tot les institucions democràtiques —en el cas de Schiele els censors són els governs d’Alemanya i el Regne Unit— l’art ha deixat de tenir sentit.