Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

L’imperi (de la llei) contraataca

La sentència del TC sobre l’aranès posa punt final a l’empatia amb la normalització lingüística

Vista del Tribunal Constitucional.
Vista del Tribunal Constitucional. EFE

Enguany un ja no sap cap on mirar, perquè les notícies poc o molt vinculades amb la llengua es multipliquen i cada dia hem de fer front a una novetat, una sortida de to, una atzagaiada que promet remoure les bases sobre les quals s’havia assentat la convivència lingüística. Dit d’altra manera, no guanyem per a esglais. Torna Ciutadans amb un dels seus cavalls de batalla —aquell pel qual és del tot irrellevant que els usuaris dels serveis públics tinguin dret de fer ús de la llengua catalana perquè resulta que és la seva llengua, és la llengua del lloc on viuen i és llengua oficial, en benefici del funcionari monolingüe de torn en el seu dret d’accedir a la funció pública (repeteixo: funció pública)—, però més trist és l’anunci de la cadena de supermercats Consum, que ja ha fet saber que deixa d’etiquetar en català (per a ells, valencià); perdrem doncs les seves estupendes “Galletes de xocolate negre”, que el primer cop que les vaig veure se’m van disparar les arrítmies; després per sort ja em vaig refer.

Són notícies, aquestes, per sucar-hi pa, que tanmateix empetiteixen al costat de l’última resolució del Tribunal Constitucional, sabuda aquests dies, per la qual la llengua occitana, l’aranès de la Vall d’Aran, perd la condició de preferent que li atorgava la llei aprovada pel Parlament de Catalunya (casualitats de la vida, un 1 d’octubre) per obra i gràcia del recurs interposat el 2011 pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero; és ben clar que no és nou això de dur al TC lleis aprovades pel Parlament, ni tampoc és monopoli del Partit Popular. No s’acaba de veure gaire quina és la línia fixada pels socialistes respecte de les llengües d’Espanya, perquè tal com poden recórrer contra una llei que protegeix una minoria lingüística com és l’aranesa, poden també promoure un manifest pel reconeixement de la pluralitat de les llengües d’Espanya (algú sap què se n’ha fet, d’aquest manifest?), com implementar a Lleida el bilingüisme sense entranyes de Ciutadans, o reclamar la cooficialitat de l’asturià a Astúries, tal com ha proposat el nou líder socialista d’allí, Adrián Barbón. Si algú té la més lleugera noció de l’actual ideari lingüístic del PSOE, que avisi.

El que crida més l’atenció de la notícia, però, és el moment en què apareix, tota una jugada ofensiva (permeti-se’m el doble sentit) executada en un moment decisiu per uns jutges colgats de feina —últimament treballen més que mai— que han trigat ni més ni menys que set anys (!) per decidir que el problema és si l’aranès és preferent o no a l’administració. Si a tothom li va semblar una eternitat que triguessin a pronunciar-se quatre anys sobre l’Estatut referendat, no és casualitat que la sentència de l’aranès aparegui ara, amb una Generalitat en eixorquia i els defensors de la llengua comuna abonats al ditirambe. Com tampoc ho és que serveixi per escapçar les aspiracions d’una llengua petita ara que, com dèiem, s’acumulen els suports a favor de la cooficialitat de l’asturià. Si et pensaves que l’ús preferent a l’administració autonòmica i local podia ser un estratagema per socórrer la teva llengua, per molt que estigui en vies de desaparició ja te’n pots anar oblidant.

La sentència de l’aranès és la primera pedra d’una nova doctrina que veurem fins on arriba, perquè promet estendre’s arreu on el monolingüisme pentamilionari se senti perseguit. S’ha posat punt final a l’empatia cap a les llengües que estiguin en camí de normalitzar-se, en benefici d’una equiparació que és estrictament formal i que nega la funció de correcció que l’administració pot jugar davant una distribució entre llengües desigual, tot fent abstracció de la realitat sociolingüística circumdant. Però no siguem ingenus, no és una sentència tan sorprenent: basta entrar al web del TC per accedir als seus continguts en anglès i francès, però en cap (cap!) llengua cooficial de l’estat... que no sigui la llengua comuna, és clar.

MÉS INFORMACIÓ