Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

La investidura també divideix Òmnium i l’ANC

El futur de Puigdemont enfronta les dues entitats independentistes i reprodueix la disputa que mantenen Esquerra i Junts per Catalunya

Diada 2017
Els actuals líder de l'ANC i Òmnium, Agustí Alcoberro i Marcel Mauri.

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural han anat plegades des del 2012, han convocat de manera conjunta manifestacions i tot tipus d'actes i han aglutinat totes les famílies de l'independentisme. No obstant això, l'estratègia per investir el president de la Generalitat ha acabat provocant el seu enfrontament. És la mateixa divisió que afecta aquests dies Junts per Catalunya i la CUP, d'una banda, i Esquerra Republicana, de l'altra, malgrat els esforços del secessionisme perquè les seves disputes no transcendeixin i per clamar una vegada i una altra a favor de la unitat.

L'entestament de Puigdemont a ser investit, sense pensar en les conseqüències legals que se'n derivarien per al president del Parlament i per als membres de la Mesa que ho fessin possible, és l'origen de la disputa entre l'ANC i Òmnium. En resum, la primera està alineada amb el legitimisme que reivindica l'expresident de la Generalitat fugit a Brussel·les, i guanyador contra pronòstic de les eleccions del 21 de desembre entre la família secessionista. Mentrestant, la segona se situa molt a prop del pragmatisme que reivindica ara ERC, amb el seu president, Oriol Junqueras, a la presó, amb una contínua crida a abandonar la desobediència i evitar que augmenti el nombre d'imputats i de processos judicials.

La situació es pot comparar a un complex cub de Rubik que l'independentisme intenta resoldre, però que es complica cada dia que passa perquè són moltes les mans que mouen les diferents cares i encara no queda clar quina serà l'escollida. I per si això fos poc, les posicions han anat evolucionant amb el pas del temps i tant les formacions polítiques com les entitats secessionistes han intercanviat postulats i ara unes defensen les premisses que fins fa unes setmanes estaven en boca de les altres.

Crida a l’enfrontament

L'acord del secretariat de l'ANC de dissabte reivindicant la investidura immediata de Puigdemont i el seu retorn a Catalunya per "liderar la creació efectiva de la república catalana" és una crida a l'enfrontament directe amb el Tribunal Constitucional, que ha prohibit l'elecció de l'expresident si no acudeix en persona al Parlament i amb permís del Tribunal Suprem.

Aquest és el posicionament que mantenen també alguns diputats de Junts per Catalunya del nucli més proper a Puigdemont, com la portaveu del grup, Elsa Artadi, que sembla ser l'aposta personal de l'expresident. O el portaveu adjunt del grup parlamentari i exdirector de l'emissora RAC1, Eduard Pujol, i alguns diputats del PDeCAT, però no els seus dirigents principals, com la coordinadora general, Marta Pascal, o exconsellers com Meritxell Borràs o Joaquim Forn. Les dues primeres no van voler anar a les llistes electorals i el tercer, també a la presó, ha renunciat a l'acta de diputat.

El 3 de febrer, una setmana abans que l'ANC es posicionés, ho va fer Òmnium Cultural en un sentit molt diferent. L'entitat no es decantava per cap candidat a la investidura, sinó que reclamava "màxima unitat i generositat" per garantir l'elecció d'un president, la formació d'un Govern i la restitució de les institucions. Són els postulats que defensa ara Esquerra Republicana, que en el seu moment va empènyer Puigdemont a no convocar eleccions i seguir endavant amb la idea de proclamar la república. El resultat electoral del 21-D ha donat un bany de realisme a ERC, que no para de reivindicar "una presidència efectiva", fet que no és possible amb Puigdemont. Òmnium reclamava també en el seu comunicat que cada partit expliqui clarament quines són les seves estratègies a partir d'ara i que "parlin clar" a la ciutadania, al mateix temps que recordaven que tenen gairebé 100.000 socis i és una entitat amb 56 anys d'història. Res a veure amb l'ANC, nascuda el 2012 i amb uns 60.000 socis.

Si a Òmnium se la situava tradicionalment a l'òrbita de l'extinta Convergència, el fet que Puigdemont s'hagi escorat en posicions radicals ha ressituat ara l'entitat més a prop d'Esquerra Republicana, partit en el qual milita Carme Forcadell, expresidenta de l'ANC i del Parlament. I la CUP, que en el seu moment es vantava d'haver enviat Artur Mas a la paperera de la història, ara està alineada amb la crida a l'enfrontament institucional que proclama Puigdemont des de la capital belga, que va ser designat en el seu moment com a relleu de l'expresident Mas, que havia substituït Jordi Pujol.

Els diferents actors del secessionisme confien en el fet que, d'una manera o altra, acabaran resolent el dilema i que és qüestió de temps. Però la fractura provocada en la societat catalana pel procés independentista sembla que ja ha arribat fins a les mateixes entitats. I això sense entrar en com han quedat les relacions personals en tot aquest procés. Puigdemont, per exemple, ni tan sols ha tingut temps en aquests més de tres mesos de trucar a la dona d'Oriol Junqueras per preguntar-li com es troba anímicament per l'absència del seu marit.