La mutació del treball
Si la productivitat augmenta i creix la riquesa, però aquesta no es reparteix a través del treball, caldrà buscar alguna altra forma de repartiment. En cas contrari, el sistema s'esfondrarà
En els propers anys, la paraula treball ocuparà el centre de les nostres preocupacions. I no només perquè les fluctuacions de l'economia generen més o menys desocupació, sinó perquè estem immersos en allò que el sociòleg alemany Ulrich Beck qualifica en la seva obra pòstuma com un temps de metamorfosi. No fa gaire dèiem que estàvem en una època de canvis, després vam veure que en realitat era un canvi d'època, però ara fins i tot aquest terme se'ns queda curt. El que ens espera és la metamorfosi del món que coneixem.
A La riquesa dels humans, Ryan Avent explica que la robotització i la revolució digital provocaran una convulsió tan gran en les societats avançades que podrien caure els fonaments de l’Estat modern. De fet, aquesta convulsió ja ha començat. La meitat de les grans empreses que l'any 2000 figuraven a la llista Fortune 500 han desaparegut, la majoria per no haver-se adaptat a la digitalització. Allò que sorgeixi de la metamorfosi en curs serà quelcom completament nou i en el centre del gran canvi hi haurà el treball tal com el coneixem ara.
Rudy Gnutti, autor del documental In the same boat, recorda en un llibre que acaba de publicar (El món sense treball, Ed. Icaria) que quan el juny de 1930 J.M. Keynes va ser convidat a donar una conferència a la Residència d’Estudiants de Madrid sobre com seria el món un segle després, va dir: “Serà molt més ric i la tecnologia permetrà l'home treballar només 15 hores a la setmana”. Falten només 12 anys perquè es compleixi el termini i efectivament el món és avui molt més ric. De fet, en el mateix temps en què s'ha doblat la població, el PIB mundial s'ha multiplicat per sis. Però perquè es compleixi la segona part del vaticini han de canviar encara moltes coses. Ni la riquesa ni el treball es reparteixen de manera que això sigui possible. I des de 2010 la desigualtat creix de forma alarmant.
La robotització pot accelerar la creació de riquesa, però per primera vegada l'augment de la productivitat pot no anar acompanyat d'un augment del treball. Cada generació de computadors és més barata que l'anterior, i això és extensible a tota l'automatització. Fins al punt que, segons dades aportades en un seminari sobre el futur del treball organitzat per l’Associació Catalana d’Universitats Públiques, s'ha iniciat el procés invers a la deslocalització. La robotització fa que en alguns casos resulti més barat tornar a fabricar al país propi que fer-ho en un país asiàtic. Això passa just quan els treballadors d'aquests països estan començant a reclamar millores salarials i drets laborals. Alguns experts adverteixen que el major impacte de la robotització no recaurà en els països rics, sinó en els països en desenvolupament.
Els països amb major automatització productiva no són ara mateix els que més ocupació destrueixen. Al contrari, aquells amb major densitat de robots per a cada 10.000 treballadors industrials (Corea del Sud, Japó, Singapur i Alemanya) són al mateix temps els que tenen menor taxa de desocupació. I això no és perquè les noves tecnologies creïn més llocs de treball que els que es destrueixen en els sectors obsolets, sinó perquè l'augment de la productivitat i la riquesa permeten invertir en altres activitats com els serveis a les persones i l’oci. A curt termini, no obstant això, les tasques amb més possibilitats de ser robotitzades són les de baixa qualificació, cosa que crea un greu problema social i suposa un repte sense precedents per al sistema educatiu.
El treball no és només important perquè proporciona ingressos per a la subsistència. Tota la vida social i econòmica està organitzada entorn del treball. També la vida de les persones. Si la productivitat augmenta i creix la riquesa, però aquesta no es reparteix a través del treball, caldrà buscar alguna altra forma de repartir-la, ja que en cas contrari el sistema s'esfondrarà. Per molts robots que hi hagi per produir béns i serveis, de poc serviran si una part important de la població no té recursos per accedir-hi. Desconnectar un robot serà més fàcil i més barat que acomiadar un treballador, per descomptat. Però la lògica del mercat sobre la qual se sustenta el sistema capitalista s'haurà destruït.
La gran qüestió és doncs com es distribueix la riquesa i com s'organitza el treball disponible de manera que puguem assegurar uns nivells de subsistència dignes per a tota la població. Aquest és el repte. L'automatització productiva ens brinda l'oportunitat de seguir creant riquesa sense haver d'estar lligats tant temps a un torn o a una cadena de producció. Pot deslliurar-nos de tasques repetitives i pesades. Però hi ha tasques en les quals els robots mai ens podran substituir: totes aquelles que requereixen creativitat, intel·ligència social, interacció o habilitats de manipulació i percepció. Aquí, el treball humà és insubstituïble.
La robotització és la continuació de la maquinització. En totes les revolucions hi ha guanyadors i perdedors. Amb l'arribada de les màquines, el món artesanal es va enfonsar. Les fàbriques eren insalubres i s’hi treballava dotze, catorze hores diàries, inclosos els nens. Però la societat va reaccionar i va construir el model d’Estat social. La metamorfosi que ara vivim és plena de borrasques, però també ens brinda l'oportunitat de canviar la forma de repartir la riquesa i pensar en el treball com una activitat creativa i de realització personal.
