El mètode Trump

Especular políticament amb l’impacte emocional que determinats esdeveniments poden tenir sobre la població és una de les definicions de populisme. Si, a més, això es porta fins al terreny legislatiu, ja passem de la demagògia a l’ús abusiu i irresponsable del poder. És exactament el que el PP acaba de fer, per partida doble. Primer, aprofitant la indignació pel brutal assassinat de Diana Quer. Després, jugant amb els ressentiments acumulats d’una banda del seu electorat amb el procés secessionista català. Apuntant-se obscenament a una campanya promoguda per pares de víctimes de crims execrables, el PP proposa mantenir la presó permanent revisable, ampliant els casos i reforçant les condicions. Delerós de demostrar mà dura amb l’independentisme, davant de la fugida de votants atrets pel discurs intransigent de Ciutadans, el PP proposa que els delictes de rebel·lió i secessió no siguin susceptibles de ser indultats. És a dir, tanca vies de reconciliació, al mateix temps que es llança a la caça de delictes d’odi, aquesta insuportable figura penal contra la llibertat d’expressió. Assot de populistes, el PP, abans d’acusar els altres, s’hauria de mirar al mirall.

En ple desconcert des del 27 d’octubre, amb les relacions personals molt tocades per la desbandada –Puigdemont va marxar i Junqueras se’n va assabentar pels mitjans de comunicació–, l’independentisme no està sabent gestionar el regal que li va arribar el 21-D en forma de majoria parlamentària. La seva estratègia s’havia estavellat contra el mur de l’Estat, però el vot ciutadà li va oferir una oportunitat de recuperar les institucions i recompondre els seus plans des del Govern. Per més que es renegui del poder autonòmic, més val tenir aquest que cap. Però encallat en un llarg procés d’elaboració del dol per la pèrdua (i pel que no s’ha guanyat), que Puigdemont fa girar entorn de la seva persona, no acaba d’aterrar. En aquesta espera, el Govern espanyol, doblement desbordat, pels tribunals i per Ciutadans, només posa pals a les rodes. Vol de debò el PP una certa recuperació d’una normalitat –inevitablement precària, mentre estigui exposada a sobresalts judicials permanents– o prefereix seguir en la confrontació oberta, mantenint l’independentisme com a boc expiatori de tots els seus mals i com a tapadora dels seus fracassos?

Quina és l’obligació d’un Govern: canalitzar els conflictes o buscar la revenja? Un PP afeblit sembla que ha optat pel mètode Trump: la venjança com a horitzó suprem. El resultat de Catalunya el col·loca en una posició extremadament incòmoda: es vanta d’haver frenat l’independentisme, però ha perdut els pocs suports que ja tenia entre els catalans. Per més que Rajoy s’esforci a presentar-se com a campió de la duresa –“destituir un Govern escollit democràticament és molt dur”– els enfuriats confien més en Ciutadans. Per més que s’esforci a cantar victòria, tothom sap que aquest pas més de rosca (a l’independentisme i a les regles del joc) l’han fet els tribunals. Les males vibracions pel que ha passat –amb fracassos espectaculars com l’1 d’octubre–; la feblesa mostrada per haver estat incapaç de canalitzar la qüestió independentista en cinc anys; i la constatació que l’independentisme segueix aquí generen un ressentiment que surt pels porus.

El pensament il·lusori va per barris. L’independentisme ha viatjat tancat en una bombolla que li va fer creure que l’Estat estava afeblit i desconcertat i que tenia a l’abast de la mà tombar-lo: es va estavellar. El Govern espanyol, envoltat d’un entorn mediàtic unànime, massa unànime, es va pensar, primer, que l’independentisme s’enfonsaria sol i, després, que en unes eleccions sota tutela, amb el comandament sobiranista dispersat entre l’estranger i la presó, els catalans atemorits li girarien l’esquena i triomfaria el constitucionalisme. I va perdre. Aquesta és la realitat. L’independentisme està tocat però representa dos milions de persones i pot governar, si no es perd en els seus ritus i en la falta d’autoritat per fer callar els crits de traïció. I el PP ha de superar l’esperit venjatiu, per més que el fantasma de Ciutadans trepitjant-li els talons el tregui de polleguera. Els uns i els altres han d’assumir un temps nou. I és obligació del més fort aportar distensió. I del PSOE demostrar que encara existeix, que és capaç de vida pròpia i de no ser còmplice de la regressió de l’Estat.