Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Monument a Katharine Graham

La propietària de 'The Washington Post' és la protagonista del film de Spielberg

Katharine Graham.
Katharine Graham.

A les seves memòries, la històrica propietària de The Washington Post, Katharine Graham, explica que quan es preparava el rodatge de Tots els homes del president (1976) sobre el cas Watergate i el paper clau que hi va tenir el seu diari, Robert Redford li va dir que no sortiria en pantalla perquè la funció de la propietat no s’entendria i seria molt difícil d’explicar. Graham no es refiava gaire d’aquella gent del cinema. No va autoritzar el rodatge a les instal·lacions del diari i estava inicialment alleugerida de no aparèixer-hi. Però més tard, confessa, es va sentir ferida perquè el film l’havia pràcticament ignorat. De totes maneres, un any després, s’estrenava la sèrie de televisió Lou Grant, on el personatge de la maternal propietària del diari Los Angeles Tribune estava directament inspirat en ella. Per tot això i més coses, és una llàstima que ara no hagi pogut gaudir de Los archivos del Pentágono, on Steven Spielberg fa una detallada descripció del seu combat per defensar l’autèntic paper dels diaris: informar. Una convicció que li fa arriscar l’èxit de la sortida a borsa, un moviment no pas amb ànim d’embutxacar-se diners, sinó per capitalitzar el diari i poder contractar més periodistes i més bons.

Les dues pel·lícules son un elogi del periodisme, una descripció de la seva cuina, però arriben en moments molt diferents. Tots els homes del president, amb la premsa fent caure un president, suposa un canvi temporal en la, ja aleshores, negativa aproximació del cine al periodisme, un cine que contempla la naturalesa de la veritat com un problema cada vegada més gros per als periodistes. Llavors va ser considerada com la pel·lícula més elogiosa sobre la premsa i la seva necessitat democràtica, amb uns periodistes manejant amb eficàcia les fonts i un diari caminant cap a la veritat malgrat tots els entrebancs. El film de Spielberg arriba en un moment de crisi, desconcert, acomiadaments, i creixent hooliganisme en molts lectors i capçaleres. Mentre que, per exemple, Spotlight, fa un parell d’anys, relatava una aventura periodística contemporània del seu públic, els periodistes veiem el film de Spielberg com un merescut monument, però monument funerari.

La companyia del Post, i Graham al capdavant, també era, en aquella època, propietària de Newsweek. Aquí les coses eren diferents, com explica –canviant noms i detalls l’actual sèrie La rebelión de las buenas chicas (Good Girls Revolt, 2016), que es pot veure a Amazon. A finals dels seixanta, les dones no podien ser reporteres ni firmar a Newsweek, només investigadores auxiliars dels redactors. Van organitzar-se i després d’una campanya van obtenir una progressiva igualació. Ho va documentar en un llibre Lynn Povich, que va començar com a secretària a la revista i va acabar sent-ne l’editora sènior. La mateixa Graham explica en les seves memòries que va rebre una carta de 52 dones que treballaven al Post reclamant més igualtat d’oportunitats. I això que The Washington Post per a la dreta americana era “el Pravda del Potomak”, com amb ironia el defineix el personatge d’Angelica Huston a Jardins de pedra.

Una escena del film de Spielberg.
Una escena del film de Spielberg.

El cinema sobre el periodisme ignora habitualment la propietat dels mitjans. I quan ho fa, no acostuma a ser indulgent. Hi ha pocs propietaris com la Graham o com aquell d'Enseñame a querer, el pare del personatge de Doris Day, que deixa a la seva filla, també periodista, un únic consell: “Si vols vendre més diaris demà, enganya. Si vols seguir venent d'aquí a 10 anys, sigues honest”. A Gringo viejo (1989) Luis Puenzo se serveix d’Ambrose Bierce (Gregory Peck) per clavar-li un mastegot a Hearst (el mateix de Ciudadano Kane): “Hearst, el propietari del meu diari ha adquirit més poder. Les meves paraules no han servit la veritat, l’han servit a ell”. Fins i tot Frank Capra, que era un gran predicador del cantó angelical de l'ésser humà, no s’estalviava d’assenyalar, de vegades sense compassió, les seves nafres. El seu dibuix dels propietaris de mitjans a Caballero sin espada (Mr Smith goes to Washington, 1939) no va agradar a determinats socis del National Press Club, que havien permès que Capra recreés els seus salons i havien patrocinat l’estrena del film. A State of the Union agafarà una dona, una mena de Lady Macbeth, per demostrar que des dels seus diaris pot fabricar presidents. Capra donarà una de les seqüències més misògines de la història d’aquesta especialitat cinematogràfica. A l’escena inicial, quan el vell Thorndyke està a punt de morir confessa a la seva filla i hereva que sempre havia volgut un fill, però que ara s’adonava que era molt millor ella: un cos de dona amb un cervell d’home, “el meu cervell”. El pare lamenta la feblesa dels homes, dèbils i idealistes, i aconsella a la seva filla no caure mai sota l’imperi dels sentiments. Ella li ho promet amb fermesa. Res a veure amb la Graham.

Els periodistes veiem el film de Spielberg com un merescut monument, però monument funerari

I ara és curiosament la televisió qui pinta amb més dolenteria la propietat dels mitjans audiovisuals. A Newsroom, la propietat té conductes poc gentils, tot i que Aaron Sorkin els fa fer un capgirell redemptor al final. Una germaneta d’aquesta és la coreana Argon (2017, Netflix). També ens trobem en la redacció d’un programa informatiu d’una potent emissora de televisió. El seu responsable és un impertorbable defensor del periodisme i s’ha d’enfrontar als interessos de la seva pròpia corporació. El periodista que necessita ser un heroi. Lamentablement, un clàssic a la ficció. És clar que sempre hi ha hagut autors més descreguts. Per exemple, Valle-Inclán, desconfiant cruament dels periodistes. Es llegeix a Luces de Bohemia quan un personatge li comenta a Max Estrella: "Van a matarme... ¿Qué dirá mañana esa prensa canalla?". La resposta és clara: "Lo que le manden".

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >