Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Són els partits…

El líder màxim des de Brussel·les vol una sola cosa: un vestit a mida, al cost que sigui per a les institucions catalanes

Un manifestant amb una careta de Puigdemont en una manifestació de suport a la seva investidura.
Un manifestant amb una careta de Puigdemont en una manifestació de suport a la seva investidura.

Els ciutadans sovint es queixen dels partits, i els culpen de molts mals, de ser la causa dels principals defectes dels nostres sistemes democràtics, però finalment, a l’hora de votar, aquests mateixos ciutadans acudeixen en milions a les urnes. En molta més quantitat, sens cap mena de dubte, que la gent que se suma a diversos tipus de mobilitzacions, manifestacions i concentracions. Així es va verificar amb els moviments dels Indignats, el 15-M, i altres variants. Això no fa que les mobilitzacions siguin menys importants, però en última instància vivim en règims de democràcia representativa, en els quals els mecanismes de democràcia directa són subsidiaris. I establerta aquesta premissa, cal reconèixer que els partits polítics són la peça fonamental de la participació política.

Entre les crítiques més freqüents que es fan als partits, s’acostuma a dir que s’han apoderat de les institucions, que tendeixen a controlar-ho tot (des de la vida parlamentària fins a les maneres de designació de mitjans de comunicació públics, òrgans de control de constitucionalitat). I no obstant això, cal reconèixer que no s’ha inventat cap mètode radicalment alternatiu.

Quan no hi ha partits, o n’hi ha només un però és obligatori, ens podem estalviar qualsevol comparació. I quan apareix un suposat líder excepcional, en situacions suposadament excepcionals, que pretén adaptar el funcionament de les institucions, i no només el Govern i el Parlament, al seu “destí manifest”, llavors salten totes les alarmes. Ens trobem precisament en aquest cas. Les eleccions del 21-D, relats de “marc mental” a banda (la Sra. Artadi dixit), van ser autonòmiques, dins del marc estatutari i de la Constitució vigent. Van ser parlamentàries, i fins a set candidatures van obtenir representació parlamentària. Sense que cap d’elles arribés a la majoria absoluta, la lògica parlamentària es trasllada a negociacions, possibles coalicions, i un procés d’investidura. Hi ha cabuda per a diverses possibilitats, per definició. I això porta de tornada a les negociacions, que en règim parlamentari són –de nou, per definició– cosa dels partits polítics. I aquí la cosa descarrila cada vegada més.

En el camp independentista s’ha imposat un discurs segons el qual només hi ha un candidat possible, com si es parlés d’una llei de la natura, cosa que és falsa. N’hi ha tants com vulguin els partits representats. Resulta que aquest líder manifest té una situació objectivament complicada, tant si agrada com si no, però és igual, el ja citat “marc mental” no deixaria cap més alternativa. Per això, si cal, s’han de retorçar les lleis i les institucions, el Reglament, la Llei de la Presidència de la Generalitat i del Govern, amb reformes “exprés”, i un llarg etcètera. S’ha imposat una lògica absurda que, paradoxalment, afirma que amb una enorme astúcia “jurídica” es resoldrà tot. No havíem sentit que el problema no és jurídic sinó polític? D’on surt llavors aquest forcejament amb institucions i normes que es mereixen un respecte? I tot això perquè el líder màxim des de Brussel·les vol una sola cosa: un vestit a mida, al cost que sigui (per a les institucions catalanes). Vol seguir sent president. Aquesta estratègia suïcida ajudarà a aixecar el 155? Ningú ho creu seriosament. Ajudarà a fer que els presos surtin de la presó? Per desgràcia, l’efecte de moment és el contrari de moment.

El problema de fons és el següent: els partits han d’actuar com a tal, assumir que són els responsables i gestors de les institucions de la Generalitat, i que no estan al servei del Sr. Puigdemont, sinó d’una cosa que per fortuna ja tenen: una clara majoria absoluta. Sobretot si pensen seguir donant un valor afegit a la CUP, que només té quatre diputats. Han de decidir què pensen fer des d’una estratègia clara, a la qual han d’adaptar els següents passos tàctics. No a l’inrevés. No se’ls escapa que estem parlant de partits polítics que són tals, ERC i el PDeCAT (encara que el segon tingui problemes per consolidar una marca renovada, no només una marca electoral). L’altre, Junts per Catalunya no és un partit, és una llista de circumstàncies a mida del líder màxim, sense passat, amb poc present i un futur més que incert. En última instància, en algun punt els partits, i en particular els dos aquí citats, han de cridar l’alto, asseure’s a negociar (tots dos), i pactar un escenari que ofereixi un recorregut de sortida no conjuntural, no per a la setmana o el mes que ve. Per a una nova etapa que va començar amb el 155 i per sortir d’una escena que a dia avui s’assembla al Waterloo de Napoleó. És un problema d’ambició unipersonal il·limitada.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >