Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Fancelli ‘forever’

La presentació d'una antologia de textos d'Agustí Fancelli reuneix una àmplia representació del món cultural i periodístic

Fede Montagut, Marina Fancelli i Walter Oppenheimer, en la presentació del llibre.
Fede Montagut, Marina Fancelli i Walter Oppenheimer, en la presentació del llibre.

Era i serà sempre un dels nostres. I ara, a més, com si no el recordéssim cada dia, en la professió i en la vida, el tenim en llibre.

Agustí Fancelli (Barcelona 1957-2012), cap de redacció d'EL PAÍS, personatge emblemàtic del periodisme barceloní, cronista insubstituïble de la ciutat, home d'una cultura inabastable, i sobretot una persona entranyable i un amic, va morir ja fa cinc anys. Un grup d'irreductibles (la família i els íntims), que celebraven cada aniversari, van decidir que hi faltava una mica de “material simbòlic” per recordar-lo com es mereixia i han editat un llibre que recull una selecció dels seus textos.

El volum es titula Fancellissimo, que sona de manera molt pertinent a tempo musical, entre andantino i vivace (perdona'm, Agustí, si fico la pota, ja saps que no en tinc, d'oïda), tot i que aquest dijous, en la presentació del llibre imperava un aire d'adagietto.

L'acte va tenir lloc a la Casa dels Italians i va congregar una àmplia representació del món cultural i periodístic de Barcelona (t'imagino, Agustí, arquejant la cella davant de la gastada frase, però d'alguna manera cal camuflar això de crònica del dia; la veritat és que el que hi havia –i per això hi eren, hi érem– és un munt d'amics teus).

Fancelli ‘forever’

L'acte va ser molt amable, una oportunitat per al retrobament. Ramón de España, Catalina Serra, Lluís Bosch, Carmen Cabezos, Jaume Arajol... Van parlar la filla de l'Agustí, la Marina, amb molta emoció, i el seu bon amic Fede Montagut, i va tancar el camarada Walter Oppenheimer, ningú millor per traçar el perfil periodístic de l'autor, explicant un grapat de sucoses anècdotes i demanant que s'ampliï ja l'edició del llibre (inicialment no venal i de 700 exemplars).

Fancellissimo és un llibre preciós, amb un retrat de Fancelli a la tapa pintat pel seu amic Perico Pastor, i que conté un conjunt d'articles molt variats seleccionats en cada categoria temàtica –i aquesta és part de la gràcia– per amics i companys de l'autor (Ramon Besa, Quico Valls, Llàtzer Moix, Sergi Pàmies, Tomàs Delclós, Xavier Moret...), que, a més, han escrit un text cadascú per mostrar com eren de caleidoscòpics la personalitat i els interessos de l'Agustí.

El llibre, amb textos que abasten des del 1986 fins al 2012, s'obre amb un perfil de Fancelli per Xavier Vidal-Folch, en què el qualifica de “periodista total”. El que ve després justifica amb escreix l'apel·latiu: quin tio, l'Agustí!, si és que era capaç d'escriure de tot, i sempre amb geni, passió, qualitat literària i humor. També amb una gran humanitat, cosa en què, per més que ens hi esmercem, mai l'igualarem.

En les 232 pàgines trobem una representació del millor que va escriure Agustí Fancelli, textos sobre música, per descomptat, entre els quals hi ha el divertidíssim ¡Vaya un Descubrimiento!, exemple del seu talent com a crític i capacitat d'ironia, i la inoblidable trobada amb John Cage (que va ser per a ell com per a mi trobar-me amb Rommel o el comte Almásy). I també de política (com els seus celebrats patés de campanya), esports, cinema, retrats (Maestro Sagarra), art, deliciosament autoreferencials (La importancia de llamarse Fancelli, Hoy canto yo), dedicats a la ciutat de Barcelona (un dels seus temes preferits)...

Us deixo endevinar a qui li van encolomar el paper de seleccionar els textos de l'àmbit Miscel·lània, és a dir, les rareses que no cabien en cap altre apartat (com El condón cantante, el del Dragon Khan o el de les tirolines).

Al llibre hi ha una sèrie de fotos de l'Agustí. Fotos de jove, de servei patrullant la ciutat per a alguna crònica, rebent el Premi Ciutat de Barcelona el 2002... Commou especialment la que el mostra davant de la pantalla, a la redacció, somrient i mirant-te, com si fos aquí mateix, davant. I no hagués marxat mai. Joder, Agustí.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >