Selecciona Edició
Connecta’t

L’ombra del carlisme

Historiadors i intel·lectuals discrepen sobre quina és la petjada en el sobiranisme contemporani del moviment tradicionalista, anticentralista i antiliberal del segle XIX

Batalla de Pasteral a prop d'Amer.
Batalla de Pasteral a prop d'Amer.

El debat sobre si existeixen nexes entre el carlisme del segle XIX i l’independentisme contemporani genera incomoditat entre els historiadors. Un aspecte que han destacat periodistes i acadèmics és que la divisió del mapa electoral de Catalunya en dos blocs oposats —un format per les comarques on va guanyar el sobiranisme i l’altre, per aquelles on va vèncer Ciutadans— és extraordinàriament similar al domini territorial que es repartien liberals i tradicionalistes, centralistes i regionalistes, durant les guerres carlistes. Els experts, però, consideren que la comparació és un malabarisme delicat perquè hi ha grans diferències ideològiques entre els dos fenòmens. QUADERN proposa un joc de miralls amb el present a partir de cinc conceptes clau del carlisme del segle XIX.

Tradició

Que el catalanisme conté un pòsit del carlisme no és una idea d’avui, tampoc la batalla política que genera plantejar-ho. Jordi Solé Tura, el 1967, al recentment reeditat Catalanisme i revolució burgesa (El Viejo Topo), ja apuntava que la Lliga Regionalista d’Enric Prat de la Riba bevia del tradicionalisme carlí. Solé Tura destacava a la primera pàgina del llibre: “El món de la pagesia benestant i l’escola del poble foren els primers punts de contacte de Prat de la Riba amb la societat que l’envoltava. Un món pairal, desenganyat de les esperances carlines per la tercera i definitiva derrota, convençut ja de la superioritat de la nova civilització urbana i del caràcter irreversible d’aquesta; però, alhora, profundament vinculat a uns valors tradicionals que ben aviat el bisbe Torres i Bages s’encarregaria de formular i codificar”. L’històric dirigent del PSUC i del PSC sustentava la seva tesi política en dos historiadors cabdals, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar. A partir de Vilar escrivia Solé Tura: “En desenvolupar-se a Catalunya la revolució industrial, les estructures agràries romangueren immutables, esdevingueren un element de conservació i de resistència, davant el dinamisme dels centres urbans i, especialment, de Barcelona. L’expressió política d’aquest desfasament intern fou el carlisme”.

Un testimoni que contradiu aquesta interpretació que fa Solé Tura d’una Catalunya interior conservadora i tancada és el nou llibre de Montserrat Tura República pagesa (Pòrtic). La diferència d’interpretacions crida especialment l’atenció perquè Solé Tura era oncle de l’exconsellera de Justícia: procedeixen de la mateixa estirp de pagesos i polítics de Mollet del Vallès.

Remuntant-se a Joan Tura, el besavi —un home fort de la Lliga Regionalista—, Tura fila a República pagesa un relat sobre les polítiques d’esquerres que van sorgir del món cooperatiu agrari i, més en concret, de la Unió de Rabassaires, de la qual en fou referent el seu avi, Feliu Tura: “El seu naixement (1922) suposa la concentració de forces d’esquerres a la Catalunya no urbana, i la contraposició clara als grans propietaris de pensament conservador que s’agrupen a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre”. Tura també exposa que, efectivament, la Unió de Rabassaires tenia ideals conservadors davant l’inexorable avenç de la indústria: “Es definien com a defensors de l’explotació agrària familiar, autònoma i hereditària. Propugnaven l’organització cooperativa dels pagesos per aconseguir viure del camp i no veure’s obligats a incorporar-se als treballs de la indústria”. Aquests valors tradicionals, però, anaven de la mà dels nombrosos exemples de propostes modernes, de caire laboral i comercial, que apareixen a República pagesa i que contrasten amb la imatge d’un ruralisme retrògrad i d’arrel carlista.

El plantejament del llibre de Solé Tura era precisament que el catalanisme va fracassar perquè havia estat dominat per les classes conservadores, també amb una base carlista. L’obra va ser durament replicada aleshores pel pujolisme incipient i encara avui és menyspreada per intel·lectuals propers a CDC i a l’actual PDeCAT. Però no només el critiquen aquests; l’historiador Josep Fontana també és sever amb Catalanisme i revolució burgesa: “La reedició del llibre de Solé Tura em sembla una mostra desafortunada d’oportunisme. Solé no era historiador i la gent de l’ofici vam criticar durament el llibre quan va aparèixer, per les seves mancances i simplificacions, i no l’hem tingut mai en compte”.

Fontana considera “un exercici intel·lectual innocu” i “inútil” buscar comparacions entre carlisme i el nacionalisme català contemporani, i afegeix que les diferències entre ells són “bestials”: “El carlisme aspirava a aconseguir el poder per les armes, no pas pel vot. Aspirava a instal·lar una monarquia absoluta, no pas una república democràtica. Tenia un fort component religiós, que em costaria molt identificar amb la ideologia de la CUP, per exemple”. Jordi Canal, professor d’Història de l’Escola d’Alts Estudis en Ciències Socials de París (EHESS), un dels investigadors més reconeguts del carlisme a Catalunya, tampoc troba una continuïtat directa entre el carlisme i els nacionalismes català i basc: “Els conflictes civils d’aleshores i el d’ara no tenen res a veure. Per què sorgeix la idea d’aquesta vinculació? Perquè la gent no entén res del que està passant i busquen explicacions llançant idees sonda”.

Territori contra metròpoli

Canal comparteix amb Solé Tura que el carlisme va enriquir el nacionalisme com a moviment popular. Això encara es podria detectar, segons Canal, i n’és una prova la similitud dels mapes i la distribució de forces entre l’interior i les zones urbanes costaneres durant els conflictes del XIX i la contesa electoral del 21-D: “No hi ha una continuïtat de moviment, però sí de territori. No té res a veure amb el carlisme i sí amb el territori. El tipus de societat, la família troncal, la comunitat que existia entorn del mas. Són zones molt tocades pel catolicisme, conservadores socialment, i precisament perquè són conservadores, tradicionals, poden votar també l’extrema esquerra, perquè aquesta no vol grans canvis socials”, explica Canals, referint-se al rebuig de forces com la CUP a les transformacions que generen l’economia de mercat i la globalització.

L’historiador Robert Vallverdú, ampli coneixedor de la història del carlisme, va escriure el 2015 a Diari de Tarragona una reflexió en aquest sentit sobre els resultats de les eleccions catalanes del setembre d’aquell any a partir de la distribució del vot: “Analitzats els resultats d’aquestes eleccions, es pot afirmar que la muntanya insurgent, la Catalunya foral i carlista, va donar de forma majoritària els vots a les formacions independentistes”. Josep Sánchez Cervelló, catedràtic d’Història Contemporània i degà de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili, està convençut que hi ha una continuïtat en la distribució política del territori: “A les zones rurals, sens dubte. Les guerres carlistes, especialment la primera, foren una revolta pagesa generalitzada. De fet, la mobilització contra el Pla Hidrològic Nacional a les Terres de l’Ebre tingué alguna base tradicional carlista, cosa que curiosament CDC va utilitzar en aquest sentit”.

L’ombra del carlisme

Canal també esmenta dos articles publicats el desembre passat pel periodista Enric Juliana a La Vanguardia sobre l’assumpte, i que van tenir un gran ressò, per matisar les comparacions: “L’invent de Juliana té sentit, és molt enginyós, però no té sustentació”. Juliana plantejava que Carles Puigdemont seria una mena de resurrecció de l’ànima del carlisme. Admetia el periodista la voluntat de provocació del text i, preveient la polèmica que generaria, afegia que “tot esment al carlisme continua provocant espasmes nerviosos en aquest país. El carlisme encara crida l’atenció”. El periodista revisava aspectes del famós mapa comparat i ho entroncava amb les tesis sobre el planter del nacionalisme conservador de Jordi Pujol: “Durant el mandat de Pujol, els majors percentatges de vot nacionalista es registraven en comarques de vella tradició carlista. Aquelles comarques són avui fortament independentistes. Anaven a la contra al segle XIX. I continuen anant a la contra al segle XXI. La tossuderia del carlisme. Aquesta corba, si no l’agafem bé, ens porta de nou al tòpic i la caricatura: una Catalunya rural, egoista i tancada sobre si mateixa, versus una Barcelona cosmopolita”.

Juliana aprofitava l’article per recordar que Amer, poble natal de Puigdemont, va ser bastió del general Ramon Cabrera durant la segona guerra carlista (1846-1849), que va tenir lloc sobretot a Catalunya. Conxa Rodríguez, periodista i investigadora del carlisme i de la figura de Cabrera en especial, va escriure el setembre del 2017 a El Mundo un article, Del carlisme al separatisme català, en què també ficava cullerada en el pes històric del carlisme a Amer però també al Solsonès, el Berguedà o l’Empordà.

Identitat

Els articles de Juliana van ser durament criticats des de posicions independentistes. Així ho va fer el també historiador Agustí Colomines, a l’òrbita del PDeCAT, però també Josep Ramoneda en un article a EL PAÍS, titulat Mandra intel·lectual i realitat transversal, en què demanava sortir de la lògica dels blocs enfrontats i superar els estereotips que els defineixen. Tot i això, Ramoneda escrivia que “sens dubte, certa tradició carlista pot jugar un paper en el nacionalisme català”. Jordi Figuerola, professor d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, opina que interessos polítics contraris a l’independentisme esperonen la qüestió: “No participo gaire de la tesi de les similituds entre el carlisme i el moviment independentista. Sovint ens plantegem el carlisme com una cosa que en el seu temps era anacrònica, i penso que qui defensa aquesta apreciació intenta mostrar l’independentisme com una cosa semblant”.

Figuerola remarca que aquesta acció d’establir paral·lelismes “és del tot enganyosa i plena de connotacions ideològiques espanyolistes”. Però també és cert que l’arrel carlista en el nacionalisme català ha estat esperonada des del sobiranisme. Canal recorda la Fundació Francesc Ribalta, a Solsona, que havia organitzat seminaris sobre el carlisme amb acadèmics de prestigi: “Hi ha acadèmics que veuen el carlisme com un reflex d’un incipient nacionalisme, però no és així; el carlisme triomfa a les regions que pateixen més les transformacions econòmiques”, diu Canal.

Un dels participants als seminaris de la Fundació Francesc Ribalta va ser Robert Vallverdú, que en una entrevista del 2015 a la publicació digital Núvol exposava la importància dels seminaris d’aquesta fundació i la rellevància del carlisme en la formulació del nacionalisme català contemporani. Vallverdú esmentava Josep Benet, intel·lectual socialcristià proper a Pujol durant els anys del franquisme i el principal crític de les tesis de Solé Tura: “Els estudis moderns del carlisme s’iniciaren quan Josep Benet, en un article a la revista Serra d’Or, recollia les paraules de Pere Coromines referent als anys vint, quan demanava la creació d’un Institut d’Història del Carlisme als Països Catalans i subratllava que el carlisme no era només un moviment dinàstic i regressiu, sinó un autèntic moviment popular, defensor de la tradicions més liberals i nacionalistes”.

Vallverdú concedia en aquella mateixa entrevista la incomoditat que genera actualment aquesta matèria: “El principal problema de l’historiador del carlisme al nostre país era que el seu estudi resultava incòmode, que costava d’encaixar en una història de la Catalunya contemporània, la qual gairebé s’identificava amb la industrialització i la Renaixença, entesa, a més, aquesta, en un sentit progressista, per defensar-la dels que pretenien interpretar el desvetllament del nacionalisme català com un fenomen arcaïtzant i negatiu”. 

Furs i poder central

Sánchez Cervelló incideix especialment en els vincles que establiren el carlisme i el republicanisme, sobretot durant la segona guerra carlina, combatent plegats el poder central, una aliança que avui sembla ressonar en el nou independentisme metropolità: “Una altra de les característiques del carlisme va ser la voluntat de construir un Estat confederal. Crec que sense les guerres carlistes, Espanya s’hauria configurat com un Estat hipercentralista, com ho és el francès. De fet, l’esquerra va heretar aquesta opció d’un Estat dèbil. Especialment a Catalunya va triomfar el republicanisme federal, que en essència era el mateix que buscava el carlisme”. “Carlins i republicans es van trobar de nou plegats a Solidaritat Catalana entre el 1906 i 1909, amplíssima coalició electoral que va posar en crisi els partits dinàstics i va significar l’enlairament de la Lliga Regionalista”, escrivia Juliana. Precisament Montserrat Tura ressalta a República Pagesa que a Solidaritat Catalana quallarien les propostes catalanistes i progressistes “de la xarxa de persones dinàmiques a la Catalunya rural [de la qual formava part el seu besavi]”.

“Arrencar poder de l’Estat central a favor d’allò local i autòcton és una de les tòniques entre carlistes del XIX i independentistes del XXI”, recordava Conxa Rodríguez, “així com la defensa de les institucions i les lleis forals, signes d’identitat, tradició i continuïtat”. Canal matisa que el carlisme català “reinventa” la reivindicació dels furs a partir de la tercera guerra carlista i que, abans d’aquesta, a Catalunya pràcticament no es parlava d’aquests drets històrics. Sánchez Cervelló subratlla que el carlisme a Catalunya sempre va ser catalanista però mai es va plantejar la independència: “Sempre parlaven de les Espanyes, en plural, i el seu model era el confederal d’acord amb els antics regnes peninsulars”.

Rebel·lió romàntica

Canal i Fontana coincideixen que la rebel·lió independentista unilateral és comparable amb qualsevol gran moviment revolucionari o d’arrel romàntica, no només amb el carlisme: “Que el sobiranisme comparteix amb el carlisme el caràcter de moviment de revolta contra el que es considera un mal govern, sembla clar. Però això permetria igualment fer comparacions amb la Revolució Francesa o amb el Maig de 1968”, diu Fontana. “Comparteixen característiques que tenen molt a veure amb moviments que lluiten contra grans poders. És una lectura romàntica que es pot aplicar també a l’esquerra espanyola, per exemple al republicà Manuel Ruiz Zorrilla”, compara Canal. Ruiz Zorrilla, personatge estudiat pel mateix Canal, va combatre al XIX la restauració borbònica des de l’exili a París. Sánchez Cervelló creu que el carlisme té un ascendent encara avui detectable en una manera de fer dels dirigents catalans: “El carlisme fou una cultura política, que tot i ser ara poc important, ha deixat la seva influència en la vida política catalana. És especialment important en zones rurals i es va caracteritzar per ser un moviment bastant lligat al messianisme”.

Canal observa, respecte del xoc del carlisme contra el liberalisme, una similitud amb l’esclat actual de l’independentisme també com a reacció a la crisi econòmica global: “La guerra dels Matiners [la segona guerra carlista] sí que era un reflex del que estava succeint a Europa [les revoltes populars del 1849 arreu del continent], moviments que des dels extrems, republicans i carlins, s’oposen al sistema. Eren sobretot moviments contra poders conservadors i consolidats”. Més que amb el carlisme i el seu esperit romàntic, enfrontat a una força superior i amb totes les adversitats possibles, el professor de l’EHESS compara l’independentisme unilateral amb la figura del “català muntanyès” de Jaume Balmes: “La muntanya catalana, la zona de les essències conservadores. És la muntanya catalana que el Grup de Vic [pensadors catòlics que al segle XIX van combatre el laïcisme dins les files del catalanisme] confrontava amb el que anomenaven ‘Babilònia’, Barcelona”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >