Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

L’amor primer de Leopardi

Queda clar que el poeta es nodria de l’amor com qui s’alimenta d’una idealitzada naturalesa

Giacomo Leopardi, poeta clàssic i romàntic italià.
Giacomo Leopardi, poeta clàssic i romàntic italià.

Solem tenir dubtes quan hem de triar el millor poeta del romanticisme anglès —Wordsworth, Byron, Keats?—, però no en tenim gaires quan pensem quin és el millor poeta del romanticisme alemany o qui és el més gran dels poetes romàntics d’Itàlia: Leopardi (1798-1837). Aquest, com va ser el cas de Hölderlin, va tenir una fama relativament pòstuma, a part el fet que edités unes quantes coses en vida: la primera edició una mica completa dels Cants —ni pensaments dels escrits filològics o del Zibaldone di pensieri— la va fer el seu amic i primer biògraf, Antonio Ranieri, l’any 1845. Després, no van passar gaires anys que Leopardi, el poeta de Recanati, fos considerat pels italians un dels més grans poetes de la seva història.

L’editorial Acantilado, a qui se li va escapar l’edició del Zibaldone —hauria tingut un bon comentarista en la persona de Rafael Argullol, que l’ha estudiat a fons—, ens ofereix ara una minúcia del poeta italià, Recuerdos del primer amor, traducció de Juan Antonio Méndez (Barcelona, 2018), edició per llàstima desproveïda de tota notícia sobre l’autor i sobre el llibre: ho haurem de completar recorrent al gran llibre de Pietro Citati, Leopardi (Barcelona, Acantilado, 2014). És justament Citati qui va escriure en aquest llibre —i així es llegeix a la faixa del nostre llibre d’avui— que els Records del primer amor és un dels textos introspectius més bells de la literatura italiana, si no el que més. És un judici exagerat, però menys si tenim present que el llibre inclou el llarg poema El primer amor, escrit a la darreria del desembre de 1817, cap als mateixos dies que va escriure el llibret en prosa amb un títol similar, i dedicat a la mateixa experiència.

Leopardi havia rebut a Recanati la visita d’una cosina germana seva, Geltrude Cassi-Lazzari entre l’11 i el 14 de desembre d’aquell any. Ell tenia dinou anys, ella era una mica més gran. Com ha passat tantes vegades entre persones joves, el poeta es va enamorar de veres de la seva cosina —que ni se’n va assabentar— arran d’aquesta visita. La noia se’n va tornar a casa, i és el del menys si va tornar o no va tornar mai a veure el seu cosí, perquè, per dir-ho així, el mal, o el bé, ja estava fet.

Com esqueia a un jove malaltís —va morir als 39 anys—, idealista, estudiós de les literatures clàssiques, i damunt romàntic, aquest enamorament no calia que portés a cap realitat: era el fet d’estar enamorat allò que va agradar a Leopardi, i la possibilitat que, justament a causa d’aquesta incompletesa —no diem “insatisfacció”, perquè és al revés—, el poeta pogués treure’n una certa energia per a la composició literària: en aquest cas, un gran poema i un llibret escàs, però molt aclaridor, sobre aquella experiència.

Si el lector es mira l’índex de noms i de motius d’una bona edició del Zibaldone —que és la veritable crònica de la vida del poeta i dels seus estudis filològics—, trobarà que les referències a Plató són les més abundants relatives a un filòsof. És aquí on llegim aquesta expressió: “I migliori momenti dell’amore sono quelli di una quieta e dolce malenconia”. No tothom hi estaria d’acord —es comencen a veure enamoraments del tot desproveïts de melancolia, carregats de jouissance des del primer moment—, però sí que s’hi avindrien tota la rastellera de poetes europeus, molts d’ells italians, que van experimentar la mateixa cosa, i així la van cantar: no solament Petrarca —que estima una Laura com a objecte d’amor impossible gairebé sempre—, sinó també els més antics trobadors i els stilnovisti Cavalcanti i Guinizzelli, que, curiosament, Leopardi no esmenta. N’hi havia prou amb Plató i amb Petrarca per fer de l’experiència amorosa una font de nostàlgia, una mina per als somnis i els insomnis, un malestar primer improductiu, després molt fèrtil. Queda clar que Leopardi es nodria de l’amor com qui s’alimenta d’una idealitzada naturalesa (Hölderlin, altra vegada), i per això diu en aquest llibre: “Miro de vincular el meu amor per l’estudi amb la meva passió i m’he proposat d’escriure alguna cosa —potser va ser els dos textos que ja hem dit— que em permeti parlar amb la Signora —així anomena la seva cosina, molt a l’estil trobadoresc—, o que em serveixi per parlar amb ella algun dia: m’imagino que potser arribaré a ser algú gran en el món de les lletres, de manera que, quan em presenti davant seu, m’aculli festosa i complaguda”.

No sembla, com ha passat tan sovint, que el seu enamorament tingués altra funció que esperonar la seva creativitat i la passió per l’estudi. Diu, en el poema corresponent: “A vosaltres, al cel, ànimes nobles, puc jurar / que no va niar en el meu cor cap voluptat, / ans vaig cremar només amb foc intacte i pur”. Quan es va enamorar d’una altra dona, la Targioni Tozetti (1831), va escriure: “Io ho bisogno di amore”, però llavors Leopardi ja sabia del cert que només necessitava l’amor per sublimar aquesta passió en forma de literatura.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >