El pitjor dels favors

Hi ha una Catalunya patriotera (i no pas patriòtica), cristiana (però només de llavis enfora) i analfabeta (perquè, en lloc d’interessar-se per la cultura, la posa al seu servei). Aquesta Catalunya va cristal·litzar amb el pujolisme, i aquests tres ingredients expliquen que Convergència fos el partit dels negocis i del robatori. “Ho ha pagat molt car”, diu Artur Mas, “perquè s’ha hagut d’autodestruir”. No és cert: només s’ha canviat de nom dues vegades; són, per dir-ho amb la famosa dita, “els mateixos gossos amb diferents collars”.

Artur Mas la va heretar i s’hi sentia com el peix a l’aigua; però les CUP el van obligar a fer el famós “pas al costat”. I aleshores va cometre l’error més gran de la seva vida (que ja és dir!): triar en Puigdemont. Avui resulta evident que només li coneixia la seva forta dèria independentista, una dèria compartida, perquè es devia imaginar que la independència ja era suficient per exonerar la família Pujol, per sostreure’s del poder judicial espanyol (ergo: continuar fent negocis), i per deixar d’estar investigat, multat i inhabilitat. Ara bé: les imaginacions polítiques, si no estan basades en la realitat, són molt perilloses; poden arribar a fer-nos pensar que, amb una majoria insuficient al Parlament, es poden trencar les lleis i carregar-se l’autonomia, la Constitució i l’Estat de dret. Així ho van fer, i el resultat ha estat un desastre econòmic considerable, una fractura social que durarà molts anys i la crisi política més forta després del cop d’Estat de Tejero. Triar en Puigdemont ha produït el mateix resultat obtingut per l’aprenent de bruixot, i hauran de passar molts anys perquè Catalunya pugui ser el que havia estat.

Costa d’entendre que un desig interessat i irracional d’uns polítics irresponsables hagin desembocat en una paranoia col·lectiva, tot i que per sort no és majoritària. Però si a Alemanya va passar en un grau molt més bèstia, no és estrany que ara passi aquí. Una explicació, que no és pas la més important, és el fet que el poder desperti molt sovint la bèstia adormida que tothom porta a dintre i que sovint genera servilisme en una gran part de la població. Com més poca cosa són per dintre els polítics que obtenen el poder, més espai té la bèstia per desenvolupar-se. La bèstia els crea sempre una imatge idealitzada d’ells mateixos, i quan es miren al mirall, no veuen sinó un ésser totpoderós. Puigdemont va ser un estudiant de Filologia Catalana que no va acabar la carrera, un periodista gris i un polític nefast; però el poder el va convertir en un gegant poderosíssim. Finalment s’ha pensat que era Napoleó, i ha decidit d’anar a viure a una gran mansió de Waterloo, mentre els seus companys són a la presó. No sé si sap que aquest és el lloc des d’on viurà, tard o d’hora, la seva derrota definitiva. Artur Mas, doncs, pot estar content: li ha fet el pitjor dels favors que es poden fer a una persona.