Selecciona Edició
Connecta’t

Estimats i preolímpics ‘heavies’

'Heavies tendres', la nova sèrie de dibuixos de Juanjo Sáez al canal 33, és un emotiu treball d’artesania que cal seguir. Una gran miniatura

'Heavies tendres' és la nova sèrie de Juanjo Sáez.
'Heavies tendres' és la nova sèrie de Juanjo Sáez.

Black Sabbath, a una de les seves cançons, parlen d’una felicitat que no arriba, d’estar perdut en les rodes de la confusió, de creuar valls de llàgrimes amb els ulls plens de ràbia i desil·lusió, de la vida com un joc on no hi ha guanyadors. I Iron Maiden, quan canten el final de la infància, només hi troben dolor i por. Doncs aquesta és la música (i la lletra) que agrada al Juanjo i al seu amic Miquel, els adolescents protagonistes de Heavies tendres, la nova sèrie de dibuixos de Juanjo Sáez que el canal 33 va estrenar aquest diumenge. El cantó autobiogràfic és obvi. El personatge es diu com el seu creador i viu al mateix barri de Barcelona, la Sagrera. Tant el lloc com l’època, la Barcelona preolímpica de 1991, estan perfectament triats. Són un lloc i un temps sense relat ni llegenda.

Qui va seguir Arròs covat identificarà de seguida l’autor d’aquesta nova sèrie. Un dibuix molt net, aparentment inacabat com un esbós (cares moltes vegades sense ulls) que no té la necessitat d’emplenar la pantalla, com expulsant tot el que sobra. Cada canvi de pla és imprevisible.

'Heavies tendres'

Juanjo Sáez.

Diumenges

Canal 33

Administra sense restriccions les dimensions de les el·lipsis narratives i la primera reflexió de l’espectador és purament estètica: perquè m’ho pinta així i no d’una altra manera. I la llibertat que dona el dibuix és plena. Si en una discussió entre pare i fill qui està més cabrejat és el fill, doncs se’l veu molt més gran, dominant, que el pare, i a l’inrevés. Si en Miquel remena cercant un disc, més que seguir-lo en el seu moviment, esmicolen la seva acció i el veiem retratat simultàniament tres vegades a diferents llocs de les lleixes i amb diferents postures. És una obra minimalista. S’agraeix l’estalvi que proposa a la mirada més aviat fatigada de tanta luxúria visual com sembla demanar la tele.

La història és bàsicament la de l’amistat entre Juanjo i un company de col·legi, veí del mateix barri, el Miquel, que el farà abandonar Phil Collins (“em posa malalt”) per Iron Maiden i companyia. També hi ha una amiga, la sàvia de la classe, que sap qui és Truffaut i, suposo, el nen dels 400 cops. El Juanjo viu en una família exageradament protectora (Sáez ha parlat de la seva àvia que venia del neolític, amb una infància sense aigua, ni llum, ni res). El Miquel, molt segur de si mateix, viu amb la mare i és fill d’en Mario, un tipus que no apareix al primer capítol però que sembla que fa por. El narrador, poc present en aquest primer capítol, és el mateix Juanjo ja més gran (parla en passat del que estem veient) i és qui verbalitza les emocions i sentiments del personatge: “Hi ha moments que sents que sol no pots amb tot el que has d’afrontar”, “moments que sembla que no hi ha ningú a prop per donar-te la mà”, “potser fer-se gran és això, aprendre a viure sol en un món salvatge”. No sé si és una pel·lícula de dibuixos animats —es restringeix molt l’animació—, o una novel·la gràfica... En tot cas, és un emotiu treball d’artesania que cal seguir. Una gran miniatura.

Altrament. Dilluns va estrenar-se el programa de tarda Tot es mou, que substitueix Tarda oberta, una producció de Mediapro. Es fa pels estalvis forçosos a TV3. La veritat és que és molt semblant, bàsicament perquè consisteix en taules, cadires i persones xerrant, xerrant, xerrant. La pregunta veient el programa és: si la gent de TV3 ja ho sap fer... per què s’encarregava a una productora externa? Màximes novetats del primer dia: Pilar Rahola és l’editorialista de guàrdia i Empar Moliner fent el que feia els matins. Repetició de la jugada.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ