Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El vàter d’or

Paradoxes de defecar al museu en un urinari artístic i després utilitzar-lo per fer crítica política

El vàter de l'artista italià Maurizio Cattelan al Guggenheim.
El vàter de l'artista italià Maurizio Cattelan al Guggenheim. REUTERS

Ho deien les primeres pàgines dels diaris: Nancy Spector, directora artística del Guggenheim de Nova York, va oferir un vàter d’or massís i usat al president Trump per decorar les seves habitacions a la Casa Blanca en comptes del Van Gogh que demanava. Va passar al setembre. Una manera estupenda de celebrar el centenari del famós vàter de Marcel Duchamp el 1917, un urinari masculí que va causar tot un escàndol. És difícil dir què té més suc, si la insolència institucional o que aquest vàter sigui una obra d’art (que serà més valorada a partir d’ara precisament per haver estat oferta a Trump).

L’art contemporani i les seves paradoxes es poden explicar en part com una història de vàters. Quan a classe parlem de l’urinari de Duchamp de fa un segle, el desconcert dels alumnes es transforma en interès divertit, cosa que és molt d’agrair. Aquell urinari segueix sent molt modern, com el bigoti i la barbeta que el mateix artista va pintar a la Gioconda en una postal. El seu gest provocatiu de fa cent anys es manté, com un bon grafiti a les parets del lavabo d’un bar del Raval. Més que art, l’urinari és un gest que va canviar la percepció del que era possible donant valor a un objecte industrial, massiu i ordinari, que es troba a la frontera entre públic i privat. En termes actuals, art de gènere: un urinari públic masculí (que se segueix fabricant i utilitzant). I l’art va canviar.

La seva història té substància. La idea va ser de la poeta i artista Elsa von Freytag-Loringhoven, la Baronessa Dadà, i Duchamp va promoure la seva participació en la mostra de la Societat d’Artistes Independents. No en va assumir cap autoria fins al 1950, quan ella ja s’havia mort. El grup d’amics dadaistes havia ordit la proposta el 1917 per demostrar que l’urinari seria censurat i no s’exposaria, com així va passar. El van posar a l’inrevés, el van signar i el van titular (Font). I es va convertir en una escultura. Una broma carregada de mala bava, que ha consagrat Duchamp. Encara és provocatiu: Qui diu què és art? Quan hi ha art? No és obvi, manté certa subtilesa. No es va vendre ni va fer guanyar cap cèntim a ningú. I, per descomptat, no funcionava. Va ser destruït i només es coneix per una fotografia del molt prestigiós Alfred Stieglitz, en una prova més que l’operació urinari era una protesta cultural, tal com després va explicar el grup en una revista, The Blind Man (a Laie n’he vist una edició facsímil). Gràcies a aquesta foto s’han reconstruït les còpies que de tant en tant es poden veure en alguna expo.

Anem al vàter d’ara. No és industrial, ni molt menys. És únic, ha costat un milió de dòlars i funciona! És unisex. Una obra de l’italià Maurizio Cattelan, bromista cínic que reelabora en clau de farsa les icones més conegudes. Juga amb les expectatives i li fot molta barra, tal com va ensenyar Duchamp però sense arriscar gaire i sense subtileses. Pot exposar-te un nen de genolls resant i quan li veus la cara resulta que és Hitler. És, per descomptat, eficaç. El seu vàter es titula Amèrica i el museu el considera una crítica a fortunes com les de Trump (es desconeix la de Cattelan, que no és un artista que visqui precisament en l’austeritat, no és com Duchamp, tampoc en això). Aquest vàter d’or no serà mai destruït. I s’ha fet servir molt, moltíssim. S'exposa instal·lat i en funcionament. Es va utilitzar al Guggenheim unes quantes setmanes, abans que Trump decidís presentar-se com a candidat. Cada visitant podia anar-hi per fer les seves necessitats o simplement per asseure-s’hi. Milers de visitants l’han fet servir i han rigut molt. No es coneix la resposta de la Casa Blanca, que de moment no s’ha donat per al·ludida.

No s’ha escandalitzat ningú. Nancy Spector ha estat lleument criticada per davallar amb aquesta decisió al nivell del gust de Trump, que té aixetes d’or fins i tot al seu avió privat. El president és tan extravagant i arbitrari que no hi ha res relacionat amb ell que sorprengui. Per aquí la cosa s’ha vist com un acudit, tot i que potser no ho és tant com sembla. Les seves paradoxes són agudes. Quin museu s’atreviria a fer una oferta com aquesta? I qui havia de dir que aquest tron d’or serviria per avergonyir un governant igual de groller i prepotent. Potser és que tot en realitat lliga. Permets defecar al museu en un vàter així d’artístic i després guanya qui guanya les eleccions.

 

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ