Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

No m’apunto al pim pam pum

Una mica de noblesa d’esperit no li aniria malament a l’exercici del periodisme polític al nostre país

Carles Puigdemont, rodejat de periodistes.
Carles Puigdemont, rodejat de periodistes. AFP

Una de les qüestions que em plantejo quan escric sobre la greu situació política a Catalunya (que també és la greu situació política d’Espanya, encara que el senyor Mariano Rajoy no encerti a veure-ho) és el to que faré servir a l’hora d’expressar el meu desacord amb el procés. Em preocupen les paraules que utilitzaré, els recursos retòrics que em permetin ser clar, sense circumloquis. (Per exemple, en les circumstàncies sociopolítiques actuals que vivim a Catalunya no és fàcil emetre una opinió directa, sense embuts, atesa la vertiginosa mutació a què se sotmet el procés, fent-ne tan àrdua la seva lectura). Que els lectors no es pensin que la qüestió que plantejo és trivial. Almenys no ho és per a mi. En realitat del que estic parlant és de com organitzaré un discurs que sigui el menys lesiu possible per a les persones que encapçalen el procés, tenint en compte que aquestes persones, tot i que encarnen situacions complicades, innecessàries al nostre parer, sortides i solucions polítiques d’alt risc per a la convivència, fins i tot d’alt risc per a ells mateixos (presó, fugida, inhabilitació, autodesmarcatge polític, etc.), mereixen el nostre respecte, sense que això faci disminuir mai la nostra radical oposició a les seves estratègies, però sempre amb el nostre respecte.

En aquests últims temps he pogut comprovar, amb tristesa, el pim pam pum en què s’ha convertit el procés en mans de periodistes, opinadors i columnistes, fins i tot alguns de prestigi, que no han tingut ni un indici de prudència i contenció a l’hora d’enfilar els seus improperis, sarcasmes gratuïts o sornegueria. El contenciós Catalunya-Espanya, en la seva faceta més descarnada, gairebé no serveix per donar pistes per a un possible acord polític, i només s’acaba convertint en l’oportunitat de mostrar el costat més repulsiu del duel ideològic, sense atendre mai a l’intercanvi dialèctic i sí subratllant una oportunitat d’or per pujar al carro de l’“a por ellos” periodístic. En altres casos, en gent que em mereix el màxim respecte, trobo molt poc dissimulat el pronunciat enuig que els produeixen certes decisions, com, per exemple, proclamar unilateralment a l’aire una república, perquè per abaixar el preu de l’habitatge o combatre la desigualtat social (i salarial), només fan falta lleis que es promulguin o que les que es promulguen no les tombi el Tribunal Constitucional. O no convocar eleccions el 27 d’octubre. I no obstant això, aquesta decisió, de conseqüències devastadores (i no sé fins a quin punt irreversibles, en la mesura en què ha permès obrir la veda per tornar a aplicar aquesta espasa de Damocles anomenada 155 sempre que al PP li vingui de gust), no hauria de relegar la temprança de raonament en benefici d’una ira que, tot i que pugui ser justificada, mai passarà de ser un rampell estèril.

Aquí és on em trobo ara mateix, buscant la manera de no ofendre els qui és probable que ens hagin ofès prenent decisions sense tenir en compte la nostra opinió a les urnes. I pensant-ho bé, no em sembla que sigui tan difícil deixar la rancúnia i suplantar-la pel raonament. Per exemple, escolto una presentadora d’una televisió que confessa que és molt feliç veient com els Jordis són a la presó, i afegeix enfervorida que encara ho seria molt més si estigués tot el Govern empresonat. Sòcrates deia que la justícia és un bé i que només sent just es pot ser feliç. Llavors, no s’és menys feliç veient com s’imparteix injustícia al teu voltant en lloc de justícia? Aquests dies he acabat de llegir un llibre que recomano. Es tracta de Nobleza de espíritu, una idea oblidada, del pensador holandès Rob Riemen (Taurus, 2017). El concepte de noblesa d’esperit es troba en l’obra de Thomas Mann i en Walt Whitman. Una idea una mica aristocràtica, és cert, però imprescindible per salvar de la barbàrie la dignitat humana. Una mica de noblesa d’esperit em sembla que no li aniria malament a l’exercici del periodisme polític al nostre país.

Dissabte passat vaig haver de triar entre Preguntes freqüents, a TV3, i els Premis Goya, a TV1. Com que el diumenge anterior, als Premis Gaudí, vaig tenir el privilegi de degustar les assenyades paraules de Mercedes Sampietro (“El franquisme va ser la veritable dictadura”), vaig confiar que als Goya em trobaria alguna cosa semblant. I ho vaig trobar en les paraules de Marisa Paredes (“En el meu discurs del 2003, vaig protestar contra la guerra de l’Iraq. Avui ho tornaria a fer”). Si les paraules que utilitzem no estan imbuïdes de noblesa d’esperit, és a dir, respecte, subtilesa, valors, intel·ligència analítica, per a què les fem servir, a més d’assegurar-se, qui les utilitza, un lloc a les pàgines d'opinió.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >