Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

No hi ha president més il·legítim que Puigdemont

Tarradellas va preservar la continuïtat institucional, mentre que l'exalcalde de Girona l’ha destruït

Puigdemont intervé per vídeo als Premis Gaudí.
Puigdemont intervé per vídeo als Premis Gaudí.

La tergiversació és el mètode. Sí, l'antiga tècnica tan ben descrita per George Orwell en la seva novel·la 1984, en la qual ens mostra un sistema polític en què les paraules adopten un significat contrari a la seva accepció original. No en faré ara la llista, però el procés sobiranista permetria redactar un diccionari sencer de tergiversacions semàntiques, però la més recent i la més viva, que sí que es mereix un comentari, és la legitimitat de Puigdemont com a president.

L'exalcalde de Girona i ara també expresident de la Generalitat ha superat totes les plusmarques d'il·legitimitat en la seva reivindicació de la màxima magistratura catalana i, precisament per aquest motiu, els seus partidaris el reclamen com a president legítim.

Per començar, cal recordar l'origen i principi de la presidència, designat per Artur Mas, a qui la CUP havia vetat. Aquella candidatura presidencial ja va ser prou accidentada perquè tenia una legitimitat original més dubtosa: el candidat sobiranista era Mas, amagat al quart lloc, darrere del cap de llista fals que era Raül Romeva; i Puigdemont ocupava el tercer lloc de la llista de Girona; de manera que van ser els dirigents de la CUP i no els votants els qui van acceptar la seva candidatura com a president.

Al vici d'origen s'hi va afegir després el del seu balanç de govern: zero, nul, res pel que fa als interessos i a la qualitat de vida dels ciutadans, a causa de la dedicació exclusiva al procés independentista, l'únic motiu i raó de la seva presidència. Molts presidents d'origen dubtós es legitimen després pel bon govern, però aquest no és el cas de Puigdemont, enfilat a la presidència de l'autogovern estatutari i constitucional, però entestat a convertir-lo en la presidència d'una preindependència antiestatutària i inconstitucional, gràcies, entre moltes altres coses, a l'absència de la majoria social suficient i legalment necessària per poder fer una aposta tan arriscada.

Tampoc la zona gris de la preindependència ha servit perquè adquirís cap mena de legitimitat. Una de les principals curiositats que ofereix el procés és que els que han estat objecte de més mofes i enganys per part del Govern de Puigdemont són els seus soferts i ingenus seguidors independentistes, a qui se'ls va prometre la lluna i se'ls ha lliurat un cove ple de carabasses.

L’engany més gran s'ha donat, a més, per duplicat. Puigdemont va declarar la independència en una primera ocasió, el dia 10 d'octubre, però es va fer enrere immediatament, vuit segons després, i va suspendre així la declaració a expenses d'unes negociacions que mai van arribar a materialitzar-se. Ho va tornar a fer el 27 d'octubre, aquesta vegada mitjançant una declaració del Parlament, redactada de manera que no fos legalment vinculant, per intentar eludir les responsabilitats penals que se'n poguessin derivar.

Però el més greu de tot és que després de mobilitzar i excitar els seus seguidors durant tant de temps, després de la falsa proclamació de la República catalana, va abandonar el Palau del Govern, sense arriar la bandera espanyola, sense aprovar ni un sol decret i sense sortir al balcó a arengar els seus seguidors, i després va fugir a Bèlgica, abans fins i tot que el jutge emetés l'ordre de cerca i captura.

La fugida, presentada com un exili amb pretensions mítiques respecte al president Tarradellas, és el moment més vergonyós de la farsa pseudorepublicana. Encara no hi ha ningú que hagi explicat les raons polítiques perquè uns es quedessin a Barcelona, es presentessin davant de la justícia i anessin a la presó, i uns altres fugissin a Bèlgica. Tampoc s'ha explicat com i quan es va prendre la decisió, ni si cadascuna de les dues opcions responia a una estratègia diferent respecte al desenllaç del procés. Ningú des del món independentista ha demanat ni explicacions ni responsabilitats, especialment pel que fa a la fugida a Brussel·les i les conseqüències perfectament previsibles respecte a la presó incondicional dels qui s'han quedat.

Tot això és un tabú desmobilitzador per a l'independentisme, que no vol ni furgar ni mostrar les seves baralles internes, tot i que contribueix a deslegitimar la presidència de Puigdemont i, en canvi, millorar la imatge de l'exvicepresident Junqueras. Només faltava la impertinència de Puigdemont respecte a la impossibilitat de presidir la Generalitat des de la presó, perquè quedi ben clar, encara que no ho vulguin reconèixer els independentistes, que Puigdemont és un president il·legítim, que ha lliurat i perdut una batalla interna contra el PDeCAT i externa contra Esquerra per aconseguir tot el poder de l'independentisme.

Només va faltar que Arrimadas fos la candidata més votada perquè Puigdemont perdés l'actiu de jugar amb la legitimitat dels vots. Per jugar amb la legitimitat dels escons, dins de la legalitat estatutària i constitucional, s'hauria d’haver quedat a Espanya i seguir la sort de la resta del seu Govern, que va enfrontar-se primer a la presó i es va presentar després a les eleccions, optant així a participar en la votació d'investidura i probablement també –coneixent els antecedents de l'etarra Yoldi– a presentar-se a una investidura presidencial.

En la investidura, com en tot, l'independentisme es troba atrapat en el mètode tergiversador adoptat des del 2012. Puigdemont va ser un president legal i legítim gràcies a la Constitució i a l'Estatut, i va deixar de ser-ho, en aplicació d'una disposició constitucional com és el 155, el dia que va decidir trencar el marc legal que l'havia fet president. No ha tingut mai la majoria de vots populars d'una lectura plebiscitària de les successives eleccions i sí que ha tingut, en canvi, majoria parlamentària estatutària, que serveix per governar dins de la llei però no per destruir-la. Va rebutjar el 155 però es va presentar a les eleccions convocades pel 155. Vol que s'aixequi el 155, però ningú treballa tant com ell perquè es mantingui el 155.

No és el president d'una República tan inexistent que ni tan sols va arribar a néixer. No és el president de tots els catalans, sinó el president pretès per la meitat dels votants independentistes i en bona part un president contra l'altra meitat dels catalans. No va guanyar legitimitat governant i encara n'ha guanyat menys resistint des de l'estranger a la normalització constitucional i estatutària, la que atorga l'autèntica legitimitat.

No és, finalment, l'èmul de Tarradellas, que va saber guardar a l'exili la continuïtat legal i legítima republicana per fer-la coincidir, en tornar, amb la legitimitat de la naixent democràcia constitucional espanyola, sinó tot el contrari, un destructor del que Eugeni d'Ors deia la "santa continuïtat". Puigdemont és un president il·legítim i un autèntic destorb per al retorn a la normalitat després d'aquests cinc anys desastrosos per a Catalunya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >