Selecciona Edició
Connecta’t

L’esquerra antisistema pren el relleu de l’ANC

Els Comitès de Defensa de la República, esperonats per la CUP, lideren una nova fase de mobilitzacions independentistes contra l’Estat

Mural a favor de la república catalana al barri del Born de Barcelona.
Mural a favor de la república catalana al barri del Born de Barcelona.

Un dia a la setmana, a uns 300 barris i municipis de Catalunya, ciutadans i col·lectius de l’independentisme més recalcitrant es reuneixen en assemblees per mantenir viu el desafiament a l’Estat. En petits cercles, en places, centres cívics o casals, els Comitès de Defensa de la República (CDR) debaten accions perquè es dugui a terme la independència unilateral. Són operacions a petita escala, comparades amb les mobilitzacions massives de l’Assemblea Nacional de Catalunya i d’Òmnium Cultural. Són ens autònoms però l’esquerra antisistema, en especial la CUP, n’ha estat la principal instigadora i coordinadora d’aquests CDR a tot Catalunya. El seu protagonisme ha anat en augment arran de l’estratègia més passiva que han assumit l'ANC i Òmnium.

Persones coneixedores de la conceptualització dels CDR expliquen que estan en part inspirats en els Comitès de Defensa de la Revolució, a Cuba. Els CDR cubans són grups d’acció, control polític i també delació del Partit Comunista en municipis i barris d’aquesta illa caribenya. El primer esment a una figura com els CDR es va fer pública el març del 2017, en un document de Poble Lliure, fracció dins la CUP, en què s’hi proposava “el desplegament de Grups de Defensa de la República Catalana. És necessari que totes les organitzacions amb implantació territorial ofereixin al poble de Catalunya instruments d’organització i lluita més i més amplis”. La primera fase dels CDR va ser com a Comitès de Defensa del Referèndum: eren estructures per bloquejar l’acció de la policia en cada punt de votació de la consulta il·legal de l’1 d’octubre. Aquests grups es van reformular al novembre passat com a equips per exigir la instauració de la república catalana. La seva gran estrena es va produir el 8 de novembre, quan van provocar el caos circulatori a Catalunya. Van tallar unes setanta carreteres, línies de tren i accessos de frontera. La Policia Nacional i els Mossos d’Esquadra tenen oberta una investigació sobre els CDR per determinar els possibles delictes comesos aquell 8 de novembre. El Tribunal Suprem també investiga els CDR per dilucidar la seva responsabilitat en l’entramat per materialitzar la independència de Catalunya.

El PDeCAT i ERC es distancien de les actuacions d'aquests grups

Les principals forces sobiranistes mantenen una prudent distància respecte els CDR. Fonts d’ERC asseguren que no tenen “res a veure amb els CDR; cap vincle”. Els republicans consideren que els comitès tenen una finalitat de mobilització, ni són actors polítics ni canalitzen el sentir majoritari de l’independentisme, com sí que ho farien l’ANC i Òmnium. Un portaveu del PDeCAT explica que mantenen “una relació circumstancial” sobretot en seccions locals, quan demanen suport logístic puntual prèviament avaluat. “L'ANC i Òmnium són un activisme més proper al PDeCAT. Els CDR sorgeixen d’un col·lectivisme que no lliga molt amb el PDeCAT, són més propers a la CUP”, diuen aquestes fonts del PDeCAT.

Els CDR són més difícils de controlar i una prova va ser la topada amb els Mossos d’Esquadra del 30 de gener passat al Parlament. L'ANC i els CDR van fer una crida a manifestar-se al Parc de la Ciutadella per exigir la investidura de Carles Puigdemont. L’ANC va desconvocar l’acte però els CDR el van mantenir i fins i tot van trencar el cordó policial que envoltava el Parlament i van protagonitzar un enfrontament amb els Mossos. L’ANC va reaccionar demanant que les protestes fossin no violentes. Diversos CDR van respondre criticant l’ANC: “Han criminalitzat una protesta pacífica del poble que no van convocar ells. S’han adjudicat la mobilització pacífica i li han posat el logo”, va escriure a Twitter la coordinadora dels CDR de Lleida. Els CDR van reunir unes 600 persones davant del Parlament, però a la nit, argüint que l’operatiu policial va ser “brutal”, van desistir de la iniciativa.

Molestar per tenir visibilitat

La confidencialitat a l’hora de coordinar els CDR en l'àmbit de tot Catalunya és una norma clau perquè, expliquen membres d’aquests col·lectius, temen la pressió judicial i policial. El diari digital El Món va entrevistar el 20 de gener passat la portaveu dels CDR de Sabadell Txus Merino, membre de la Crida, la coalició d’esquerres que govern Sabadell. L’esquerra independentista de Sabadell va ser l’octubre del 2017 el primer motor per a la coordinació dels CDR. Pau Llonch, impulsor de la Crida, va explicar a Público: “Existia la necessitat d’estar organitzats davant un escenari com el que s’ha produït. La CUP va plantejar la necessitat d’organitzar aquests comitès sense la voluntat de patrimonialitzar-los”. Merino explicava que el secretisme és clau i que els portaveus dels CDR es relleven amb periodicitat per evitar una excessiva exposició”. Aquell 20 de gener es va celebrar una assemblea nacional dels CDR al Vallès, sense que transcendís el lloc exacte ni el contingut de la reunió. Merino va descriure algunes de les idees en l’estratègia dels CDR: “La tendència seria buscar accions més contundents i menys simbòliques perquè la gent està una mica farta de penjar llacets”, en referència a la icona dels llaços grocs que serveix per reclamar l’excarceració dels presidents de l’ANC i Òmniu, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, i dels exconsellers Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

Els CDR, segons Merino, “han de fer accions que demostrin més com estem organitzats i com estem disposats a defensar el nostre país des del fonament del pacifisme. Accions que no siguin violentes però sí visuals”. Merino va defensar estratègies que afectin l’economia i la mobilitat, com talls de carreteres o l’ocupació permanent d’espais “on molestem una mica. Si no molestes, no tens visibilitat”. També a El Món, el periodista Quico Sallés va publicar el 10 de gener una informació segons la qual, l’ANC prepara una reformulació de la seva tasca “per evitar ser engolida pels CDR”.

La seva estratègia
inclou accions contra la mobilitat i l'economia

El resultat de la filosofia dels CDR va ser l’altercat al parlament però també la mobilització quasi per sorpresa que va concentrar 5.000 persones el 28 de gener davant la Subdelegació del Govern a Girona. Aquella convocatòria va sorgir del CDR de Celrà però s’hi van acabar afegint partits i altres organitzacions. El CDR de Celrà va tallar vint minuts divendres passat la circulació de trens al seu pas per aquest municipi del Gironès. “Estem preparades per continuar sortint al carrer, per obrir un cicle de mobilitzacions per construir la república al servei de les classes populars, feminista i antifeixista i solidària amb l’emancipació dels pobles”, deia un manifest dels CDR de Barcelona fet públic el 24 de gener.

Cursos de “resistència civil”

Els CDR són hiperactius. Els seus membres, que acostumen a ser veïns del barri on actua cada comitè, participen regularment en protestes, enganxades de cartells però també en intervencions públiques per exigir propostes de l’esquerra anticapitalista com un transport públic gratuït -24 de gener, CDR de l’Esquerra de l’Eixample-, l’acostament de presos bascos -15 de gener, CDR de Vilafranca del Penedès- o jornades per informar-se sobre com no ser client d’empreses que cotitzen al l’Íbex-35. Les sessions de treball dels CDR també organitzen periòdicament tallers de “resistència civil pacífica i no violenta”. Aquests tallers estan desenvolupats pel col·lectiu En Peu de Pau. Nascut a l’octubre, En Peu de Pau està apadrinat per noms coneguts del pacifisme a Catalunya com Jordi Armadans, president de la Fundació per la Pau, Eduard Vallory, del Centre Unesco, Pepe Beunza, històric objector de consciència, però també per Ruben Wagensberg, avui diputat per ERC, l’exdirigent de la CUP David Fernàndez o la filòsofa Marina Garcés, referent intel·lectuals dels Comuns.

Els documents formatius d’En Peu de Pau ensenyen els membres dels CDR a protegir-se davant càrregues policials, a crear diferents tipus de barreres humanes, actuar sempre en grup, distribuir-se tasques en les protestes o com actuar davant una detenció. “Els actes de desobediència civil estan considerats il·legals i, per tant, poden ser declarats delictius. Els activistes donen a conèixer la desobediència de forma pública i han d’estat disposats a assumir la responsabilitat i les conseqüències que se’n derivin”, diu un dels seus catàlegs formatius. Dolores de Cebrián, de en Peu de Pau, explica que els tallers els dirigeixen persones amb una àmplia experiència, tot i que no vol precisar el número de formadors ni el total de persones a les quals han preparat per la pressió judicial i pel que ella considera “una lògica d’excepció, criminalització i persecució contra pràctiques democràtiques legítimes”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >