Selecciona Edició
Connecta’t

Els Límits: el ‘far west’ de les falsificacions

Els Estats Units assenyalen 40 botigues de la frontera de Girona amb França com a punt negre mundial de les imitacions

Carrer dels Límits, a La Jonquera.
Carrer dels Límits, a La Jonquera.

“A l’Oest llunyà”. El director general d’Andema, José Antonio Moreno, va sentir a dir que allà estava l’associació dedicada a la defensa de les marques, la primera vegada que va trepitjar el carrer, de poc més d’un quilòmetre, que creua la frontera entre Espanya i França. Una vorera és els Límits, un barri de la Jonquera (Girona); l’altra, el Pertús (França). “A mesura que ens apropàvem amb l’alcaldessa, els comerços anaven baixant les persianes”, recorda, Moreno, d’aquell dia. Els productes falsificats, sobretot roba, es venen al costat espanyol i els compren ciutadans francesos. Els Estats Units han inclòs la quarantena de botigues de la zona com un punt negre mundial de la falsificació.

El 29 de novembre del 2016 al migdia, 250 policies van desembarcar als Límits, van tancar una quarantena de botigues i van detenir 67 persones. “És l’operació més gran de tota la Unió Europea”, assegura el director general d’Andema. Els agents van confiscar 264.980 productes falsificats. Als capitostos, entre set i vuit persones de tres famílies, els van acusar de tenir un volum de negoci de més de cinc milions i d’haver blanquejat nou milions amb un delicte contra la propietat industrial.

“Vam estar tres anys investigant els Límits”, recorda, amb certa frustració, l’inspector Carlos Manchón, cap del grup de delictes contra la propietat industrial. Els agents van detectar dues maneres d’introduir el material: o bé compraven representants portuguesos de marques falsificades, o bé feien “comandes a peu de carrer” a una família que viu a Figueres. “Tots els dies, la seva tasca era pujar i prendre nota del que necessitava cada comerciant, recollir els diners, i després anar-se’n a Turquia, on feien les compres que els encomanaven”, explica l’inspector. Després rebien aquestes comandes o a través de paqueteria, amb serveis com TNT o MRW, o bé les enviaven des de Grècia amb avió, o entraven amb vaixell a través del port de València.

En els registres, van trobar nou amagatalls. “Estaven a les mateixes botigues, darrere d’una paret falsa, plens fins al capdamunt, amb el triple de material que hi havia exposat”, relata l’inspector. A més de retirar els productes falsos, el seu principal objectiu era mantenir els locals tancats fins al judici, que encara no s’ha celebrat. Però dos mesos després, van tornar a aixecar la persiana: l’Audiència de Girona va declarar la nul el tancament.

“Aquí no es venen falsificacions”, assegura un home corpulent, situat a la porta d’un dels locals. Al seu darrere es pot veure el tors d’un maniquí que duu una samarreta vermella ajustada amb alguna cosa semblant a un cocodril Lacoste a la pitrera. Com ell, totes les persones que treballen a les botigues dels Límits són marroquins. Parlen més francès que espanyol o català, l’idioma que necessiten per tractar amb els clients.

Andema subratlla la hipocresia. “França és un model de respecte a la propietat industrial. A més de la llei i la seva aplicació, hi ha un impuls polític”, explica el seu director general. Però després arriben als Límits autobusos plens de ciutadans del país gal, reflexiona, que s’atipen com a lladres menjant en els gegantins bufets lliures, omplint les seves cistelles de menjar, alcohol i tabac, i comprant falses bosses Gucci a deu euros.

“Això és insuportable”, es queixa F. G., un espanyol de 59 anys. Porta 40 anys treballant als Límits. Ara despatxa en una botiga de marroquineria, bosses i altres complements. “Els turistes ja venen demanant falsificacions”, es queixa. Recorda temps passats en què la vida comercial era “millor” amb un client que comprava productes de “més qualitat”. Ara, diu, els seus veïns rebenten el mercat amb les falsificacions. “Ens estan arruïnant…”, lamenta, i carrega durament contra la policia i l’Ajuntament. “A la vorera del davant, la gendarmeria no para d’inspeccionar-los, de multar-los… Per això no hi ha ni una tenda de falsificacions”, sosté.

L’alcaldessa de la Jonquera, Sònia Martínez (PDeCAT), lluita com pot contra aquests locals. Ha col·laborat en la investigació de la Policia Nacional, i ha acompanyat en dues ocasions a persones de l’ambaixada dels Estats Units que volien conèixer la situació. “Fem inspeccions periòdiques. Davant qualsevol anomalia, tanquem cautelarment l’activitat. Però no podem actuar contra les falsificacions”, lamenta l’alcaldessa, que es queixa de com això afecta el comerç tradicional del poble, amb productes de “qualitat”. “És una competència deslleial”, i admet que el número de botigues que venen falsificacions creix.

En un antic dipòsit de l’Agència Duanera (que va participar en l’operació de la Policia Nacional) a la Jonquera, amb set o vuit molls de càrrega, s’acumulen les tones de productes falsificats que van intervenir, valorats en vuit milions d’euros. Un any més tard, els perits no han tingut temps encara d’analitzar totes les mostres. En el cas que el jutge consideri que hi ha proves que tot aquest material és falsificat, el cremaran.

Però l'advocat Joan Ramon Puig dubta fins i tot que algun dia es celebri el judici. “L’Audiència de Girona va dir que les botigues s'havien tancat sense un mandat clar, raonat i fonamentat”, defensa el lletrat, que representa a quatre dels encausats. “Fins i tot els han retornat el passaport”, afegeix. Puig assenyala la desmesura que s'actués penalment contra els seus clients. No dubta que les marquen poden sentir-se perjudicades, però insisteix que tenen altres vies, com la civil, per defensar-se. Citant a l’Audiència de Girona, addueix que més que falsificacions, els seus clients podrien vendre “burdes imitacions” que no enganyen ningú. “Si vols una bossa Gucci, aniràs a passeig de Gràcia, no a un basar”. També nega que les xifres de negoci que atribueix la Policia Nacional als acusats siguin certes: “Han sumat tot el que hi havia en els comptes corrents dels detinguts i han arribat a quantitats astronòmiques que no obeeixen ni de lluny a la realitat”.

L'informe d'Estats Units demana a Espanya que posi fre a la situació en els Límits. El director d’Andema afirma que és el pitjor punt negre “d’establiment fix” que existeix a Espanya, encara que es pot vendre més volum amb el comerç ambulant existent en diverses ciutats. La Policia lamenta la “resistència, visibilitat i total impunitat” amb la qual actuen els comerciants a la zona. L'advocat dels presumptes falsificadors (algunes peces les feien ells mateixos, segons la Policia) critica que Estats Units vegi “la palla en l'ull aliè i no la biga en el propi”. “No he tingut l'oportunitat d'anar a Nova York, però és sabut que et porten a pisos i t'ofereixen de tot”, retreu. L'alcaldessa de La Jonquera no es pren gens en broma sortir en aquest informe: “Afecta negativament a la imatge de la Jonquera. Tenim un comerç de qualitat i la venda de marques falsificades embruta a la resta d'empresaris”. El representant d’Andema va més enllà: “Podria afectar a relacions comercials importants amb un país que es pren molt seriosament el tema de la propietat industrial”.

Viure a França, comprar a Espanya

Un treballador de la neteja de l'ajuntament francès de El Pertús treu de dubtes al visitant: “A partir d'allà, ja tot és França”, diu, assenyalant una discreta fita grisa en la vorera, on amb prou feines es llegeix ‘Gallia”. Un pot comprar fruita, whisky, tabac o roba en el costat espanyol, i creuar el carrer per menjar en un bistró francès. Laetitia Fossoul puja amb la cistella carregada de menjar, i ha superat ja la fita. Camina per l'avinguda de França, que fa només 50 metres era l'avinguda de Catalunya. De 38 anys, la dona es dedica a fer la compra per a diverses persones grans que viuen a El Pertús. “Aquí cap negoci aconsegueix tirar endavant”, explica, sobre els establiments en la part francesa del carrer principal fronterer. I posa com a exemple la fleca de la zona, que han intentat reflotar diverses vegades, però que sempre acaba fracassant. “La gent baixa al centre comercial espanyol, que està a 200 metres i és molt més econòmic”, diu. Fins i tot ella, que s'està queixant, ho fa. La seva cistella, que va repleta d'aliments, l'ha omplert també a Espanya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >