Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

I, al davant, el buit

En la voluntat de demostrar la seva invulnerabilitat, l'Estat ha desplegat la interpretació més autoritària de les seves lleis

Pedro Sánchez i Pablo Iglesias.
Pedro Sánchez i Pablo Iglesias.

“No només està encallat el procés, està embarrancat un Estat pres de les seves inèrcies ideològiques i institucionals”. Ho escriu José Antonio Pérez Tapias. Aquests dies en què el Govern espanyol i el seu entorn mediàtic acullen amb triomfalisme el missatge filtrat de la impotència de Puigdemont, aquestes paraules apunten a una tasca imprescindible: fer visible el deteriorament que la dinàmica acció-reacció ha deixat en l’escenari polític i social. Enunciar tot just aquest deure democràtic ja posa en evidència l’oposició. On és? Què espera? Pedro Sánchez cada vegada és més transparent. No se’l veu –ni se’l sent– quan parla. I del cabdell de Podem no n’ha sortit un teixit, sinó un reguitzell de petites mostres que no troben la manera de conformar un patchwork.

Vivim temps estranys en què les veritats només emergeixen per accident. Però aquest joc entre el que es pensa i el que s’està disposat a dir, que ha estat perjudicant el procés des d’abans del referèndum fins a portar-lo al descarrilament, es repeteix a l’altra banda. Que el conflicte s’hagi plantejat en blanc o negre i, per tant, en termes de vencedors i vençuts no vol dir que les coses siguin tan simples. Que la lluita ideològica no hagi anat més enllà de tots els tòpics sobre els nacionalismes assassins, oblidant, amb summa ignorància, que tots els Estats europeus són fruit de llargs processos de construcció nacional i que els grans crims els han comès els nacionalismes amb Estat, aquests que no volen veure els que només tenen ulls per a les maldats dels nacionalismes sense Estat, no exclou la responsabilitat d’anar a les causes del problema i de reconèixer els errors que han comès els uns i els altres.

Assistim ara a dos ritus simultanis: els càntics de la victòria del nacionalisme espanyol i el ritual de dol previ a la substitució de Puigdemont per un altre candidat. Sens dubte, el triomfalisme d’uns encén els ànims dels altres, i Puigdemont segueix trobant gasolina al Govern espanyol per alimentar el seu motor, que no acaba d’arrencar. Però passat aquest moment, tornarem a la realitat: un escenari amb alguns actors nous, però amb ferides profundes, velles i noves tensions, i un carrusel judicial que farà molt difícil la pau.

En aquesta situació, és imprescindible que l’oposició surti de la seva letargia. Si es tracta d’entrar en una fase de reconciliació, cal superar els límits de la via estrictament repressiva a la qual s’ha confiat Rajoy en la seva indecisió permanent. Es necessita, per tant, una altra manera de parlar i de plantejar les coses. I per això el primer és revitalitzar la democràcia espanyola, que ara està paralitzada. No es legisla, no es debat, no se senten propostes ni projectes, no hi ha un altre horitzó que no sigui l’apel·lació obsessiva al compliment de la legalitat i al “no hi ha alternativa”, horitzó ideològic absolut del rajoyisme. Quan això passa és que la política ha fallat. La negació sistemàtica de reconeixement a un moviment que representa dos milions de persones ha portat on som. El no no suma. L’Estat s’ha agrit. En la voluntat de demostrar la seva invulnerabilitat ha desplegat la interpretació més autoritària de les seves lleis. Amb els criteris actuals, el 15-M podria haver tingut conseqüències judicials terribles. A Podem ho haurien de saber. I estan molt callats.

Com es pot recuperar una part de la ciutadania amb els seus líders empresonats o amb problemes amb la justícia? En la lògica de la raó d’Estat la resposta és clara: la por amansa. Però, en democràcia, també taca el governant que n’abusa. Per això a l’estranger no entenen la substitució sistemàtica de la política pels tribunals. Què es necessita? Reconeixement mutu, senyals evidents de distensió (no és el que veiem quan el ministre Catalá anticipa decisions de la justícia), treure el Parlament de la paràlisi, recuperar problemes cabdals del país que es van podrint amagats sota l’obsessió catalana, i autoritat per fer acceptar al conjunt dels espanyols decisions integradores que no són fàcils d’entendre. En cas contrari, en qualsevol moment emergirà una realitat enfangada i abandonada per un Govern espanyol que ha fet del “monotema català” la seva taula de salvació. I ja n’apareixen alguns símptomes. El que Rajoy no ha fet en sis anys tampoc ho farà ara. El problema és que, al davant, el PSOE i Podem no saben, no contesten.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >