Selecciona Edició
Connecta’t

“Està mal vist subvencionar el cinema, com si fos una cosa de dropos”

Carlos Marques-Marcet prepara el seu tercer film, després de dirigir ‘Tierra firme’, premi Gaudí al millor film en llengua no catalana

El director de cinema Maques-Marcet.
El director de cinema Maques-Marcet.

El seu primer contacte amb els rodatges va ser pel graó més baix, fent de tanquer. És a dir, era el que col·locava les tanques per reservar l'espai al carrer i que ningú aparqués. Va ser la fórmula que li va permetre guanyar una mica de diners, estudiar la carrera de Comunicació Audiovisual a la Pompeu Fabra i passar les tardes a la Filmoteca. Precisament aquestes sessions i el programa de televisió Qué grande es el cine, de José Luis Garci, van ser determinants per a Carlos Marques-Marcet (Barcelona, 1983) que diumenge passat va guanyar el premi Gaudí a la millor pel·lícula en llengua no catalana amb Tierra Firme. El segon després del aconseguit amb 10.000 km el 2015, que també li va valer el Goya al millor director novell. D'aquella primera feina recorda la ràbia que sentia per la jerarquia del sistema: “era com l'escòria de l'escòria, especialment en els rodatges de publicitat. Tot i que va haver-hi molts de cinema. Per exemple, vaig treballar de tanquer a Mar Adentro en les localitzacions de l’Hospital del Mar i Correus. Després, amb el temps, he entès que la jerarquia és necessària perquè t'adones que és una qüestió d'ordre. El mal és que alguns ho confonen amb estatus”.

Tierra Firme és la història d'una parella de lesbianes, que interpreten les actrius Natalia Tena i Oona Chaplin, que entra en crisis en afrontar l'embaràs al costat de David Verdaguer –que va guanyar per aquesta interpretació el Gaudí al millor actor masculí- que té un doble rol: donant i amic. Es va rodar en una embarcació als canals de Londres. Tena, que juntament amb Verdaguer va protagonitzar 10.000 km, vivia en un vaixell a Londres, com prop de 10.000 persones més. Un estil de vida nòmada —obligat perquè la normativa els commina a canviar d'ubicació cada dues setmanes per evitar pagar una taxa— que convenia molt a Marques: “S'ajustava a la idea de precarietat que volia reflectir en la història”. Per bé que reconeix que va ser complex rodar als canals. Ara ja està rodant a Barcelona la seva tercera pel·lícula —en català— que, en cert sentit, és la continuació de Tierra Firme. Repeteix amb Verdaguer en el paper d'un futur pare —situació real— amb la seva parella, l'actriu María Rodríguez, amb la qual esperen un fill: “és el procés de l'embaràs. Es podria dir que és una trilogia al voltant del món de la parella i de les relacions”.

Després d'estudiar a la Pompeu Fabra va començar a treballar com a muntador en televisió però va interrompre aquest inici per fer un màster de direcció a la universitat UCLA de Los Angeles. “En aquell moment sí que tenia clar que em volia dedicar a aquesta professió perquè ja havia fet diversos curts que no em van anar malament”, explica. Marques és un dels directors de la nova generació que té una visió bastant realista del que ha ocorregut en els últims anys: “De vegades te n’adones de cop. A les fotos dels Gaudí del diumenge em vaig fixar que hi havia molts amics de la meva generació, muntadors, tècnics, productors. Crec que s'ha produït un relleu generacional que més que relleu ha estat un salt. La crisi econòmica ha fet un sedàs important de gent. Molts han hagut de buscar altres sortides, com la publicitat o fer classes. I els joves ja estàvem acostumats a la precarietat i som els que hem aguantat aquí. Ha estat una selecció una mica injusta”. 10.000 km va costar 250.000 euros, Tierra Firme al voltant del milió i mig, sobretot per la complexitat del rodatge a Londres.

Moderadament optimista, no es queixa de la seva situació —els seus projectes sempre han comptat amb ajudes públiques— encara que és crític amb els pocs recursos que s'hi aboquen: “Vivim un sistema en el qual pràcticament tot està subvencionat com l'agricultura o la fabricació dels cotxes. Hi ha la sensació que està mal vist subvencionar el cinema, com si fos cosa de mandrosos. Sobretot quan està demostrat que per cada euro que s'inverteix al cinema, l'Estat en recapta molt més. Sembla una campanya de certs sectors contra el cinema, és un problema intrínsec de la dreta a Espanya perquè la francesa o la d'Estats Units és molt més llesta. Aquí no entenen que és una qüestió d'identitat pròpia”. D'altres identitats, com la catalana o l'espanyola i del procés independentista “millor” diu no parlar-ne: “necessitaria molt espai per expressar el que sento”.

Creu que hi ha molt cinema que no pot accedir al sistema d'ajudes perquè gran part d'elles són acaparades per les pel·lícules de les grans cadenes privades, Tele 5 i Antena 3: “El cinema ha de ser divers. S'afirma que el cinema és cultura però la veritat és que el 80% de les ajudes van al cinema comercial i jo entenc que caldria trobar un cert equilibri”. Així les coses el funcionament en festivals i el boca orella són les expectatives d'una creativitat diferent. Marques inicia ara amb Tierra Firme el seu pas pels festivals internacionals, com el de Rotterdam, el d’Austin i el de Guadalajara: “és millor fer-ho a l'inrevés, primer els festivals i després l'estrena als cinemes, però vam haver de portar-la a la pantalla el novembre passat per una qüestió de contractes que obligaven a fer-ho abans que s’acabés el 2017”. El cert és que Tierra Firme no ha estat gaire temps en cartellera encara que el seu director confia que ara, després del Gaudí, tingui una segona vida.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >