Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’insensat suïcidi del catalanisme

Passarà temps abans que apareguin noves oportunitats de construir una cosa semblant a un catalanisme obert i europeista

Francesc Homs parla amb Artur Mas.
Francesc Homs parla amb Artur Mas.

Fa una mica més de tres anys, just abans del primer pseudoreferèndum per la independència (el 9-N), un amic comú ens va convocar a l'historiador Josep Maria Fradera i a mi a una trobada en privat amb el llavors portaveu del Govern de Catalunya, Quico Homs, al Palau de la Generalitat, “perquè senti opinions crítiques i altres punts de vista”. Entre la prèvia, el dinar i la sobretaula, vam estar parlant quatre hores; era divendres a la tarda i, pel que sembla, ningú ja no tenia gaire més a fer abans de marxar a casa el cap de setmana. Però el portaveu no va contestar clarament cap de les nostres preguntes sobre les intencions dels dirigents catalanistes. No hi havia pla, tàctica ni estratègia. Només va admetre i va repetir que seria molt difícil “resistir la pressió de les dues bandes”: els independentistes radicals, per una, i el Govern espanyol, per l'altra. El procés seria una improvisació permanent.

Quan Fradera i jo sortíem caminant pel carrer del Bisbe, en direcció a la catedral, vam resumir les nostres impressions amb una frase que vam pronunciar gairebé alhora: “Això és un suïcidi col·lectiu”.

I així ha estat. Un suïcidi és la conseqüència i la culminació d'un procés de creixent aïllament. Per a alguns, pot ser el resultat de la ignorància voluntària, de no voler saber i rebutjar el món que els envolta. En política, és propi de sectes tancades, amb membres que viuen junts en petites comunitats, parlen molt entre ells mateixos, gairebé sempre del mateix, llegeixen les mateixes coses, utilitzen els mateixos codis interns com una protecció profilàctica davant de l'exterior i, com la Castella de Machado, menyspreen tot el que ignoren. Sempre hi ha hagut grupuscles d'aquest tipus, tancats en les seves fantasies i paranoies, que se solen extingir per si mateixos. Però el perill apareix quan són cooptats pels partits grans i agafen protagonisme i influència, com ha passat a Catalunya.

L'altra motivació més habitual de l'aïllament voluntari és el despit. “No ens entenen, ja s'arreglaran”, venen a dir. Hi ha una teoria en la ciència política que sosté que, en una societat amb milions de persones, cada individu pot pensar que és racional no informar-se i abstenir-se de participar; al cap i a la fi, un vot no canviarà el resultat i és millor estalviar-se la molèstia. Una cosa així sembla que ha assumit el moviment catalanista respecte a Espanya: com que sembla impossible canviar-la, deixem de participar-hi i donem un cop de porta.

No és que no hi hagi hagut bones raons per menysprear i rebutjar la podrida política espanyola recent, immersa en la corrupció i incapaç de formar una majoria de suport a qualsevol Govern. Fins fa poc, el catalanisme implicava la hipòtesi que podria oferir una alternativa més europeista, democràtica i moderna. Però els últims anys han mostrat que la política catalana no és millor que l'espanyola en cap d'aquests aspectes.

La hipòtesi catalanista es basava en la creença que els catalans “som els millors”, com repetien alguns personatges de Salvador Espriu en la satírica Ronda de mort a Sinera. En la representació teatral, una mena de xaman guaria els deprimits pacients dient-los, un per un: “Tu ets el millor”, i això els generava una gran eufòria i agitació. Les seves aparicions a l'escenari al llarg de l'obra cridant “Soc el millor! Soc el millor!” eren el rerefons de l'argument: una marxa inevitable cap a la mort.

Els catalans som diferents d'altres, no hi ha cap dubte, i també variats entre nosaltres, com les poblacions de qualsevol societat moderna; en general, poc assimilats a les pautes castellanistes del nacionalisme espanyol. En algunes coses, com les arts i els esports, amb resultats excel·lents; en d'altres, anar fent; i en algunes, inclosa la política, amb fracassos repetits fins al fastig i el ridícul. Per això, saber-se o sentir-se més o menys català no és el mateix que militar com a catalanista. El despit i l'envaniment del catalanisme han portat a un creixent aïllament: primer, d'Espanya; més recentment, pel que s'entreveu, també d'Europa i del món, que “tampoc ens entenen”. És a dir, a un suïcidi col·lectiu.

Passarà temps abans que apareguin noves oportunitats de construir una cosa semblant a un catalanisme obert i europeista. És cert que els actuals mitjans de comunicació acceleren tots els temps. Però el canvi més important, el relleu dels ineptes líders polítics actuals, que només han creat derrotes i màrtirs inútils, per d'altres que siguin capaços de construir plans i estratègies viables i atractives, necessàriament trigarà.

Josep M. Colomer és economista i politòleg.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >