Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

El cas català d’en Sherlock

Una nova traducció dels relats que van donar les primeres pistes sobre el gran personatge de Conan Doyle el torna a dur a les llibreries, on ha tingut una presència molt irregular

No és gens elemental que el lector en català tingui a l’abast el primer dels cinc volums de contes que, juntament amb quatre novel·les, conformen el cànon oficial de casos protagonitzats pel detectiu més cèlebre de la literatura universal. Quan es compleixen 125 anys de l’edició original de Les aventures de Sherlock Holmes —conjunt de dotze històries—, l’editorial Viena els rescata per trencar amb la dinàmica de traduir únicament les novel·les de l’inquilí del 221B de Baker Street amb la vista posada en el públic juvenil. I si els resultats acompanyen, el somni és repetir la fita de l’editorial Laertes, que als anys vuitanta va treure l’obra sencera, després de pràcticament un silenci absolut des de 1909, any en què va tancar l’efímer setmanari Literatura Sensacional, el primer que va recollir les peripècies del personatge en català, arrencant el 1908 fins a completar 21 relats i la novel·la El gos dels Baskerville.

Il·lustració del català Junceda per a una aventura de Sherlock Holmes. ampliar foto
Il·lustració del català Junceda per a una aventura de Sherlock Holmes.

Llavors ja feia dues dècades que el metge Arthur Conan Doyle havia començat a combatre l’avorriment derivat de la manca de clients a la seva consulta de Southsea (Hampshire) modelant un detectiu genial sota la inspiració dels investigadors Auguste Dupin i William Legrand, sortits de la imaginació d’Edgar Allan Poe, així com de dues figures reals que admirava profundament: el doctor Joseph Bell, professor seu de medicina a la Universitat d’Edimburg, capaç d’endevinar la professió dels seus pacients i d’emetre un diagnòstic abans que haguessin obert la boca, i el científic Humphry Davy, president de la Royal Society i fundador de l’electroquímica. Com recorda Josep Lluís i Berbois, doctor en Història Contemporània i membre del Círculo Holmes, en un apèndix de Les aventures de Sherlock Holmes, el personatge es va presentar al món el novembre de 1887 a l’anuari Beeton’s Christmas Annual, a través de la novel·la Estudi en escarlata, mentre que la revista Mar y Tierra. Ilustración popular enciclopédica va fer la primera traducció al castellà d’una història seva: El Gloria Scott, el 19 i el 26 de maig de 1900.

A la mort de Conan Doyle el 1930 (els darrers relats de la seva criatura són de 1927), l’edat d’or de la ficció detectivesca a la Gran Bretanya —que a grans trets va quedar emmarcada entre el final de la Primera Guerra Mundial i l’esclat de la Segona— vivia un moment àlgid amb noms com els de Williams Crofts, Margery Allingham, Ngaio Mash o John Dickson Carr. A l’altra banda de l’Atlàntic destacava gent com Ellery Queen, Philo Vance o S.S. Van Dine. Tots coincidien a reunir èxit comercial, propulsar la qualitat literària i buscar girs i variants per sorprendre el lector. La innovació provenia de la cerca de fórmules argumentals originals, atès que la personalitat i les metodologies d’investigació remetien als codis ja establerts per Allan Poe amb Lupin. El teixit cerebral del detectiu era el missatge i el canal.

La característica silueta de Sherlock Holmes en llibres en català. ampliar foto
La característica silueta de Sherlock Holmes en llibres en català.

Una aportació clau de Conan Doyle, però, va ser humanitzar aquest prototip excessivament fred i perfecte —Lupin és pur intel·lecte sense cor, un dandi amb circuits elèctrics— conferint a Holmes un seguit d’aficions: boxa, esgrima, arts marcials, violí… A imatge d’ell, manies i hobbies floreixen entre els seus col·legues: Nero Wolfe té cura de les seves orquídies, el Pare Brown no surt de casa sense un paraigua, Lord Peter Wimsley depèn del seu monocle, Poirot és un fanàtic de l’ordre…

Si bé no hi ha dubte que Holmes encarna el prototip de cervell privilegiat en el desxiframent de la ment criminal, la seva condició de superhome —algú amb dots psicològics, deductius i interrogatius extraordinaris, als quals se suma un coneixement enciclopèdic en medicina, criptografia, balística, química…— comporta un concentrat de virtuts que resulten irreproduïbles en un investigador actual. Com passa en el cas dels superherois o de l’agent secret James Bond, Holmes és un producte del seu temps, un arquetip fantasiós que provoca somriures i nostàlgia, encantador en la seva inversemblança.

La literatura negra en català —o d’autors catalans— no és una excepció a aquesta manca global de petjades del detectiu de Conan Doyle en la narrativa contemporània, si exceptuem paròdies o pastitxos. Com a la resta del món, aquí va predominar una aproximació costumista al gènere, una inclinació envers el retrat social i la humanització de l’investigador. D’acord que Lluís Arquer, el detectiu creat ja als anys vuitanta del segle XX per Jaume Fuster, fuma en pipa i és amant de la música clàssica com Holmes, però el seu nom és una referència directa al Lew Archer de Ross MacDonald, amb l’afegit que alguns dels seus casos es van recollir en un títol tan hammetià com Les claus de vidre. També en la bibliografia de Manuel de Pedrolo, Rafael Tasis, Maria Aurèlia Capmany, Manuel Vázquez Montalbán, Andreu Martín, Ferran Torrent o Teresa Solana, per esmentar alguns noms destacats, els ambients, les classes socials, la delinqüència quotidiana i les imperfeccions del perdiguer són en primer pla.

Tres per començar

Dos relats, inclosos en la nova edició que ara presenta Viena, i ‘El gos dels Baskerville’, tercera de les quatre novel·les que va escriure Conan Doyle sobre el personatge, són, segurament, de les millors portes per començar a ficar el nas en el món de Sherlock Holmes.

Escàndol a Bohèmia. Irrenunciable: amb ell començà la febre. El relat, publicat el juliol de 1891 a The Strand Magazine (a la foto, dibuix de la versió catalana), disparà la popularitat de Sherlock Holmes i ja va ser un no parar. La trama recorda força la de La carta robada, d’Edgar Allan Poe, girant al voltant de la necessitat d’un home poderós de recuperar un objecte comprometedor: una fotografia que el rei de Bohèmia es va fer amb una dona amb la qual va tenir una aventura i que tem que posi en perill el seu imminent enllaç matrimonial. El més destacat: Conan Doyle deixa entreveure que va posar fi a la misogínia de Holmes, ja que la dama en qüestió, Irene Adler, va ser capaç d’enganyar-lo i guanyar-se així la seva admiració per sempre.

La banda dels pics. El mateix Watson condensa a l’inici d’aquest relat, publicat el 1892 també a The Strand Magazine, les peculiaritats del cas. “Quan reviso les notes sobre els setanta casos i escaig en els quals, durant els darrers vuit anys, he analitzat els mètodes del meu amic Sherlock Holmes, en trobo molts de tràgics, alguns de còmics, alguns que resulten simplement curiosos, però cap de vulgar. Com que ell treballava més per amor al seu art que per guanyar diners, rebutjava intervenir en qualsevol investigació que no presentés elements inusuals, o fins i tot manifestament grotescos. Tanmateix, d’entre tots aquests casos de caràcter tan divers, no en recordo cap que presentés uns elements tan singulars com el cas relacionat amb aquella coneguda família de Surrey: els Roylott, de Stoke Moran”. Història plena d’enginy i amb un final d’una excentricitat que més tard explotaria fins i tot la mateixa literatura pulp, conté una barreja d’elements de terror gòtic victorià i de locked room mystery (intriga en un espai tancat). Una jove aterrida demana ajuda a Holmes perquè per les nits ha començat a sentir el mateix so que va precedir la mort de la seva germana bessona en estranyes circumstàncies, que va tenir lloc dos anys abans en una mansió a Stoke Morran, Surrey, on vivien amb el seu empobrit i tirànic padrastre. Gitanos, animals exòtics, conductes de ventilació, una caixa forta i una soga desfilen per un conte que podria haver portat el detectiu a un judici per homicidi involuntari, si bé també demostrà que li sobra valentia.

El gos dels Baskerville. Tercera de les quatre novel·les que Conan Doyle va serialitzar als diaris. Apareguda per entregues, per variar, a The Strand Magazine entre agost de 1901 i abril de 1902, va permetre respirar tranquils als seguidors del detectiu després que semblés haver passat a millor vida amb una baralla amb la seva Nèmesi, el professor Moriarty, a les cascades de Reichenbach, descrita al relat The Final Problem, publicat vuit anys enrere (fart d’un personatge que veia com un entreteniment menor, Conan Doyle es volia dedicar a la novel·la històrica). Amb tot, la trama està situada abans que Holmes simulés la seva mort, tal com explicà al relat The Adventure of the Empty House (1903). Per crear la figura d’un gos gegant i sanguinari, digne de l’Avern, l’escriptor s’inspirà en diverses llegendes de criatures sobrenaturals que haurien aterrit els habitants de diversos punts d’Anglaterra, com el fantasma del caçador Richard Cabell a Buckfastleigh, o gossos diabòlics com el Yeth de Devon o el Black Shuck d’East Anglia.

És la més complexa de les històries protagonitzades per Holmes, ja que acumula fins a cinc fils argumentals i inclou diverses fonts documentals —cartes, entrades de diari, manuscrits alternatius…

“No detecto cap influència de Holmes en la novel·la negra actual, sigui catalana o no. La seva figura continua sorprenent el lector per l’enginy de les solucions que aporta”, opina Paco Camarasa, excomissari de la BCNegra i autor del manual Sangre en los estantes. Joan Proubasta, president del Cercle Holmes i col·leccionista d’articles relacionats amb el personatge (incloent-hi 6.000 volums), va més enllà en afirmar: “Cap bon detectiu de novel·la en català ha de tenir similituds o particularitats que ens remetin a ell. El que sí que tenim a Catalunya és un il·lustrador de primera divisió com és Joan Junceda, que va il·lustrar a tot color la primera edició en català del personatge, apareguda en fascicles... El meu avi matern, Joaquim Renart, que fou president de l’Orfeó Català, ens deia que Gaudí era un as en termes de poder d’observació i deducció, dots que l’apropaven al detectiu”. Amb tots dos dissenteix Jaume Gabaldà, secretari del Cercle Holmes, per a qui “com Holmes, Pepe Carvalho és més que un investigador, l’home se superposa al detectiu; ens interessa, tant o més que la seva feina d’investigador, la seva vida privada, aficions, dèries, manies... el seu jo. La riquesa dels personatges secundaris, el domini del tempo narratiu, la influència de gèneres diversos com la història, el fulletó per entregues, que tan bé dominava Conan Doyle, també van jugar el seu paper en l’obra de Vázquez Montalbán”.

Una forma d’avaluar la importància històrica del personatge (virtuts a banda, i al marge del paper del seu duo amb Watson, seminal per al gènere) és entendre’l com un precursor de la criminologia forense, atesa la seva defensa a ultrança del mètode científic (lectura obligatòria: No tan elemental. Cómo ser Sherlock Holmes, de Daniel Tubau, a Ariel). Per què fascina tant que una minúscula taca de melmelada de gerds a la solapa d’una americana permeti a Holmes conèixer el lloc de naixement, la classe social, l’ocupació, les aficions i els moviments durant les darreres 24 hores del seu propietari? Bàsicament perquè està actuant com una màquina. Els poders del detectiu —uns esglaons per damunt dels d’altres fenòmens de la deducció, com Dupin o Poirot— van ser els precursors naturals de les sofisticades tecnologies amb les quals avui es lluita contra el crim. O sigui, tot aparell mecànic necessita un model humà del qual aspira a convertir-se en una versió més productiva, ràpida i eficaç. En certa manera, la ment de Holmes va exercir de model per als equips tècnics de què disposa la tropa de CSI i companyia...

Però allà on de debò Conan Doyle es va mostrar avançat al seu temps va ser a l’hora d’entendre que el detectiu del futur, enfrontat a psicosis i paranoies de complexitat creixent, derivades d’un món cada cop més malalt, no podria escapar a addiccions d’alt risc. És un lloc comú afirmar que la fortuna del model hardboliled, exemplificat pels detectius de Dashiell Hammet i Raymond Chandler, inseparables de la violència, la ciutat i el cinisme, instaurà el clixé de l’investigador traumatitzat i alcoholitzat que continua predominant, però Conan Doyle va ser el primer en enganxar el seu personatge a injeccions d’una solució de cocaïna al 7%.

L’addicció del lector en català pel personatge no va ser pas tan potent. Passada la iniciativa de Literatura Sensacional, el rastre de Holmes i Watson desapareix en la llengua de Pompeu Fabra fins el 1924, amb la traducció del relat L’illa embruixada a la magnífica revista D’Ací i d’Allà. Hi haurà dues aparicions esporàdiques més: la del relat La caixa ratllada, a l’efímera capçalera Llegiu-me (1926), i un volum del l’editorial Iberia que aplegava relats ja editats a la revista Literatura Sensacional (1927).

Així ho recorda Martín Berbois en l’edició de Les aventures de Sherlock Holmes. Relats I (Viena) que ha traduït Xavier Zambrano. Tot un desafiament, segons comenta a Quadern: “Potser el problema més gran ha estat modular el to de Holmes segons l’interlocutor a qui s’adreça. És una persona extremament educada (tot un gentleman que cita els clàssics amb solvència), però alhora no amaga el seu disgust davant les persones que no li agraden. Davant aquests interlocutors es mostra suficient, saberut i sarcàstic. Quan parla amb Watson, en canvi, sense deixar de banda la correcció i la seva proverbial suficiència, cal introduir-hi una nota de respecte mutu i d’estima autèntica”.

El dibuixant Max va fer les portades de l'editorial Laertes. ampliar foto
El dibuixant Max va fer les portades de l'editorial Laertes.

Dels principals atractius darrere de la personalitat i els casos del Sherlock Holmes per al lector d’avui, Zambrano apunta: “De la personalitat de Holmes destacaria que és algú que només respecta la intel·ligència pura, també en els seus adversaris. L’aristocràcia i els diners no l’impressionen gens. Això en una societat tan classista com la victoriana el convertia en un personatge molt poc convencional. Dels seus relats destacaria la gran sensació de vivacitat que transmet Conan Doyle. Em sembla un mestre de l’ambientació atmosfèrica. Aquesta atmosfera no està només en els grans elements coneguts de tots (la boira, la riba del Tàmesi…), sinó en la densitat gairebé al·lucinatòria amb què la prosa de Conan Doyle tracta els detalls: la posició d’unes mans, la manera com incideix un llum de gas en els plats d’una taula parada, el somiqueig d’una llar de foc en una nit plujosa”.

Noves pistes catòdiques

Les adaptacions del corpus holmesià a ràdio, teatre, còmic, cinema i televisió, així com els préstecs no acreditats o les mutacions estrafolàries, han estat tantes com cèl·lules grises palpiten al cervell del resident del 221B de Baker Street. Tres exemples catòdics especialment rellevants en representen el reciclatge contemporani, el salt generacional i la mutació humorística, respectivament.

SHERLOCK. La producció de la BBC Sherlock, estrenada el 2010, amb un Holmes 2.0 establert al Londres actual, plantejava un dubte estimulant del qual no pot escapar cap actualització d’un personatge victorià: com interactuaria la màquina humana amb la tecnologia d’última generació? Claudicaria Holmes als seus beneficis o es mantindria analògicament pur? Tot i que el detectiu interpretat per Benedict Cumberbacht compta amb un smartphone i es deixa caure (esporàdicament i amb desgana) pels laboratoris, continua sent una criatura autosuficient gràcies a la seva privilegiada xarxa de connexions neuronals. Enmig de l’edat de silici en la qual s’ha instal·lat el gros de la narrativa televisiva negrocriminal, ell es manté fidel als seus orígens literaris, negant-se a abandonar la raó i l’olfacte com a grans eines d’anàlisi. La seva intuïció roman sobirana sobre qualsevol conclusió de la policia, tot i comptar amb aparells de marcada sofisticació tecnològica. Muntatge, posada en escena i música confereixen la pàtina moderna a una metodologia resolutiva que beu de la tradició.

SHERLOCK YACK. La universalitat i mal·leabilitat de la criatura creada per Arthur Conan Doyle, i per tant la capacitat d’adaptar els seus esquemes als gustos de qualsevol públic, queda palesa amb la sèrie infantil d’animació Sherlock Yack, creada per la productora Mondo TV a partir de les novel·les de Michel Amelin i la il·lustradora Ruth Christelle, i que va debutar a la televisió francesa el 2011 (a Espanya s’emet pel canal Clan). El protagonista és un iac que, entrenat en una mena de monestir zen per un voltor budista, ara es dedica a resoldre els misteris que tenen lloc en un zoològic, amb una jove anomenada Hermione en funcions de Watson. En lloc del violí toca la gaita, amb resultats calamitosos. Qui ha taponat la trompa de l’elefant? o Qui li va trencar la mà al cangur? són la mena d’enigmes als quals s’enfronta.

THE BIG BANG THEORY. El personatge del físic Sheldon Cooper de la sèrie The Big Bang Theory i Sherlock Holmes tenen un bon grapat de concomitàncies, uns patrons innats i d’altres de conductuals al voltant dels quals es construeixen les narratives que protagonitzen, l’una abocada a l’humor i l’altra al misteri. La possessió d’un cervell amb un CI desmesurat i la carència d’emocions bàsiques, unides a l’atròfia dels més elementals mecanismes d’interacció social, els situa més a prop dels robots que de les persones. En tots dos conflueixen traces de sociopatia o trastorn de personalitat antisocial, que els impedeixen tractar la gent amb normalitat. Això es combina amb un acusat egocentrisme (ells, i els seus dictàmens, passen per sobre dels de la resta de mortals, els quals reben mostres de profund menyspreu al més petit senyal de debilitat, error o perplexitat). Cal destacar l’atractiu que el lligam entre disfunció social i competència professional té en el panorama televisiu, il·lustrat, entre d’altres, per personatges com el doctor House —directament inspirat en Holmes— o la inspectora de policia sueca de Bron/Broen.

MÉS INFORMACIÓ