Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA

La ciutat dels insults

Les xarxes, aviat es va veure que servirien de vàlvula d’escapament.

Una dona consulta les xarxes socials al mòbil i a la tauleta.
Una dona consulta les xarxes socials al mòbil i a la tauleta.

En ocasió d’una entrevista pel seu llibre Años felices, l’escriptor barceloní Gonzalo Torné va dir que les xarxes no es poden entendre com si fossin un canal de televisió, a veure què hi fan. Més aviat —reblava—, s’haurien d’analitzar com un mapa, com un país. La comparació és afortunada.

També es pot equiparar la xarxa social amb la ciutat. Depèn de per quina zona ens moguem, segons la colla, l’horari, el barri, segons l’avinentesa ens trobarem una festa major, un carrer engalanat o tacat de sang, la sordidesa o la pau, amics i enemics, la policia, salvatges emmascarats, saltataulells i pescallunes, senyors, linxaments, escarnis, homenatges, boicots, l’assetjament, l’amor, odis multitudinaris, la conjura dels monstres col·lectius, solituds, lascívia, el tedi, la joia, lletjor, mal gust, elegàncies, provocacions. Sembla mentida, doncs, que a les xarxes hi hagi tanta gent ofesa pel simple fet de no poder anar a tot arreu, tota l’estona. A la ciutat ja se sap que és impensable, malgrat que el desig de llibertat ens incumbeixi.

Hi ha un temps i un lloc per a cada cosa i canviar-los demana valentia.
Les xarxes, aviat es va veure que servirien de vàlvula d’escapament. Apuntalades per un calendari sense dates, no s’hi respecten els morts dels altres, no es combrega amb l’alegria dels altres, de recepta s’escombra cap a casa, els uns es diuen bon dia i els de més enllà diuen que ni bon dia ni romanços —com en una ciutat—. I la preocupació més estesa assegura que les xarxes s’han convertit en pugilats de barriada. La nòmina d’ofesos creix. Els tolits són legió. La temperatura de les baralles, hi ha dies que el mercuri esquitxa tota la ciutat digital. Corre una brama, s’instaura una moda, plana una por, voleia un esperit de concòrdia, tant li fa, els internautes van d’una banda a l’altra i l’efecte és més imaginat que no pas real —la qual cosa no vol pas dir que no sigui vivencial—. La pregunta és si tot plegat té traducció, conseqüències, i quines, enllà de les xarxes.

L’any 1729, Jonathan Swift va publicar Una proposició modesta. Combinant la sàtira més ossuda amb el to seriós de l’informe informat, planteja que els irlandesos pobres esquivarien la penúria si venguessin els seus fills als senyors rics, perquè se’ls cruspissin. S’equilibraria el país, i etcètera. El paper va ser rebut amb estupor. Despietat i de mal gust, va ofendre a l’engròs. Però era tan hiperbòlic que els intel·ligents hi van trobar la crítica social, de fons, la sagacitat que sovint s’amaga darrere l’insult creatiu. El resultat és que alguns aristòcrates van prendre consciència i van abaixar els impostos, i una part de la ciutadania (pobres i rics) es va mostrar indignada, però la majoria va ignorar l’afer.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

A EL PAÍS, desenes de periodistes treballen per portar-te la informació més rigorosa i complir amb la seva missió de servei públic. Si vols donar suport al nostre periodisme i tenir-hi accés il·limitat, ho pots fer aquí per 1 € el primer mes i 10 € a partir del mes següent, sense compromís de permanència.

Suscríbete