Selecciona Edició
Connecta’t
ART

La gran confessió

Quines figures hi ha darrere les opaques trames del capital? Dues mostres ho desvelen

La nostra voluntat ha estat expropiada pel suprematisme financer, defensa d’alguna manera Max de Esteban.
La nostra voluntat ha estat expropiada pel suprematisme financer, defensa d’alguna manera Max de Esteban.

A la vida, com en l’art, la visió objectiva ha deixat de ser un fet. En lloc de coses percebem, no la il·lusió de les coses (!), sinó la il·lusió de les modalitats. El miratge com un tot. La realitat és volàtil, es fon en la ingravidesa d’un sistema binari hipnotitzador, una sensació semblant a la d’estar dins d’un llenç de degoteig de Jackson Pollock. Podem deixar-nos engolir per les abstraccions dels dígits o, en canvi, pujar al núvol. Terror o evasió.


Quines són les condicions de la realitat? Quines figures s’amaguen darrere de les opaques trames del capital? Un nou ordre? potser la bellesa, la plenitud? Dues exposicions ofereixen respostes des de punts de vista ben diferents: l’aparent decòrum formal, en els murals i llenços degradats de Pieter Vermeersch (Kortrijk, Bèlgica, 1973), i la freda luminescència financera, en les fotografies i els vídeos de Max de Esteban.


Comencem pel final. El final d’una era, certament, en la qual els individus experimenten una dislocació en els seus propis cossos. Cossos empobrits, de vegades enfurismats, majoritàriament narcotitzats; cossos identitaris separats d’un cervell perfectament connectat. Temps de replicants, incubats com Prometeus a punt d’obrir un nou capítol de la posthistòria, una tesi reveladora de la funesta condició humana que pensadors, com el bolonyès Franco Berardi, Bifo, han abocat en pàgines clarividents (Fenomenología del fin. Sensibilidad y mutación conectiva, 2017). D’això tracta la instal·lació de Max de Esteban (Barcelona, 1959), a la Sala Miserachs de la Virreina.


Quatre vídeos i dues sèries fotogràfiques intenten explicar de quina manera l’economia capitalista ha donat una nova forma al món i a les subjectivitats: búnquers bancaris, nous codis lingüístics i tot un embull d’algoritmes monetaris al servei d’un ínfim tant per cent de la població mundial sense cap responsabilitat social. Aquest nou formalisme de números i sigles està trasbalsat i, encara que manca de control, abusa del seu poder de negar-nos la capacitat d’imaginar un món diferent. En plena catalèpsia de la democràcia, la nostra voluntat ha estat expropiada pel suprematisme financer, el que Bifo anomena “supremasclisme” o “feixisme de la impotència senil”.


Max de Esteban coneix molt bé la naturalesa d’aquest dens núvol tecnològic. Durant anys va ser un dels seus agents provocateurs, com a executiu d’un dels grans bancs d’inversió. D’aquella experiència arrenca el seu treball, basat en fotografies dels edificis corporatius dels quatre grans inversors mundials, amb una xifra sobreimpresa que representa els seus actius monetaris. Les coves dels nous Alibabàs (precisament el nom d’un consorci privat xinès dedicat a la compra per internet, com Ebay o Amazon) estan travessades per la cacofonia dels vint conceptes exemplars per comprendre el funcionament de l’economia neoliberal i el llenguatge financer: Structural Subordination, Negative Assurance, Sweet Equity, Credit Default Swap... Una pantalla que histèricament escup imatges extretes de reality shows, videojocs i programes infantils emet les confessions d’alguns agents de Wall Street que controlen els mercats globals (20 Red Lights. L’àngel exterminador). El resultat, de tan hiperreal, és espectral.


Com actuar davant la impotència política i sexual contemporània? Com evadir-se del discurs dominant? Peteer Vermeersch, que viu i treballa a Torí, proposa una versió una mica més metafísica en el paisatge alliberat del control financer, com si haguéssim arrencat de la faç de la terra el temple dels mercaders i només hi hagués llum, temps i espai. Les seves pintures murals s’adapten a un espai determinat, són particulars, el contrari de l’abstracció uniforme del miratge dels zeros i els uns. Colors bizantins —daurats, platejats, rogencs— s’escampen per les sales de la galeria, en murs, teles i panells, creant angles, arestes, asimetries. De vegades s’escampen sobre una roca, llavors la pinzellada és un tall en el temps o un calidoscopi de marbre. L’escultura és una imatge, una icona irresolta que ha deixat escapar la carn. Una altra gran confessió.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >