_
_
_
_
_

“Hem de desaprendre moltes coses”

Agnès Mateus i Quim Tarrida reivindiquen sense complexos els drets de la dona a ‘Rebota, rebota y en tu cara explota’, a l’Antic Teatre

Toni Polo Bettonica
Un moment de la funció.
Un moment de la funció.Quim Tarrida

En una passarel·la se sobreposen insults (puta, porca, guarra..., el pa de cada dia); divertidíssims acudits masclistes; noms (de grans dones) que ni ens sonen; pel·lícules de princeses (que, possiblement, de fet, acaben violades); cançons cantades a tota velocitat (millor no pescar el missatge); tirallonga de casos documentats de violència (una part ínfima de la realitat, és clar). Tot això passa, a un ritme vertiginós i amb una ràbia desbordant, a Rebota, rebota y en tu cara explota, la creació d’Agnès Mateus i Quim Tarrida que es pot veure a l’Antic Teatre de Barcelona fins diumenge. L’obra, que es va estrenar al Festival de Noves Tendències de Terrassa l’any passat, està coproduïda pel mateix Festival TNT, l’Antic Teatre i Konventzero, i ha rebut el suport de la Nau Ivanow, el Teatre La Massa de Vilassar de Dalt i La Poderosa.

“La dona s’exposa a les passarel·les”, observa Agnès Mateus. “Però aquesta és més aviat fosca, està lluny de les qüestions absolutament superficials, estètiques i físiques que manen a les altres”. Aquesta es troba al pol oposat. Mostra les misèries, sovint tan assumides (“apreses”, matisa Tarrida), d’una situació incòmoda i injusta.

L’escenari està gairebé despullat: la catifa (ja hem dit que vermella no és...), una taula, un carretó, uns penjadors… Poca cosa més. Mateus, sola pràcticament l’hora que dura l’espectacle, fa un monòleg atrevit, agressiu i corrosiu cantant unes quantes veritats que impliquen tothom. “Si a Hostiando a M. [l’anterior espectacle de Mateus, al Grec 2017] el fil conductor era la violència d’un Estat policial, ara la violència és molt més subtil i, per descomptat, està molt més estesa. Aquí tot és més inquietant i més dur perquè qualsevol se sent implicat i tocat”, diu l’actriu.

“La cosa no és tan senzilla com sembla”, reconeix Tarrida. “Molts ens creiem que som equitatius, que respectem les dones, que lluitem contra qualsevol tipus d’abús. I resulta que no: els homes hem de prendre consciència d’un abús que està molt més estès del que pensem”. Començant pels dos autors (tots dos, sí: ell i ella). “Hem fet un exercici d’empatia brutal”, admet Mateus.

“Solució? Posar-nos a treballar, començant per no retallar en Cultura ni en Ensenyament, perquè són els pilars bàsics per evitar qualsevol tipus de discriminació i d’abús. Ens han ensenyat moltes coses que cal replantejar-se. Hem de desaprendre tantes coses…!”, diu el coautor de l’obra. “Cal redireccionar la nostra educació. Totes, absolutament totes, hem patit assetjament, des d’una mà al metro, un comentari al bar o una mirada bavosa a la feina”, afegeix ella.

Amb un humor càustic (“això és com clavar-te una hòstia, però rient”, diu ella) i un toc cabareter, Mateus ens fa pujar a una muntanya russa de sensacions, en la qual inquietants projeccions acompanyades per una deliciosa música de violins, mudes (ningú hi parla, ningú no diu res… a ningú li importa?), silencien la potència de les accions de Mateu a l’escenari, amplificades per una potent música electrònica, o fins i tot per algun repetitiu reggaeton hipercombustionat. “Els vídeos, de naturaleses mortes, són pauses en les quals la imatge aporta una contraposició estranya, una poètica dins de la tragèdia”, explica Tarrida. “És un espai perquè l’espectador busqui en les seqüències algun element que l’ajudi a interpretar-les”.

No obstant això, Rebota, rebota... no pretén donar lliçons. “No es tracta de dictar sentència, no cal”, diu Mateus. “Volem despertar l’esperit crític dels espectadors, que tenen mil referents per arribar a les seves conclusions”. La protagonista arriba a les seves, que no han de ser necessàriament les mateixes que les de cadascú. “Jo no oblido ni perdono”, declara. “Aquesta educació cristiana no va amb mi. Crec que no estic preparada per perdonar segons quines coses. Puc perdonar qui faci mal a la meva filla? No, és clar que no”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Toni Polo Bettonica
Es periodista de Cultura en la redacción de Cataluña y ha formado parte del equipo de Elpais.cat. Antes de llegar a EL PAÍS, trabajó en la sección de Cultura de Público en Barcelona, entre otros medios. Es fundador de la web de contenido teatral Recomana.cat. Es licenciado en Historia Contemporánea y Máster de Periodismo El País.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_