Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El problema ets tu

Brussel·les no és lluny, tot i que massa, potser, per captar el que està passant en la societat catalana. Possiblement és això el que li passa a Puigdemont

Carles Puigdemont, a Dinamarca.
Carles Puigdemont, a Dinamarca. AFP

Seria convenient que algú de la seva confiança l’advertís que ara, en aquesta conjuntura concreta, una gran majoria de catalans, fins i tot molts dels que el van votar i bona part de la direcció del seu partit, opina que el problema és ell. El problema més immediat, s’entén, perquè ja sabem que la solució al problema general, el que van reflectir les passades eleccions, va per llarg. Però un país no pot estar estancat perpètuament, en el pendent de la decadència, dessagnant-se i sense una sortida clara, però amb Puigdemont seguint en la seva obstinació de ser el president legítim.

En certa manera recorda el mexicà Andrés Manuel López Obrador, quan va perdre les eleccions fa dotze anys i passejava per tot el seu país revestit amb la banda presidencial perquè quedés clar que era el president legítim. Grotesc i patètic. Que en prengui nota Puigdemont. Perquè AMLO, com se li diu a López Obrador, s’ha reinventat i amb una actitud diferent és molt possible que guanyi les properes eleccions presidencials d’aquest any. Llavors serà el president legítim, i així ho reconeixeran tots.

Puigdemont i molts dels seus, tots els seus, han menyspreat la llei i el dret. Entre d’altres, aquest ha estat el seu gran error. El dret és la moral escrita d’una societat. Ningú es fia d’algú que sigui immoral, tret que ell també ho sigui. Els murris s’entenen entre si. Però al món actual les regles que regeixen les societats tenen una característica: han de ser estables. No en el detall, sinó en els eixos bàsics. Això s’anomena seguretat jurídica: haig de planificar la meva vida, saber de quin mal he de morir. Si no és així, me’n vaig cap a una altra banda. Catalunya és un gran país, però n’hi ha també molts altres que també ho són, a Espanya, a Europa i al món.

Això és el que ha passat: les empreses se’n van; les noves inversions, també; el turisme minva; els investigadors dubten. Per això estan tan inquiets els empresaris i els treballadors. Gay de Montellà, president de la gran patronal catalana, ho ha dit amb paraules exactes: “Cal evitar incerteses que frenin el creixement. Cal recuperar l’estabilitat institucional i que, des de la lleialtat i el respecte a la llei, es pugui governar Catalunya”. I amb una visió precisa, Josep Bou, president de l’associació Empresaris de Catalunya, ha afirmat: “És evident que el camí que ha pres el separatisme és el de prioritzar el conflicte i imposar les seves tesis per sobre de governar, cosa que perjudica tots els catalans”.

Els empresaris, diran vostès, els seus interessos econòmics i, potser pensaran, els seus espuris negocis. Però ho admeten també, com és natural, els representants dels treballadors. Javier Pacheco, secretari general de CCOO de Catalunya ha manifestat que la necessitat de formar un Executiu és urgent perquè és l’eina principal “per construir els marcs de concòrdia que ara es necessiten a Catalunya”. I afegeix que tenir un Govern propi és “la millor manera d’atendre una situació social que segueix sense aixecar completament el cap després de la crisi econòmica”. També demanen formar govern per atendre necessitats socials Francina Alsina, presidenta de la Taula del Tercer Sector Social, i Jordi Giró, president de la Confederació d’Associacions de Catalunya (CONFAVC).

Tots demanen, doncs, un Govern. I el que impedeix formar-lo és l’obstinació de Puigdemont declarant la seva legitimitat perquè no reconeix l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per part del Govern central, amb la contradicció que ell es va presentar a unes eleccions convocades en virtut d’aquest article. Mas-Colell ha proposat un Govern de tècnics durant quatre anys, i no seria mala solució si estigués disposat a pactar polítiques a Barcelona i a Madrid. Joan Tardà ha insinuat clarament que cal començar a pensar en un candidat a president que no sigui Puigdemont. No li xiulen les orelles a la confortable Brussel·les?

Potser a Puigdemont algú li hauria de recordar aquells coneguts versos de Salvador Espriu: “A vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble / però mai ha de morir tot un poble / per un home sol: recorda sempre això, Sepharad”. Fes cas d’Espriu, Puigdemont.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >