Amb el rellotge aturat, mana Rajoy
Algun dia els intel·lectuals 'indepes' hauran d'examinar fins a quin punt ha estat la falta de visió dels seus dirigents el factor fonamental que va fer col·lapsar l'autogovern
La conseqüència immediata d'ajornar la sessió d'investidura és diàfana: s'atura el rellotge, no corre cap termini. Ni per a una segona investidura, ni per a la convocatòria automàtica d'eleccions al cap de dos mesos (en cas que no s'entronitzi un president ni un Govern). Ni per començar a comptar un any abans d'una convocatòria voluntària (no automàtica) a les urnes.
Aquesta és la conseqüència tècnica parlamentària. La conseqüència política és que segueix regint la intervenció de la Generalitat per part del Govern central, via article 155 de la Constitució. Més que això, s'allarga aquesta situació, perquè només conclourà quan s'hagi constituït un Govern (legal) a Catalunya, segons diu el mandat del Senat. De manera que a la pràctica, Roger Torrent prorroga —ja veurem per quant de temps— la translació del comandament de l'autogovern català a Mariano Rajoy.
És una reincidència (de menor quantia) que la que ja es va fer el 26 i 27 d'octubre, quan Carles Puigdemont es va negar a convocar eleccions, va mantenir la República de fireta i va provocar l'aplicació del 155.
Algun dia els intel·lectuals indepes hauran d'examinar fins a quin punt ha estat la falta de visió dels seus dirigents el factor fonamental que ha fet col·lapsar l'autogovern: primer, abrogant-lo amb les lleis de desconnexió, després amb aquests altres episodis. La paradoxa d'aquest dimarts rau en el fet que el bo de Torrent proclama que no és Rajoy qui nomena president i és ell mateix qui prorroga les funcions del president del Govern espanyol com a titular transicional de la Generalitat.
Les causes d'aquest nou disbarat —que aprofundeix en l'erosió de les institucions— també són clares. La més evident és que el titular de la Cambra pretén guanyar temps, esperant que la justícia, naturalment espanyola (una altra doble paradoxa), resolgui a favor seu els recursos que facilitarien la investidura del president pròfug. O que almenys quedi clar que ha esgotat tots els camins practicables. Practicables, això és clau i nou respecte a la darrera legislatura: Torrent no es mostra com un Forcadell-bis. Jugarà tot el que pugui amb els intersticis legals, però no se li veu afició a acabar entre reixes.
Hi ha altres causes de fons, com la dificultat de cohonestar el discurs mil·lenarista de l'expresident, disposat a tot, amb les necessitats materials i pràctiques del moviment indepe, que s'ha d'afanyar a reocupar espais de poder per fortificar les seves posicions, làbils i vulnerables. També l'absència d'un contralideratge que sàpiga, segons va formular Joan Tardà, “sacrificar” el pròfug si és el que convé.
O bé la falta d'acceptació de la situació del sempitern empat tècnic que habita el secessionisme, fins i tot dins d'ell mateix: habilitat per les urnes per governar, però impossibilitat per aquestes mateixes urnes (i per l'exercici de legalitat, imperatiu europeu i realitat econòmica) per imposar la via unilateral. Per no subratllar l'empat que es reitera en la ciutadania catalana a cada convocatòria. I l'empat acostuma a incentivar, al cap i a la fi, la paràlisi.
