Selecciona Edició
Connecta’t

Enveja de la música

L’exercici de la llengua amb ambició de creativitat ha quedat aïllat a l’àmbit escolar

Classe de música en una escola de Barcelona.
Classe de música en una escola de Barcelona.

Vaig a un concert en què participa el meu fill, que toca el baix. És un concert muntat per l’acadèmia de música on va, pensat per satisfer la parròquia, formada eminentment per pares que volen tenir constància gràfica (els mòbils no paren de gravar) de la perícia de la progènie amb tot aquell instrumentam, del qual els pares possiblement en són del tot ignorants. Com passa amb un servidor, sovint les famílies tenen un coneixement exigu dels rudiments musicals i no obstant això esperonen els fills que s’hi engresquin, que s’hi aficionin, comprant l’instrument que calgui i armant-se de paciència amb els obligats titubejos (i les desafinacions) inicials.

La música, així, gaudeix d’un prestigi secular que resulta inqüestionable. Fer música avui dia continua essent una extraescolar ben vista, portadora d’uns valors culturals evidents, per a la qual es transmeten principis que qualsevol pare de família tindrà en compte en l’educació dels fills: el rigor, la perseverança, la sensibilitat, el treball en equip, el gust per l’art, sense, necessàriament, pretendre proveir una formació musical completa ni preveure una determinada sortida professional futura, no cal que siguin músics. D’aquí que les famílies s’avinguin de seguida al sacrifici de costejar una formació que no és barata i de seguir el fill allà on toqui per, mòbil a la mà, veure’l per una pantalla.

Segueixo el concert i penso en l’enveja sana que desperta la música i en la distància sideral a què es troba aquesta art respecte de la llengua i la literatura quant a respecte i consideració. Així com, per a la música, som capaços d’apuntar els fills a una acadèmia a una edat primerenca perquè es familiaritzin amb el llenguatge musical i es beneficiïn de totes les seves bondats, no tenim ni de bon tros la mateixa consideració per al cultiu de la lectura i l’escriptura, cada cop més menystingudes com a eines de creativitat i formació de la sensibilitat i postergades a matèries instrumentals, “ja n’aprendrà” i totes aquestes coses, que ara es porta que els nens vagin al seu ritme. Acceptem amb una naturalitat sorprenent que l’excel·lència en el llenguatge musical demana una disciplina diària (per exemple assajant unes hores a casa) mentre el conreu del llenguatge natural (per exemple llegint un llibre) queda per a les estones desvagades.

És clar que, ja d’adults, podem corregir els buits i apuntar-nos a tallers d’escriptura, o a clubs de lectura, però ho associem més a una activitat d’oci que no pas de formació de la persona, una qualitat que sí que atribuïm a la música i per això hi menem els fills. És que la literatura ha participat menys que la música en la construcció de la sensibilitat occidental? És que l’empremta de Mozart, Bach o Beethoven en la nostra cultura col·lectiva és més fonda que la de Petrarca, Shakespeare o Baudelaire? L’exercici de la llengua amb ambició de creativitat ha quedat aïllat a l’àmbit escolar i en moments puntuals, de folklore jocfloralesc, de quan s’acosta Sant Jordi i es fan redaccions a correcuita per a un públic familiar incondicional (i per tant mancat de rigor), i de vegades ni tan sols això, com passa en algunes escoles que, de tan innovadores, han suprimit els premis literaris pel temor que la competitivitat i la frustració de no guanyar generi algun daltabaix emocional en les criatures.

D’on ha sortit, doncs, aquest desprestigi per l’exercici de la lletra? És per allò que es deia, que la lletra entra amb sang? Tanco els ulls i, en lloc de veure nens maniobrant amb trompes i guitarres, me’ls imagino maquinant versos, inventant rimes, trenant descripcions, amb els pares embadalits gravant amb el mòbil i pensant que no hi entenen gens però que bé que ho fa el seu fill. Però no. Costa molt d’imaginar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >