Anticatalanistes, antipatriotes

Són nacionalistes, són independentistes, això ningú no ho pot dubtar. Però no són catalanistes, ni tampoc són patriotes. Els catalanistes volen fer gran i forta Catalunya. Els patriotes estan disposats a fer tots els sacrificis personals que calgui pel bé de la col·lectivitat.

Els dirigents que tenen ara a les seves mans la conducció del que en deien procés sobiranista, i que s’ha convertit en un malson d’autodestrucció en direcció al no-res, han aconseguit en molt poc temps fer Catalunya més feble i més petita, menys influent i menys prestigiada a Espanya i al món.

La seva forassenyada deriva unilateralista és la que ha donat força a la dreta més immobilista i centralista a Madrid i ha despertat uns sentiments identitaris espanyols que es trobaven larvats a Catalunya. La seva ruptura de la legalitat dels dies 6 i 7 de setembre és la que ha foragitat empreses i inversions i ha abocat al fet que Catalunya, per primer cop en la història contemporània, ja no sigui la regió avantguardista en el creixement econòmic quan el conjunt d’Espanya i d’Europa està creixent. A més a més, han destrossat el catalanisme i la seva transversalitat, l'única fortalesa en la qual els catalans podem confiar per negociar amb bons resultats el nostre lloc dins d’Espanya.

Ara, insatisfets amb els pèssims resultats dels seus càlculs erronis sobre el procés, aquests dirigents volen empantanar el país i les seves institucions amb l’absurd dilema entre una investidura de Puigdemont que no es produirà i unes eleccions que ni tan sols se sap com s’han de convocar i en quins terminis. La trituradora del procés comença a danyar les pròpies institucions catalanes d’autogovern i aboca el país a una paràlisi, expressament buscada, amb la personalització i el radicalisme de Puigdemont i dels seus partidaris, totalment encegats i sense el més mínim sentit de bé comú i de pàtria que els pogués portar a raonar i a sacrificar-se.

Puigdemont, definitivament, és el president del 155. El seu interès és que mai s’aixequi i fins i tot que s’apliqui de forma encara més rigorosa, com alguns van demanar abans del 27 d’octubre. Les institucions d’autogovern tan costosament conquerides els importen un rave. Prefereixen sacrificar-les i que els catalans ens quedem sense res, en una mena de preautonomia, abans que baixar del burro i admetre que han perdut la partida i que ja és hora de governar i després dialogar i pactar per assegurar l’autogovern i, si és possible, millorar-lo.