Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

República d’aire

En la nova etapa han quedat esmicolats els tòpics independentistes, començant pel dret a decidir

Torrent i Puigdemont, a Brussel·les el 24 de gener.
Torrent i Puigdemont, a Brussel·les el 24 de gener.

Hem entrat definitivament en una nova fase. El procés va acabar i va acabar malament, amb una declaració d’independència sense arriar la bandera del país del qual s’escindia el govern secessionista, sense un sol decret inaugural, ni balconing ni discurs de “mans a l’obra”. El que va fer Puigdemont des de Girona l’endemà de la falsa proclamació de la nonada república va ser una cerimònia de la confusió vergonyosa, de la qual ningú reté ni tan sols una frase de glòria. L’independentisme hauria renegat dels dirigents que els van prometre la lluna d’una república catalana si no hagués estat pels presos, el 155 i el desterrament belga, que van transformar la decepció pel comportament del Govern en ira i ressentiment contra “l’Estat”, Rajoy i els partits que van recolzar el 155.

La càrrega de mentides piadoses que ha acompanyat el Procés ha estat espectacular. Aquest capítol ha quedat tancat: els fidels processistes saben que no hi haurà independència ni a curt ni a mitjà termini i que cal acomodar-se a la desagradable expressió de conformisme que diu “això és el que hi ha”, una república d’aire. Les presses, els terminis sense pròrroga, els fulls de ruta i les dates glorioses que conduïen indefectiblement al paradís han passat a millor vida. Ni 2014 ni 2017. De moment, mai. Fer república no significa res.

També ha passat amb la unilateralitat, reivindicada fins al 27 d’octubre com la síntesi anticipada de la plena sobirania, i emmascarada ara sota l’acceptació resignada de la bilateralitat. Renunciar-hi és només un primer pas, perquè tampoc hi haurà bilateralitat pròpiament dita, és a dir, una relació d’igual a igual. L’esglaó que encara no s’ha baixat, des del pedestal de la secessió obligatòria, és el de la legalitat constitucional. Els instruments coercitius per impedir la vulneració de la legalitat estan més esmolats que mai, de manera que aviat quedarà ben clar que ara es tracta de veure com es governa l’autonomia sense vulnerar la Constitució i alhora sense trair la ideologia independentista. Serà el més semblant a com s’ha governat fins que va començar el procés. Potser va ser un bon exercici de realisme del que sortim tots una mica millors. Tant de bo.

Entre els molts pèls que ens hem deixat en aquesta gatera, hi ha una idea de les més apreciades pel sencer sobiranisme, que com se sap desborda l’independentisme en sentit estricte. Alguns segueixen parlant del dret a decidir i de la seva materialització en un referèndum legal i acordat. Però si era lluny abans del desenllaç tumultuós i dramàtic del procés, ara encara és més lluny. Res no es podrà fer sense l’acord i consulta al conjunt de la ciutadania espanyola. També ha quedat en evidència l’empat paralitzador per a qualsevol decisió plebiscitària que es viu a Catalunya, on cap de les dues meitats està disposada a admetre que per uns pocs vots sigui l’altra la que imposi la seva voluntat sobre el conjunt. Tot és a punt pel pacte o per un enfrontament civil encara més greu que l’aperitiu que hem tingut fins ara.

Hi ha més coses que han canviat en aquesta nova fase. Els dirigents ja intuïen que la història es cobraria un preu elevat, però ara n’han pres plena consciència i fins i tot han descobert a quan pujava tot plegat i que potser no serien capaços o no estarien disposats a pagar-ho. El procés lluny de sortir gratis, com havien imaginat alguns, està passant elevades factures personals i col·lectives. Aquell independentisme que va arribar a creure en la força imparable del desig expressat en les urnes ja sap que si s’obstina a seguir el mateix camí trobarà obstacles potser insalvables i haurà d’abonar un preu potser més alt del que correspon a l’objectiu buscat, i sense garanties de que l’aconsegueixi.

Són molts els tòpics de l’independentisme que han quedat fets miques. Res no es pot obtenir sense una enorme paciència estratègica i una gran contenció tàctica, el contrari exactament de l’activisme astut i febril de Puigdemont. Res no s’obtindrà sense pagar un preu, sense sacrificis mereixedors de curosos càlculs previs respecte a la seva traducció en beneficis. La cohesió del país, la bona marxa de l’economia o el prestigi exterior no poden quedar fora del balanç, com ha passat fins ara. Tampoc es pot prescindir d’una meitat de catalans, majoritàriament de cognoms al·lògens i de llengua materna castellana, sense consolidar un nacionalisme ètnic de nul·la credibilitat democràtica i enorme perillositat política. Aquest és el cost humanament més alt i més insuportable.

La lliçó més gran per l’independentisme hauria de prendre-la de la caracterització del que és un estat. En volien un per als catalans sols però no sabien pròpiament què era un estat. Sobtadament, pel seu mal cap rupturista, ara l’independentisme se n’ha adonat i ho està comprovant. El govern de Rajoy serà tan inepte, corrupte i dretà com es vulgui —ho és, certament, i mereix la major reprovació— però l’estat és molt més que Rajoy, que el PP i que el Govern. Ve de lluny i la seva força deriva, entre altres coses, del fet que és reconegut com a tal pels seus iguals, estats que com l’espanyol compten amb el monopoli legal de la coerció per a la seva supervivència i per al manteniment de la integritat territorial. Ningú dona les gràcies a qui li pren la cartera.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ