Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Olis, un luxe de Mallorca

L’aposta per la modernitat dels olivars de l’illa sorgeix amb el ritual de les marques personals al costat de les grans apostes empresarials i produccions ultraselectes de gran luxe

Un camp d'oliveres.
Un camp d'oliveres.

L’aposta per la modernitat dels olis de Mallorca, de categoria, gairebé d’autor, això és amb identitat pròpia, qualitat i referència d’origen, es deu —entre d’altres— a dos Peps que han passat a un segon pla: Pep Solivellas i Pep Oliver. Solivellas, bancari, fou l’emprenedor amb noves plantacions intensives d’olivars en el pla —i prop del mar—, va enllaçar el producte i la marca amb la distribució continental, va desbordar tòpics amb la presència en restaurants i tendes gourmet. Un guru televisiu gastronòmic alemany el detectà i l’apalancà al centre d’Europa.

Solivellas va fer del seu cognom la divisa familiar i va controlar de la poda als empelts, va provar amb altres varietats mediterrànies adequades (gregues, italianes, andaluses, catalanes, antigues locals). Amb estil de galant de western va pregonar els detalls per a situar, sense cap complex, l’“oli de Mallorca” al terreny de joc i la seva divisió d’honor, ara en la segona generació.

Un altre Pep, també mostatxut, Pep Oliver, va fer l’apostolat des de la tafona de la cooperativa de Sóller; gairebé meditava des del seu exemplar olivaret en bancals de terra vermella a la muntanya de Tramuntana i, especialment, va exercir la bonhomia des de la presidència de la Denominació d’Origen Oli de Mallorca. La DO avui agrupa desenes i desenes de productors, amb més de 70 etiquetes d’oli de plantacions diferents, mínimes i gegants, olives collides a mà, espolsades amb canyes amb pintes mecàniques a xuclades per una màquina gegant que passa per sobre del brancam i se’n duu tones de cop cap a la màquina de fer oli.

Oliver, solleric, va enllaçar productors amb l’administració, va reactivar la lentitud dels agricultors de muntanya amb arbres de centenars d’anys i va integrar els nous olivarers “ràpids” del pla, va organitzar amb el Govern la promoció i els detalls que evidencien la nova realitat inevitable.

Joan Mayol, ecologista, biòleg i exconseller polític dels pagesos, va predicar amb l’exemple, va escriure El llibre de l’oli, després de plantar prop de Palma noves oliveres en l’hort de Ramon Llull, on el seu pare, l’armer Benito, va tenir vaques lleteres i després tarongers. Els Mayol feren la transformació en rodó. Aquí i al Japó, la família exhibeix rang amb el seu olis Verderol i Algebici. Com aquest pagès olivarer de segona activitat, d’horabaixes i caps de setmana, molts, bastants, mantenen o fan reviure el passat laboral original del llinatge i rescaten velles propietats en l’oblit.

Abans del canvi de segle, la revolució de l’oli mallorquí la va formular la família catalana Daurella, potentada amb la xarxa multinacional de Coca Cola i Nespresso. Amb un llençol de 7.000 oliveres va cobrir la finca Aubocassa, pioner negoci d’èxit que protagonitzen Mario Rotllan de cellers Roda i la seva dona, la manager de comunicació Mahala Alzamora.

La postgòtica possessió original d’Albocàsser, a la frontera de Felanitx, en el terme de Manacor, anava a ser una gran vinya i feren el tast de la terra. A cada poble de Mallorca, en moltes zones d’Eivissa i Menorca, s’han sembrat oliveres i es llancen marques noves. Atenció al repte llançat per l’industrial de conserves i olis, Cristóbal Rosselló, don Tòfol i família, que en son Mesquidassa, a Felanitx, ha fet néixer un oceà d’oliveres, 150.000 arbres ja productius amb tres anys, i ha construït una gran tafona avantguardista amb murs de pedra. Dissenya ja altres macroplantacions insulars.

Rosselló va comprar la marca olis Batlle —de Planicia, finca pública— i va multiplicar a Andalusia i l’illa els rèdits dels seus hotels i negocis de distribució des d’una empresa d’olives i envinagrats que va iniciar a Llubí el seu pare Joan Rosselló —que té un oli en homenatge i la seva imatge. A son Mesquidassa va haver-hi primer tapereres i es va projectar un petit aeroport. Ara a l’olivar hi haurà un centre per a esdeveniments.

Un empresari discret i independent, milionari, de la saga d’Acciona, Bruno Entrecanales, estén des de fa anys en latifundis de Valldemossa, a les terres de l’Arxiduc, la seva cara idea de restauració agrícola i reconstrucció del paisatge adesat de l’olivar de muntanya que va ser —i fer fort— son Moragues i voltants.

Entrecanales té un hort ecològic, olives i confitures de luxe, olis d’oliveres velles i un producte d’ultraluxe, oli orgànic, en ampolla de vidre bufat, en homenatge al mitificat arxiduc austrohongarès. Mig litre d’aquest oli de Son Moragues, edició limitada, es venia a 92,40 euros, segons va explicar IB3 notícies. El notable oli Foners es cria a la finca de son Perot de Pina, de l’empresari Cinto Farrús, i és el suc de les celebrades olives koroneiki amb les quals Pep Solivellas va innovar el perfil de l’oli patri més enllà dels fruits “oficials”: casta mallorquina, empeltre, picual i arbequina.

A Inca, a son Catiu, una altra nova tafona amb tenda i restaurant “pambolier” de carretera, processa com a Son Mesquidassa, les produccions pròpies i les d’uns altres productors, com es fa en la mare d’Olis Sóller, la més que benemèrita cooperativa de la vall. En un altre pla comercial subsisteixen els clàssics d’Oli Caimari, les branques de la família Mateu, oliers i distribuïdors per generacions. Son Catiu ha comprat una petita marca distingida, Jornets, que va alçar Mariano Gual i diferents cellers de vi, José Luis Ferrer, Macià Batle, Biniagual, Tianna Negre, Es Fangar, han entrat en la venda d’olis, amb carta de marca.

El potentat Einsemman d’Es Fangar —la macro explotació de vinyes, amb cavalls i negoci de cases turístiques— té el seu oli d’olivó i d’ultrapreu. Or verd es diu i així s’ha de pagar la marca oli de Santanyi, de fruits als que treuen el pinyol abans de prémer o fer el suc. Els romans ja ho feien.

Treurer prop de Randa manté el seu ferm rang alt. Oli d’estraperlo de l’arquitecte Tomeu Obrador és més que una frivolitat premsada en els baixos de son Salvador, no lluny d’on existeix l’olivar en Camps que va crear l’inoblidable Paco de Lucía. La dissenyadora Sybilla té oliveres velles reeixides en el seu monestir de son Rullan de Deià, mentre que entre Sencelles i Binissalem Luis Sánchez Merlo produeix el seu Oli de son Brusqué d’oliveres no juvenils. A s’Horta vella recol·lecta diàlegs i essències el publicista Ildefons García-Serena amb arbres nous que va educar en Cuco.

L’oli i les olives més biografiats són de dos activistes, el biòleg navegant Toni Font i la narradora Marta Zhein, que quan tornen de l’estiu a Grècia han de pujar a peu i amb someres al seu Tibet local, el barranc de Biniaraix. Expliquen gestes col·lectives en vídeos i xarxes sobre la collita del 2017, quantiosa. Un poeta i empresari potent, Josep Lluis Aguiló, ven en els seus hípers la seva pròpia Llàgrima Verda. Amb sentit social L’ONG Amadip Esment processa oli per a les seves excel·lents tendes i cafeteries com Mater Misericòrdia té Ses Oliveres al centre de Mallorca, doble activitat, assistida i productiva.

El relat total dels olis, oliers, envasadors, productores seria una crònica de plom. Al mercat i la memòria queden referència d’alguns: Novembre, Es Verger, 7 empelts, Son Mir, Son Pons de la Terra.

Serien notícia unes desenes de fantàstics olis insulars nous i recents, amb tradició ja, mentre al voltant sona la banda sonora de la inevitable pel·lícula de l’extinció del món rural insular. Triomfen també —o no— mil etiquetes de vins locals —un altre boom el de les vinyes i cellers—, mentre l’agricultura clàssica desapareix per falta de protagonistes i fi del negoci.

Zones verdes platejades interrompen la desolació per l’abandó de molts de paisatges plans de Mallorca. Hi ha moltes, moltes vinyes i també centenars de plantacions joves d’oliveres ordenades, arbres atapeïts, rebaixats, gairebé emparrats, retallats perquè rendeixin ràpid. Es tracta que la maquinària passi aviat, la collita sigui fàcil per a la màquina xucladora.

L’oli d’antic a Mallorca crea grans patrimonis, era quasi no comestible sinó combustible per llums i màquines. Cada finca tenia la seva tafona. Collir olives era una “tortura”, quasi esclavisme, les velles —i tan belles— plantacions històriques de muntanya fou la font de fortuna, palaus i finques.

Milers i milers d’al·lotes, nines i dones del pla —gallufes, porxeres— pujaran a la muntanya i arreplegaven oliva madura de terra, de sol a sol, amb els dits gelats i l’esquena esquinçada. Dormien a prop dels animals —als porxos i païsses— i a la nit ballaven i reien encara. Se’n duien una mesura d’oli “bo”, en acabar l’anyada i la migració interior.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >