Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS

Lleialtats i autocrítica

Rubió i Balaguer defensà que tanta creativitat representen per a la cultura de Catalunya els autors en català com en castellà

Rubió i Balaguer.
Rubió i Balaguer.

Com a vida simbòlica d’una societat, la cultura pot perdre vitalitat intel·lectual quan es deixa dur per les inèrcies d’un país en comptes de nedar contra corrent. Una de les conseqüències de l’impacte tectònic independentista és el xoc —o bé explícit o bé opac— entre els escriptors en català que propugnen la secessió i els escriptors partidaris de la via constitucional. Aquí hem entrat en un joc de reaccions, ruptures i contraatacs. En comptes de dialèctica, les caricatures, les desqualificacions excloents i una gran carència d’autocrítica, en paral·lel als judicis d’intenció, han fet impossible trobar marges tangencials —encara que fossin mínims— per parlar d’idees i no de fervors. D’altra banda, per als qui creiem que tanta creativitat representen per a la cultura de Catalunya els escriptors en català com en castellà, segons la tesi central de Rubió i Balaguer, és incòmode constatar la distància creixent entre els novel·listes o poetes en català i en castellà. Enfront de la literatura sense duanes, la propugnació d’un monolingüisme agressiu per part de —per exemple— el manifest Koiné ha deteriorat de forma ofensiva la coexistència de la literatura en català i la literatura en castellà com a formes constitutives de la cultura de Catalunya. El monòleg victimista ha obturat les interaccions.

Gabriel Ferrater digué que Fabra i Carner —a qui no li va quedar més remei que entrar al cos consular espanyol— encara estaven al servei de la Catalunya “irreal”, mentre que Pla, Foix o Joan Oliver, en canvi, per afany d’expressió purament individual, renuncien al moviment col·lectiu, és a dir, a la Catalunya irreal. Encara no té explicació que en el segle XXI reaparegui, com a identitat sine qua non de l’escriptor de Catalunya, l’adhesió a la causa col·lectiva i, convé dir-ho, sense elements comparatius amb les personalitats de Carner o Fabra. ¿La culpa és tota d’Espanya, és a dir, d’una Constitució oberta a les aspiracions del catalanisme clàssic? Potser tan sols parcialment o, fins i tot, de forma només secundària. La realitat és el retorn a les contradiccions entre la Catalunya possible i la Catalunya impossible.

En el millor dels casos, haurà de passar molt temps abans que baixi de to l’enfrontament, per no parlar de la rehabilitació dels vincles entre la cultura de Catalunya i la de tot Espanya. Quan minvi el crescendo independentista, l’apatia intel·lectual semblarà l’opció més a mà, o bé un estilisme de la frustració. Ferrater també deia que hi ha un procés de presa de consciència social en la individualització, és a dir, quan l’escriptor no es creu destinat a realitzar una funció col·lectiva de la seva literatura. Tindrem mil novel·les sobre la fallida d’una èpica, probablement tan il·legibles com les ficcions nostàlgiques de maig del 1968.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >