“Vaig començar vestint ‘millennials’ com jo, però ara tinc clientes de totes les edats”

Pregunta. Quan professionals de la moda reneguen del paper de les influencers, aposta per la seva transcendència sense parpellejar, amb una desfilada en què acaparen la meitat del càsting.

Resposta. No vull substituir la model, és vital i necessària per a una desfilada, és qui dona l'aura a la peça, però en aquest món modern, mediàtic i tan ràpid, cal jugar alguna carta diferent. És molt important afegir alguna cosa nova. Però el nivell de la desfilada serà el mateix que si fossin totes models. He estat molt pesat amb això. Perquè sabia que hi hauria aquest rotllo de “Ze García traurà les seves quatre mamarrachas”. Sortiran i defensaran les peces, també estan acostumades a lluir-les i portar-les.

P. Quines cares conegudes d'aquest món hi haurà?

R. Hi seran Dulceida, Laura Escanes, Jessica Goicoechea o Patry Jordán. També Michelle Sales, que va desfilar per a Dolce&Gabbana.

P. En la setmana de la moda de Milà de l'any passat, Dolce&Gabbana va fer una desfilada només amb influencers. S'ha inspirat en aquest xou?

R. Realment ens inspirem en una desfilada de fa vuit o nou anys de Tom Ford, que era un visionari. La va gravar i la va penjar a Youtube. Era un sopar i sortien persones conegudes i amb influència del seu entorn, com Beyoncé, una periodista de moda de Nova York… Hem fet una barreja dels dos. Dolce&Gabbana va fer molt soroll però es van perdre una mica els vestits. Tom Ford, en canvi, va treure les peces una a una. La nostra desfilada està inspirada en la costura i els vestits no perdran importància. Al final és secundari que surtin influencers, que aniran diferents de les models perquè se les reconegui.

P. És la segona vegada que participa a la 080. Què espera de la passarel·la?

R. No preteníem desfilar, jo tinc un atelier petit i anava fent la meva feina. Però ens van trucar del 080, i vaig pensar que seria bo per a l'equip. En la desfilada podem jugar, fem una col·lecció només per desfilar. És una inversió de marca. En una desfilada, si fas una cosa comercial no és interessant; i si fas una cosa bonica no és interessant a nivell comercial. Són mons paral·lels. A la desfilada has de cridar l'atenció, vas a l'exageració. El que em va sorprendre l'any passat és que hi va haver moltes peces que es van vendre. Hi ha gent que sí que vol portar coses diferents.

P. En quina passarel·la li agradaria desfilar?

R. M'agradaria molt a París. El soroll que pots fer a la 080 és el mateix que pots fer a Madrid. No faig tanta distinció entre elles, són passarel·les nacionals. Un salt més seria París. Però desfilar a París és qüestió de capital. Soc molt pesat amb una frase, però prefereixo ser cabeza de ratón que cola de león. Cal ser molt conscient d'on estàs i on pots arribar.

P. Ha aconseguit fer-se un lloc vestint a mida per a festes i noces.

R. Sona una mica a conte, però des de petitó sempre vaig voler ser dissenyador i tenir la meva pròpia marca. Dibuixava i tenia un corrent artístic molt marcat. Amb 13 anys vaig començar a fer costura. Vaig acabar la carrera de disseny, vaig començar treballant a Caramelo i després vaig anar a Armani, de visual merchandiser. Vaig començar amb 21 anys, però jo volia fer els meus vestidets i vaig començar a fer-los a les meves amigues i la gent del meu entorn amb l'ajuda d'una costurera. Primer ho vaig compaginar amb Armani, i quan vaig veure que cada vegada tenia més encàrrecs vaig fer el salt. Fa quatre anys que vaig crear la marca. Volia crear tot allò que va relacionat amb la firma, crear una experiència. Crec que he aconseguit molt més que el meu somni. He tingut molta sort, la meva mare diu que he treballat molt. Cada marca ha de transmetre una aura. Jo cuido tots els detalls, des que entres a la porteria, fins a l'últim detall de l'experiència de compra.

P. Es planteja anar creixent?

R. El meu objectiu a llarg termini és obrir un petit atelier a Madrid, semblant a aquest. Tenim molta clienta de fora. Jo tenia molt clar que no em volia ficar en una cosa difícil de desfer. Són quatre anys però vaig començar amb 5.000 euros i ho he anat creant tot a poc a poc. Cada any dupliquem la producció de l'anterior.

P. Quin tipus de clienta arriba al seu atelier?

R. Vaig començar vestint millennials com jo, però ara tinc clientes de totes les edats, que crec que comparteixen una personalitat. La dona més adulta que ve segueix sent una dona a qui li agrada la moda i vol alguna cosa diferent. És un perfil Jane Fonda, que no vol anar de padrina.

P. Segueix una tradició de dissenyadors que vestien a mida a la classe alta de Barcelona en els anys cinquanta.

R. És un atelier com els d'abans, és el que pretenia, tornar a captar el perfil de clienta que es fa vestits a mida, és un target mitjà-alt. Jo vaig buscar les noies de 17 o 18 anys , que les seves mares s'han fet la roba a mida per als casaments, però elles no trobaven on fer-ho. Només hi havia modistes i no és el mateix, perquè no són dissenyadores. Faltava el filtre del dissenyador i elles no trobaven on fer-se vestits a mida. I aquest és el meu paper, he anat a buscar aquest nínxol.

P. Qui són els seus referents?

R. M'inspira sobretot Pertegaz, el vaig agafar com a referent. Perquè a més estava a la finca on jo vivia i vaig tenir el primer atelier. Pertegaz va vestir l'alta societat catalana, però la franja més jove. L'adulta ja estava vestida per altres. Era una mica més econòmic i buscava els joves, s'inspirava en Nova York i un estil més fresc. Estava al carrer Tusset, que en els anys cinquanta-seixanta era el més top. A més, el meu porter va ser també el porter de Pertegaz. Quan arribava amb les meves teles em deia: “Com em recordes en Manuel quan venia amb els seus teixits”.

P. Veu Barcelona ben posicionada en el món de la moda?

R. A nivell de moda i art, Barcelona està molt desenvolupada però el perfil de la noia catalana és menys atrevida pel que fa a estil que la de Madrid. A Madrid hi ha més catifa vermella, més esdeveniments i vida social. A Barcelona falten esdeveniments. Vas a sopar a París i veus gent vestida com aquí es va a una boda. A Barcelona li falta vida social i jugar més amb la moda. Em trobo sovint amb la mateixa frase: m'encanta però quan m'ho poso?.

P. Els representants polítics, com Ada Colau, haurien d'apostar més pels dissenyadors d'aquí?

R. Els actors, les actrius i la premsa haurien d'apostar més per la moda espanyola. El que no entenc és que als premis Goya o als Feroz tots reivindiquin que cal veure cinema espanyol i després no vesteixin moda espanyola. Només tres aposten per marques d'aquí. Això t'enfada. Tens Teresa Helbig, Santos Costura… Però sempre queda millor anar d'un dissenyador de fora. Hem de fer equip entre tots, no els polítics. A mi que Soraya Sáenz de Santamaría es posi un vestit meu me la bufa. Perquè no li quedarà bé ni el defensarà ni transmetrà la imatge que jo vull transmetre com a marca. El que vull és que se'l posi una actriu. Que té repercussió internacional. Però totes volen el mateix que totes. I si un vestit se l'ha posat una influencer ja no el volen. Apostem tots per tots i veuràs com funcionarà millor. Jo faria un acord perquè totes les actrius anessin vestides de dissenyadors espanyols.