Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Un matí a la presó

Higiènica, sense grafitis a les parets, vetusta i endreçada, la Model rep visites d’antics reclusos

Visitants dins de la Modelo el passat 21 de gener.
Visitants dins de la Modelo el passat 21 de gener.

És un diumenge assolellat d’aquest gener ressec i ventós. Quan arribem al carrer Entença, davant de la porta principal de la presó espera una bona cua de gent. Ens hi sumem. No ens agraden les files, les solem evitar i ens hem perdut certes coses al llarg dels anys per no voler fer tanda si la cua es mou tan lenta com aquesta. Avui sí, avui ens esperarem. Més d’una hora. És dia de portes obertes i així serà durant uns mesos, abans que l’Ajuntament i els veïns decideixin què en fan. Però el meu amic, que no havia aconseguit entrar-hi quan la presó es va tancar i es van esgotar ràpidament per internet les entrades per visitar-la, no vol trigar més. I així és com finalment torna a entrar a la Model. Hi havia estat pres, fa molt.

Potser tots els que han estat reclusos senten aquelles hores com ell, desdibuixades. Tal vegada cal passar molt de temps en una presó perquè els records es compactin i es fixin, o potser la supervivència exigeix esborrar certes coses. Moments, vivències i sentiments perduts als núvols del teu propi oblit que ara potser formen part dels records del teu company de cel·la o de pati, però no dels teus. El meu amic recorda un únic company de cel·la, un dia, llatinoamericà, sense més precisió. El seu silenci sobre la presó no depèn de la seva voluntat ni tampoc afirma, ni nega, que la Model hagi estat un trauma greu. És com si fos una vivència que no es pot explicar ni contar en detall. No recorda si hi va passar dues, tres nits, o si en van ser més.

Està pendent del que veu ara, en aquesta Model buida. Tot és higiènic, vetust però sobretot net, sense grafitis, resumeix. Insisteix molt en els vàters sense porta, en la latrina dins de la cel·la. Tenia disset anys.

El van detenir en una facultat amb una bossa d’octavilles, la temible “propaganda il·legal” de l’època. Pel que sembla la policia el seguia des de feia dies. Era l’any 1970 i amb això n’hi havia prou per anar a la garjola. En va sortir al cap de tres o quatre dies, amb una fiança onerosa per a l’economia familiar. El TOP, el Tribunal d’Ordre Públic, el va condemnar a sis mesos, que no va complir perquè era menor, i li van retirar el passaport. El van jutjar a Madrid. Va trigar anys a tornar a la ciutat. Quan finalment va visitar el Prado s’hauria quedat una setmana sense sortir de les sales del museu, però li havia costat anys anar-hi. Repeteix que no pot recordar quants dies va ser a la Model. Ho sé. Torna a dir-ho mentre fa fotos amb el mòbil de les dues galeries visitables, la quarta i la cinquena.

Es va lliurar d’estar més temps a la presó per l’edat. Però no una amiga, empresonada tot un mes per assistir a una manifestació de l’11 de setembre. També et podia passar que haguessis de tornar a pagar la matrícula de la universitat per haver fet vaga. Així ho va decretar el rector García Valdecasas en el curs 1966-1967, el següent a la Caputxinada i la formació del sindicat d’estudiants. Si no et retractaves, et tocava tornar a pagar. Era una altra forma de sentència, una mena de fiança sense presó. La família que conec va decidir pagar. Així reconeixia la vaga, no la negava, com hauria estat el cas si el noi deia que no l’havia seguit.

Fa fred a la presó, fins i tot en aquest diumenge assolellat d’un gener massa primaveral. La humitat ho penetra tot. Des de l’alta cúpula, el panòptic, es filtra una llum que no arriba a terra ni tampoc escalfa. El sol toca un racó del pati. Un altre visitant ens pregunta per la galeria on es van amotinar els presos comuns el 1977 exigint amnistia després de la mort del dictador, com els presos polítics, per tantes raons. El motí de la COPEL, la Coordinadora de Presos Espanyols en Lluita, nom que avui evoca temps diferents, quan fins i tot els presos s’associaven. Consultem el senyor Google i sí, va ser a la galeria número 4. Vells records i escenes s’abraonen, de nou. El meu amic ho vol veure tot encara que estigui tan endreçat. Aquí van executar Puig Antich, aquí es guardava la metadona. M’aturo al davant de la porta de la biblioteca, li faig una foto. És una cel·la més, amb pocs llibres. Em pensava que seria més gran, ja veus tu. Una vegada vam anar un grup d’escriptors a la Model per animar uns reclusos que publicaven una revista i celebrar-ho, i vaig deixar un llibre signat per a la biblioteca. Aquí no hi ha cap traça dels lectors ni de la revista, tampoc del que s’escrivia als diaris d’una presó que són les seves parets.

Deixem enrere el fred que pela i sortim al sol. Els ulls del meu amic brillen, recarregada la seva bateria de records.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ