Selecciona Edició
Connecta’t

El ‘procés’ esdevé pur teatre

Onze dramaturgs escriuen i dirigeixen per al Lliure peces sobre la crisi independentista

Imatge de l'actuació policial al col·legi Ramon Llull de Barcelona l'1-O.
Imatge de l'actuació policial al col·legi Ramon Llull de Barcelona l'1-O.

El ‘procés’, en el qual hi ha hagut i hi ha de tot, des d'èpica i tragèdia a comèdia (fins i tot d'embolic), i espantall, es converteix ara en teatre de debò de la mà d'una insòlita iniciativa del Teatre Lliure i el seu director, Lluís Pasqual.

Sota el títol genèric d’‘En procés’, es presentaran els dilluns 12 i 19 de febrer a la sala del Lliure de Gràcia 11 lectures dramatitzades d’obres breus (deu minuts cadascuna de mitjana) sobre el procés independentista català, resultat de l'encàrrec fet “sense límits” pel teatre a 11 dramaturgs catalans. A la collita dramatúrgica hi ha de tot, des d'una peça brevíssima que explora el temps gairebé infinitesimal que triga a caure una porra alixecada i se centra en la mirada que creuen un policia antiavalots i una dona que surt de votar l'1-O, fins al monòleg d'un inquilí amb balcó a qui la veïna (que no en té, de balcó) l’insta a penjar la seva pancarta.

En la peça de Sergi Belbel, s'explora el temps en què s'alça una porra de la policia i cau sobre una dona que tracta de votar l'1-o

Entre els dramaturgs, alguns de molt coneguts, com Sergi Belbel (la peça de la porra), Marc Artigau, Victoria Szpunberg o Guillem Clua, i també rostres famosos entre els actors i actrius que oferiran les lectures dramatitzades: Laura Conejero, Imma Colomer o Ramon Pujol. Las lectures s'agruparan en dues sessions d'una hora cadascuna titulades En procés 1 i 2.

“Els últims mesos vivim una situació política i judicial que porta a esdeveniments extrems, moltes vegades, i provoca sensacions molt diferents, entre les quals la impotència, el no saber què més pots fer o dir”, ha explicat aquest dijous Pasqual en presentar la iniciativa. “Si pots parlar de tot això a casa, amb els amics o a la plaça, per què no des del teatre?” Amb aquesta premissa i la recomanació genèrica de fugir de maniqueismes i utilitzar una mica l'humor (“no ens posem espriuans avant la lettre), Pasqual li va encarregar al director Joan Yago que coordinés la idea, que pretén aportar una reflexió des de l'escenari sobre “el que ens sembla això, el que ens passa”. Pasqual ha assenyalat que li agrada “el teatre d'emergència, com l’anomenen els anglesos”, que “són capaços de fer un espectacle amb una notícia que ha sortit el mateix matí”.

En plantejar-los l'encàrrec als dramaturgs, ha explicat Pasqual, tots van dir el mateix: com escriure una cosa que demà mateix la realitat haurà fet vella? Però després, els 11 escriptors (cinc dones i sis homes) van acceptar el repte. El director del Lliure ha dit que en les cinc obres que ha pogut llegir (les altres estan, encara, en procés, i valgui l'expressió) ha trobat “universalitat” dels conflictes que es van produir l'1-O, abans o després. “Tots tenen una gota de poesia amarga”. Cada autor (tots, menys un, dirigeixen ells mateixos la seva obra) ha dirigit la proposta cap a un terreny diferent i cadascun ha triat els intèrprets.

“L'encàrrec era complicat, és molt difícil abordar la realitat perquè l'imaginari col·lectiu està saturat de posveritat i és molt difícil prendre’n distància”, ha considerat Victoria Spzpunberg. La seva obra, encara sense títol, arrenca precisament de la seva amistat amb Txell Bonet, la dona de Jordi Cuixart, president d’Òmnium, i una carta enviada per aquest des de la presó. “En llegir-la vam plorar i vaig pensar a treballar amb aquest material, però després em va semblar pornogràfic fer-ho i vam fer una altra cosa amb la pròpia Txell com a intèrpret”. La dramaturga considera que és diferent el codi d’allò que es fa per TV3 del d’una manifestació que el que té com a destinació és un espai artístic.

Per la seva banda, Cristrina Clemente, autora d’Estancades, ha explicat que li va costar escriure del tema perquè “hi havia un punt que no volia qüestionar-me, és difícil no ser pamfletària però no has de justificar tampoc el que creus que és injustificable”. Marc Artigau (La peixera), ha escrit sobre la reunió de pares en una escola de primària on la policia va entrar l'1-O i on, a partir de llavors, comencen a passar-hi coses estranyes. “He intentat posar-hi una mica d'humor perquè la ràbia em podia”, ha dit. Llàtzer Garcia és l'autor del monòleg de l'home a qui la veïna exigeix penjar una pancarta en favor de la democràcia, una situació que diu que va viure i va ser “difícil de gestionar”.

Esteve Soler, a Contra la pàtria, analitza, entre el terror i la comèdia, “les paraules que assumim com a positives però tenen també aspectes negatius, com ‘pàtria”.

La dramaturga Lali Álvarez reivindica en la seva obra, titulada Ella, la mirada d'una dona (que serà l'actriu Imma Colomer) en un procés, va dir, “en el qual hem sofert molt la testosterona. Si s'hagués escoltat més la veu de les dones les coses haurien sortit d'una altra manera”.

També reivindica la seva peça, ha dit, l'agenda social enfront de la política i a la gent que va viure el procés com “una presa del poder popular i s'han sentit després estafats, sense veure que s'atenguin les seves necessitats reals”.

L'escenografia de les lectures dramatitzades serà mínima. Dues obres amb prou feines precisen d'una peixera i un plàtan, respectivament.

Dramaturgs "de Madrid" escenificaran també la seva visió

Lluís Pasqual, director del Teatre Lliure, vol que a aquesta seva iniciativa segueixi una altra en la qual 12 dramaturgs “de Madrid”, entès el terme de manera genèrica, aportin les seves mirades sobre el mateix tema.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >