Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Els clàssics no moren mai

Seduir els electors espanyols a costa de Catalunya no s’havia fet fins ara a les brases d’un foc candent que té els habitants del lloc tan dividits com dolguts

Puigdemont aquest dimarts, a Copenhaguen.
Puigdemont aquest dimarts, a Copenhaguen.

Al planeta Netflix, on viu la política espanyola orbitada per la catalana, aquesta setmana han emès Borgen. Aquesta sèrie danesa descriu els avatars dels interessos públics, incloent-hi les misèries, com ja havia fet El ala oeste abans que seqüeles com House of cards es convertissin en un despropòsit. Només que si allò succeïa a la Casa Blanca, això passa al Palau de Christianborg, conegut popularment com a Borgen, del país de Hamlet. Allà on alguna cosa feia pudor de podrit, segons Shakespeare. Allà on la protagonista assumeix el poder contra tot pronòstic compaginant les seves virtuts públiques amb els condicionants dels seus problemes personals. Allà on tot tendeix a confondre’s perquè així és la vida. Allà on aquesta setmana Carles Puigdemont hi ha passat només un parell de dies, però que han donat per a molt. De fet, han donat per a tant que el jutge espanyol que el manté encausat no va facilitar la seva detenció internacional, tal com pretenia la Fiscalia; que el Govern espanyol va haver de tornar-la a ballar intentant rebaixar la tensió diplomàtica i la il·lusió informativa sense aconseguir-ho, i que el mateix expresident es va veure obligat a enfrontar-se a la duresa d’un interrogatori que, si s’hagués fet a Catalunya, les seves hosts haurien saltat a la jugular de la provocadora deixant-la als peus dels cavalls. És a dir, d’ells mateixos.

Ignoro si el candidat proposat a renovar el càrrec a la Generalitat ha vist la sèrie i si això li ha marcat el recorregut per l’interior de la cúpula del poder danès. Fins i tot si això va ser motiu de conversa amb els diputats que el van acollir. Del que sí que estic segur és que van compartir algunes astúcies aplicades per seguir marcant la pauta a través dels seus missatges permanents i els seus titulars impactants. Perquè el temps segueix demostrant que Puigdemont domina aquesta habilitat, ja definitivament negada a la maquinària propagandística de l’Estat. Perquè mentre el ridiculitzen, el menyspreen o l’insulten segueixen parlant d’ell, de les seves aventures i de les seves provocacions. Li van a la saga, tal com va aconseguir imposar durant el seu mandat. I també ara, amb el que el temps i la distància li permeten tramar i desplegar amb el suport dels seus contactes internacionals. Petits, però prou efectius perquè els mitjans el segueixin. Aquesta és l’estratègia de la nova temporada de la sèrie. Una qüestió diferent és fins quan durarà, com s’acabarà i quin serà el paper determinant del públic a qui li deu tant o tot. Perquè aquest ciutadà motivat, primer, i activista, després, va deixar el seu missatge a les urnes i encara s’ha de veure si ho interpreten adequadament tenint en compte el recent passat convuls.

“Sobretot hi va haver paraules: el relat que allunyava la política catalana de la realitat, el relat que bona part de la societat catalana va preferir a la descripció de la realitat. Un relat que flirtejava amb la postveritat i creava una falsa sensació de consens”. Jordi Amat a La conjura dels irresponsables remata el desengany íntim amb els polítics catalans concloent que: “Quan després d’anys de relat ens despertem el dia que la puresa s’havia concretat en una cosa tràgica, més enllà de centenars de milers de persones compromeses, no hi havia res sòlid”. I, efectivament, no hi era allà on hauria correspost que hi fos, però segueix avui existint en el legítim anhel d’aquesta part important de la ciutadania que va confirmar el seu propòsit abans del Nadal.

La qüestió que ara queda per desxifrar és si encara segueix existint pel legítim anhel d’una esperança infrangible o per la defensa genèrica del sentiment arrelat de país que segueix emparant-se en el fet diferencial convertit en actiu indestructible. I que s’ha traduït en un advertiment a Rajoy i, per ampliació, als defensors del 155. Un gest, entre sòlid i serè, equivalent a un acte de resistència a través del vot. Més democràtic, impossible. No es tractava de decidir? Doncs han decidit. Lliurement. I han repartit la seva solidaritat entre presos i fugits, sí, però sobretot blindant l’essència del país que no mereix ni tant despropòsit ni tanta confrontació. Un país avui en risc de convertir-se en el ring on s’enfrontin els dos púgils que ja escalfen de cara al seu combat per a les eleccions generals: el PP i Ciutadans. El seu repte és la contundència. Seduir els electors espanyols a costa de Catalunya és habitual, però fins ara no s’havia fet a les brases d’un foc candent que té els habitants del lloc tan dividits com dolguts, tant per les formes abruptes com per l’absència d’alternatives. I com cadascú va per lliure, ressorgeixen els motius reals del sentit del sufragi. En qualsevol cas, ja fos per raons sentides o per emocions pensades aquestes es poden veure desbordades per interessos individuals o partidistes. Tots embolcallats amb la bandera del bé comú. Per descomptat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ