Selecciona Edició
Connecta’t
L’ESCRITA OPINIÓ i

Els desplaçaments mínims

A El baró rampant (1957), en una de les poques converses que Cosimo Rondò manté amb el seu pare

A El baró rampant (1957), en una de les poques converses que Cosimo Rondò manté amb el seu pare, hi llegim una advertència tan lúcida com simptomàtica: ‘Fins quan sembla de poques milles’, diu el baró a l’hereu, ‘un viatge pot quedar sense tornada’. A més d’un noble amoïnat per la reputació familiar, qui parla aquí és la por d’un model social que es troba en falta. Cosimo, que ha decidit instal·lar-se als arbres d’Ombrosa com a reacció a un autoritarisme destrempat, no en baixarà mai més, ni tan sols per morir. Les conseqüències d’aquesta negativa a tocar de peus a terra basteixen el cos de la novel·la i serveixen a Italo Calvino per a passar comptes amb el Partit Comunista Italià, que acabava d’abandonar, en favor d’una actualització del gest il·lustrat, d’una revisió individual dels sabers heretats.

El pare Rondò expressa una tendència de la literatura moderna que podria descriure’s com una poètica del desplaçament mínim. Al capdavall, Cosimo no marxa de les terres familiars ni renuncia a cap títol; en té prou d’alçar els peus un metre per inaugurar un món nou. A més de la de Calvino, aquesta poètica convoca el Voyage autor de ma chambre (1794), de Xavier de Maistre, ‘Wakefield’ (1835), de Nathaniel Hawthorne, i l’Ulysses (1922) de James Joyce, per citar-ne algunes. En totes elles hi trobem reduccions del que, en temps passats, prenia l’ambició extensiva de la èpica. En totes elles, la sinècdoque coqueteja amb l’al·legoria.

El gest que funda el Robinson (Empúries, 2017) de Vicenç Pagès Jordà forma part d’aquests trasllats mínims: H., el protagonista, s’esmuny a la casa dels veïns i s’hi passa una colla de dies, fent-hi una mica de tot. A mesura que anem entenent el sentit d’aquesta intrusió, també es perfilen els contorns de la seva illa particular. Si el Robinson de Defoe era un exemplar d’Homo oeconomicus (d’aquell que duu dins seu la imatge sencera de la civilització), el de Pagès Jordà fa pensar més aviat en un Homo psicoticus, aquell que no ha aconseguit d’entrar-hi. H., un carter que té tant d’Oblòmov com d’Stéphane Miroux, és un hikikomori analògic. Somnia en una vida al llit i, com Rondò, prova de no baixar-ne mai.

El món d’H., però, no connecta amb res. És un món centrípet, que ho arrossega tot cap a la pròpia fantasia. La novel·la explora magistralment el costat sinistre d’aquesta promesa liberal que confiava en la productivitat de l’individu lliurat a la seva empresa, i que trobava, en la casa pròpia, el paradigma d’aquesta llibertat. El Rei de la casa, però, ha esdevingut un tirà i Narcís, un fetitxista de la puresa. Només l’amor –que barreja, relliga, descorda- aconseguirà d’interposar-s’hi i obrir un tall en la bombolla del jo.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >