Selecciona Edició
Connecta’t

Assaig de cinemateca ideal

Han estat els deu anys dels premis Gaudí i de l’Acadèmia del Cinema Català gloriosos pel que fa a la creativitat audiovisual del país?

'Pa negre', d'Agustí Villaronga.
'Pa negre', d'Agustí Villaronga.

Han estat els deu anys dels premis Gaudí i de l’Acadèmia del Cinema Català gloriosos pel que fa a la creativitat audiovisual del país? Una mirada enrere no deixa cap dubte que el període permet una clara lectura en termes de consolidació d’una indústria, augment de producció, experimentació de nous models, significatius relleus generacionals i progressió no tan sols en l’acceptació per part del públic, sinó també en la projecció internacional. Proposem una llista dels treballs més significatius de cada collita de cara a la construcció d’un cànon futur. Els títols no coincideixen necessàriament amb les obres guanyadores a cada gala, però conformen una selecció amb l’excel·lència com a denominador comú i on conviuen identitats, estètiques i sensibilitats tan contrastades que llancen el transparent missatge que la uniformitat no és un perill que condicioni ni el present ni el futur del cinema català.

Estiu 1993,de Carla Simón (2017). La cinta catalana que podia haver arribat als Oscar és una història universal sobre aprenentatge i gestió del dolor en la infantesa. A partir de la pròpia experiència després de la prematura mort dels seus pares, Carla Simón construeix un discurs universal amb la complicitat d’un repartiment portador d’una forta càrrega de veritat.

'La propera pell'.
'La propera pell'.

La propera pell, d’Isa Campo i Isaki Lacuesta (2016). Una obra de maduresa que s’apropia dels mecanismes del thriller per proposar un discurs complex sobre la identitat, el temps i la memòria. No hi ha una línia de diàleg, ni una decisió estilística, que no estigui al servei de sumar complexitat a un relat fascinant entorn de l’aparició d’un fill pròdig que tant podria ser un impostor com un insòlit salvador.

Les amigues de l’Àgata, de Marta Verheyen, Alba Cros, Laia Alabart i Laura Rius (2015). Un treball de final de grau esdevé una de les propostes més refrescants en arribar a la cartellera mercès a la mirada fresca sobre una nova sensibilitat generacional que proposa aquesta opera prima de quatre autores. Un relat situat en l’estratègic punt de crisi en què una noia s’aliena de les velles amistats per formar noves relacions.

Stella cadente, de Luis Miñarro (2014). Un dels productors amb més projecció internacional del cinema català —la Palma d’Or a Apichatpong Weesarethakul és, en part, seva— firma el seu treball més lliure com a director, fantasiejant sobre la figura malenconiosa d’Amadeu de Savoia. Un divertimento confés, però no exempt d’una acurada mirada crítica sobre un immobilisme espanyol que ve de molt lluny.

Història de la meva mort, d’Albert Serra (2013). El vocacional enfant terrible del cinema català —i, a la vegada, el responsable que molts crítics internacionals de prestigi tinguin en compte una producció catalana en els seus balanços— firma una pel·lícula d’horror intel·lectual on la llum, ja decadent, de la Raó es dessagna en el cor del bosc d’un romanticisme forjat en la tenebra.

Mi loco Erasmus, de Carlo Padial i Carlos de Diego (2012). Una de les obres de referència en l’estètica del posthumor: un documental sobre la incidència del programa Erasmus a Barcelona muta en viatge al final de la nit d’una ment creativa-obsessiva. El col·lectiu Pioneros del Siglo XXI abandona internet per conquerir un cinema de la intempèrie.

Open 24H, de Carles Torras (2011). Un malson en blanc i negre sobre els inferns existencials que nodreixen aquest present de solituds interconnectades, precarietats laborals i poques perspectives de futur. Torras aborda l’esclat de la tragèdia en un entorn quotidià, tot demostrant una gran capacitat d’afinament estilístic des del seu debut, compartit amb Ramon Térmens: la visceral Joves (2004).

Pa negre, d’Agustí Villaronga (2010). Possiblement, l’obra mestra d’un dels cineastes essencials del cinema català contemporani: l’adaptació de la ja brillant novel·la d’Emili Teixidor dona peu a una mirada trasbalsadora a la postguerra que, lluny de maniqueismes, detalla les conseqüències morals d’una infecció col·lectiva que engendra monstres a tots el racons d’una societat tristament gestionada per la por.

'Tres dies amb la família'. ampliar foto
'Tres dies amb la família'.

Tres dies amb la família, de Mar Coll (2009). Una inesperada maduresa en la mirada i en el tractament d’un material delicat és el que va distingir la gran carta de presentació de Coll com a cineasta: la família catalana es revela un territori extremadament perillós, on afectes i desafectes es gestionen sense calcular conseqüències, en el centre del discurs d’aquest relat de reunificació al voltant d’un patriarca mort.

Forasters, de Ventura Pons (2008). El director més perseverant del cinema català no ha oblidat mai que es va forjar en el teatre. Aquí recorria novament a un treball del dramaturg Sergi Belbel per parlar de les dinàmiques de rebuig de l’alteritat, en una societat catalana inconscient que l’endogàmia només suposa una drecera cap a l’extinció. Una narració en dos temps amb una inoblidable Anna Lizaran.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >