_
_
_
_
_

Els Gaudí, 10 anys de cine

Consolidació del talent, fugida dels ‘blockbusters’, models de creació i producció molt diferents de la resta de l’Estat i escassa recaptació. En aquests paràmetres es mou el cinema català en fer balanç de la dècada dels premis de la seva Acadèmia, que es fallen diumenge vinent

Els Gaudí celebren la seva desena edició.
Els Gaudí celebren la seva desena edició.LAURA SÁNCHEZ

En la virtuosa escena d’introducció d’un thriller nord-americà que s’estrena aquesta mateixa setmana, la càmera enregistra, sense èmfasi especial, la presència d’una novel·la de Carlos Ruiz Zafón a la tauleta de nit de la dona del protagonista. Podria ser tan sols un versemblant element d’attrezzo —al capdavall, la projecció internacional de l’escriptor barceloní està fora de dubte—, però potser resulta inevitable interpretar-ho com una picada d’ullet per part del director a la seva terra natal. El llibre de Ruiz Zafón surt a El pasajero, l’eficaç thriller amb Liam Neeson que ha dirigit Jaume Collet-Serra (Sant Iscle de Vallalta, 1974), un català plenament establert a Hollywood, autor de treballs de respectable recaptació com Sin identidad (2011), Non Stop (2014) o Una noche para sobrevivir (2015), i un bon exemple de consolidació del talent local en un territori al qual, fa unes quantes dècades, semblava gairebé impossible d’accedir.

La presència de la creativitat catalana en el panorama global de la producció audiovisual era un dels arguments que, fa deu anys, l’actor Joel Joan, en aquell moment president de l’Acadèmia del Cinema Català, esgrimia per justificar la creació de la institució i la posada en marxa dels premis Gaudí. D’altra banda, Collet-Serra encarna un model de cineasta que, si segueix desenvolupant la seva carrera dins dels mateixos marges, ho tindrà sempre francament difícil per obtenir un dels guardons: l’Acadèmia es guia per una escala de puntuació orientada a mesurar l’índex de catalanitat d’una producció audiovisual dins d’un panorama cada cop més plurinacional. Un sol Collet-Serra dins de la gran producció americana no suma els mínims perquè el cinema català —i la seva Acadèmia— es pugui enorgullir de la força identitària d’El pasajero, criteri que no difereix del de la resta de cinematografies a l’hora d’establir les seves pautes d’acceptació de candidatures a premis i nominacions.

Más información
Coixet: “Que més dones dirigeixin o produeixin cinema és qüestió de reparació històrica”

El bosc dels somnis

Invocant el mestratge de Georges Méliès a l’hora de transformar el cinema en una màquina per imaginar mons possibles, l’espot que ha dirigit Lluís Danés per a la desena edició dels Gaudí gira sobre una poderosa imatge poètica: un bosc màgic on algunes figures icòniques del cinema català —Josep Maria Pou, Sergi López, Itziar Castro, Núria Prims, Nora Navas, Bruna Cusí, Joan Pera— es reuneixen per somniar pel·lícules que, o bé obriran portes a noves realitats, o bé ajudaran a comprendre algunes de les realitats que ens envolten. El “Deixeu-nos somniar!” que exclama David Verdaguer al final de la peça està, sens dubte, carregat de significats que van més enllà del cinematogràfic després d’un any políticament conflictiu, en el curs del qual l’Acadèmia va fer públic un comunicat a favor del dret a decidir del poble català, on s’expressava el rebuig “a les darreres actuacions autoritàries i repressives del Govern espanyol contra persones, entitats i institucions catalanes” (21 de setembre de 2017). Diumenge vinent sabrem si aquest caldo de cultiu acaba desembocant en una gala especialment reivindicativa.

El que sembla inevitable és que l’edició dels Gaudí de l’any vinent ofereixi un bon baròmetre per calcular les conseqüències que ha deixat en la política cultural la intervenció del Govern autonòmic a instàncies de l’aplicació de l’article 155 per part del Govern central.

Aquestes circumstàncies coincideixen en un any en el qual la indústria cinematogràfica mundial està afrontant un altre tipus de reivindicacions, amb la raça i la visibilitat femenina com a centre del debat. L’any de dos debuts tan excepcionals com els d’Estiu 1993, de Carla Simón, i Júlia Ist, d’Elena Martín, els Gaudí poden presumir d’haver arribat gairebé a una paritat perfecta en les seves categories més rellevants: la pel·lícula de Simón i Brava, de Roser Aguilar, competeixen amb Incerta glòria, d’Agustí Villaronga, i La película de nuestra vida, d’Enrique Baró, pel premi a la millor pel·lícula, mentre que Júlia Ist i La librería, d’Isabel Coixet, lliuren el seu particular pols de gènere amb Tierra firme, de Carlos Marqués-Marcet, i La llamada, de Javier Calvo i Javier Ambrosi (només el fet que els Javis siguin dos matisa la paritat), pel guardó a la millor pel·lícula en llengua no catalana. L’equilibri es manté a la categoria de millor direcció (Coixet, Simón, Marqués-Marcet, Villaronga) i s’assoleix en altres categories (guió, curtmetratge, pel·lícula per a televisió, direcció artística, muntatge) d’una manera tan natural que aixeca la sospita d’un gest conjuntural en nom de la correcció política. Potser sigui una bona evidència de l’estat de salut de la indústria audiovisual catalana en qüestions d’una visibilitat femenina que, en tants altres racons de la vida cultural, segueix estant.

La seducció i els números

Els Gaudí, que concedeixen el guardó d’honor a una figura tan referencial i irrefutable com la gran Mercè Sampietro, també enceten enguany un premi per votació popular. I, al primer cop d’ull, un diria que aquest ha estat un any magnífic per al cinema català: la impressionant Estiu 1993 va estar a punt d’arribar als Oscar —la universalitat del seu discurs la convertia en una candidatura immillorable—; hi ha hagut debuts d’una maduresa aclaparadora (Simón, Elena Martín, la guionista Coral Cruz); la qualitat i la diversitat de la collita ha estat evident, i, fins i tot, s’han obert pas en la llista de nominacions propostes tan combatives i incòmodes com Lesa humanitat, d’Héctor Faver. No obstant això, el balanç numèric que feia la presidenta de l’Acadèmia Isona Passola el juny passat no era optimista: després d’un 2016 on els èxits de produccions com Un monstruo viene a verme —que l’Acadèmia considera la pel·lícula catalana més taquillera de la història— i Palmeras en la nievevan inflar les xifres generals i on deu produccions catalanes van passar del milió d’euros de recaptació a Espanya, l’any 2017 oferia a meitat de recorregut un preocupant balanç de només nou milions d’euros recaptats entre les dotze produccions catalanes estrenades en els primers cinc mesos.

El rodatge d''Incerta glòria', amb Marcel Borràs.
El rodatge d''Incerta glòria', amb Marcel Borràs.efe

Els barems que permeten extreure una conclusió optimista o pessimista no són substancialment diferents dels que s’utilitzen per valorar la salut econòmica del cinema espanyol, on també les grans produccions, com les pel·lícules de Juan Antonio Bayona i Fernando González Molina, poden aixecar miratges de bonança temporal en un teixit industrial on els productes d’autor i les propostes més minoritàries viuen en perpètua precarietat... Potser és que la collita cinematogràfica catalana del 2017 també mostra signes d’una certa ampliació de l’interès popular cap a treballs allunyats dels registres espectaculars dels blockbusters. Per exemple, la pel·lícula en llengua catalana més vista del 2016 va ser La propera pell, d’Isa Campo i Isaki Lacuesta, amb una recaptació de 176.723 euros i 37.590 espectadors. Enguany, el debut de Simón ha superat el milió d’euros de taquilla i ha atret 164.539 espectadors. Tant Estiu 1993 com La librería han superat la frontera del milió d’euros, mentre que Incerta glòria ha obtingut una més que respectable recaptació de 649.000 euros, xifra del tot comprensible si es té en compte el caràcter dur, obscur i desafiant de l’ambiciosa adaptació de l’obra de Joan Sales.

El passat novembre, el descens en la llista d’inscripcions als Gaudí —un 25% menys amb relació a la xifra de 2016— ja donava a entendre que, aquest cop, l’autoestima cinematogràfica catalana no s’havia de calibrar en números, sinó en una cosa molt més etèria, però potser més perdurable: l’excel·lència creativa. La incidència de la crisi de TV3 en els ajuts a produccions cinematogràfiques i el descens dels fons del Ministeri de Cultura espanyol juguen un paper fonamental en el balanç.

Pel que fa a la qüestió lingüística, el 2017 també ha encès les alarmes: només el 0,7% del total d’espectadors de cinema ha optat per veure les pel·lícules en la versió catalana original. Un dels reptes de l’Acadèmia passa, doncs, per lluitar a fi d’augmentar una xifra que Passola va definir com a “patètica” en la seva compareixença de balanç i recompte el juny passat. Entre 2011 i 2015, les xifres de recaptació de pel·lícules parlades, doblades o subtitulades en català va oscil·lar entre el pic de més de 5 milions d’euros del 2012 i els molt més modestos 2.701.100 del 2014.

Unes gotes d’escàndol

Nascuts per substituir els premis Barcelona atorgats pel Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya entre 2002 i 2008, i concebuts per servir a la cohesió, promoció i dinamització del sector cinematogràfic català, els Gaudí, al llarg d’aquests deu anys, no han viscut una trajectòria exempta d’escàndols i situacions tenses. L’afer Salomón Shang a l’edició del 2011 va ser, probablement, el més sonat: el director i productor va estar al centre d’una ferma sospita de compra de vots que va desembocar en la seva total desvinculació de l’Acadèmia, no sense abans protagonitzar un tens enfrontament mediàtic amb Joel Joan. L’any passat, el director i periodista Javi Giner va denunciar el plagi de la idea que sustentava un dels seus curtmetratges en un dels esquetxos filmats per a la gala, cerimònia que, per cert, es desenvolupava a l’ombra del sonat rebuig popular que havia obtingut la gala celebrada l’any anterior, amb una imaginativa Rossy de Palma com a heterodoxa mestra de cerimònies.

Josep Maria Pou, amb el seu Gaudí d'honor, l'any passat.
Josep Maria Pou, amb el seu Gaudí d'honor, l'any passat.david ruano

Però com que no hi ha acte social que no porti afegits trasbalsos diversos —només cal recordar els Goya del No a la guerra o el pas en fals de Warren Beatty i Faye Dunaway a la cerimònia dels Oscar de l’any passat—, potser l’actitud més positiva davant l’aniversari dels Gaudí sigui preguntar-se per la seva necessitat. ¿Realment el sector audiovisual català encarna un fet diferencial? Allà pel 2011 així semblava pensar-ho el productor Enrique González Macho quan va celebrar públicament el model de producció que havia fet possible una obra tan rellevant com Pa negre en un any marcat per una acusada crisi creativa en el cinema espanyol.

El cert és que, entre moltes altres coses, el context català ha desenvolupat estratègies molt contrastades per harmonitzar docència, producció, creativitat i aposta per nous models: al Màster de Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), per exemple, cal atribuir-li l’extraordinari moment creatiu que ha viscut el cinema de no-ficció no tan sols a Catalunya, sinó a la resta de l’Estat. El projecte es va posar en marxa molt abans que existís una Acadèmia del Cinema Català i uns premis Gaudí, però ha permès consolidar un model de producció que és senyal d’identitat, objecte de reivindicació crítica i marca eficaç per a la promoció internacional. Impulsat per Jordi Balló des del curs acadèmic 1998-1999, el màster ha donat sortida a un bon nombre de peces essencials —des de Mones com la Becky (1999) i De nens (2003), de Joaquim Jordà, fins a La plaga (2013), de Neus Ballús, passant per En construcción (2001), de José Luis Guerín, La leyenda del tiempo (2006), d’Isaki Lacuesta, o El cielo gira (2004) i Mercado de futuros (2011), de Mercedes Álvarez—, i també ha estat objecte d’una retrospectiva al festival de Rotterdam el 2010 i focus d’un ampli reportatge a la referencial Cahiers du Cinèma al juny.

El mateix àmbit acadèmic també ha aconseguit deixar empremta en el cinema de ficció amb pel·lícules com Les amigues de l’Àgata (de Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius i Marta Verheyen, del 2015) i Júlia Ist (d’Elena Martín, del 2017), fruits del grau de Comunicació Audiovisual d’una UPF que ha funcionat com a laboratori d’idees sense imposar patrons predeterminats als alumnes.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_