Selecciona Edició
Connecta’t

La ‘tercera via’ literària grega

Excentricitat encisadora i autoengany dolorós: per aquí es mouen els éssers de Khuliaràs

Un dels dibuixos del mateix autor.
Un dels dibuixos del mateix autor.

Hi ha vida literària entre Antígona i Kostas Jaritos? On és la literatura grega entre els dramaturgs clàssics i la seva novel·la negra d’exportació massiva? Una de les possibles respostes la proveeix el segell Males Herbes per mitjà de la figura de Nikos Khuliaràs (nascut a Ioànnina el 1904 i mort el 2015), artista polifacètic —poeta, escriptor, escultor, pintor i músic—, qui a L’altra meitat. Setze relats de passió controlada en forma de contes demostra ser una mena de parallamps on han anat a impactar un munt d’influències, de Gogol a Maupassant, de Saki al teatre de l’absurd, de contes tradicionals a Borges, de llegendes del folklore a tocs metaficcionals. El resultat, diguem-ho ja, és deliciós. En gran mesura gràcies a una mirada humorística envers la tragèdia i l’equilibri de forces entre el realisme i la fantasia —als seus relats hi ha morts estúpides, però els morts vigilen de prop els vius, es pateix d’amor i de malenconia, però els gats porten malediccions i existeix més d’un cel.

'L'altra meitat'

Nikos Khuliaràs

Traducció de Mercè Guitart

Males Herbes

168 pàgines

15 euros

Tres (almenys) són les constants de la col·lecció d’un autor per primer cop traduït al català: un desdoblament literal del personatge o la consciència que dins nostre donem acollida a diferents versions de nosaltres mateixos; la irrupció d’un element inesperat —de vegades de tall misteriós o lleugerament fantàstic— que trenca el fluir d’existències pautades i tranquil·les (parlem, en general, de gent senzilla i treballadora), i el dibuix de personatges solitaris i atribolats que no saben ben bé com sortir de la presó que suposen per a si mateixos. En Sokratis, protagonista del conte L’hora que és igual per a tots, un fuster entestat a viure d’acord amb l’hora que li marca un rellotge d’or amb cadena, per defecte endarrerit, exemplifica bé la barreja d’excentricitat encisadora i autoengany dolorós que defineixen les criatures del recull.

A més, aquest mateix relat ens ofereix un passatge que condensa dues altres grans virtuts narratives de Khuliaràs. Per un cantó, l’el·lipsi o compressió dels fets per donar ritme i volada a les històries. Per un altre, l’aparició d’un narrador omniscient que, entre savi i burleta, va fent apunts sobre esdeveniments i personatges quan, en realitat, ens parla dels mecanismes de representació de la ficció. Vegem-ho: “Nosaltres, però, no continuarem. El deixarem allà, i ens saltarem aquests anys, perquè així és com funciona la vida. Les coses bones passen igual de ràpid que les dolentes, i és per això que hi tornarem ara que tot ha canviat, fins i tot en Sokratis, que ja és vell —amb els cabells llargs i grisos— i alhora petit, tal com passa a les obres de teatre; aquelles obres que fan a les escoles quan s’acaba el curs: que en un acte el protagonista és un nen i al següent ja és vell; que ha envellit barroerament, i es nota, perquè el maquillatge és de pacotilla, i els espectadors veuen que sota el vell s’amaga el nen, però fan veure que no se n’adonen fins que s’acaba l’obra, perquè al cap i a la fi tot plegat és una convenció i una farsa, com la mateixa vida”.

Els dibuixos del mateix autor, entre infantils i minimalistes, un reguitzell de noms que —com en el cas dels personatges de la saga de l’Astèrix i l’Obèlix— suposen un poema o suggereixen una història ajornada (Asimakis Lappas, Pavlos Kondosakos, Stavros Galazulas) i l’edició en petit format vindrien a ser l’altra meitat que fa de L’altra meitat un descobriment lluminós com el golf de Corint.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >