Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

Carla Simón: “Fer una pel·lícula és un miracle en si mateix”

La directora d’‘Estiu 1993', que ha arrasat als premis Feroz, comença a escriure un nou llargmetratge que es planteja rodar a Lleida

La directora de cinema Carla Simón.
La directora de cinema Carla Simón.

Apareix tota atrafegada per la porta d’un ampli bar a prop de la Sagrada Família, barri on viu. Abans es va passar quatre anys estudiant a Londres i un als Estats Units. Es treu l’abric i mostra un somriure dolç. Carla Simón (Barcelona, 1986) respon a aquest diari poques hores abans de recollir quatre premis Feroz per Estiu 1993, inclosos els de millor drama, millor direcció i guió (tots dos per a Carla Simón) i el de millor actor de repartiment (David Verdaguer). Té 31 anys i porta mesos triomfant amb aquesta primera pel·lícula, però ara té clar que després de la temporada de premis toca passar pantalla. “Sento la necessitat de centrar-me en el nou projecte, que està molt verd, és una pel·li en català, de relacions familiars, món rural, però no personal. M’estic plantejant rodar-la a Lleida, però a poc a poc. Ara començo a escriure...”.

Simón es mostra discreta, tot i que convençuda que aquesta vegada la pel·lícula no serà autobiogràfica, encara que de nou estarà centrada en la família i per això estudia Lleida per rodar-la, on viu part de la seva. “Al final, la família no la pots triar i per aquest motiu acaben sent relacions molt complexes i molt interessants, sempre les he viscut de forma molt intensa”.

La realitzadora tenia sis anys quan la seva mare va morir de sida —tres anys abans havia passat el mateix amb el seu pare— i la van portar a viure amb els seus oncles a les Planes d’Hostoles, un poble de la comarca de la Garrotxa. A Estiu 1993 narra el seu primer tram de vida sense ells. ¿No li va resultar molt difícil explicar la seva pròpia vida? “La història està molt ficcionada al final. Jo no he amagat mai la meva germana al bosc, per exemple. Tot va ser un procés més llarg, jo plorava. No he tingut mai pudor d’explicar la meva història. No té res de dolent. El que passa és que sobretot cansa el tema de tantes entrevistes, cansa de parlar del mateix, però això ens passa a tots, facis la pel·lícula que facis”, explica. Hi va haver moments difícils: “Estiu 1993 em va fer adonar-me que no em recordava de la meva mare biològica, va ser el moment més dolorós d’escriure el guió. I també va ser el detonant d’un curt que es diu Llacunes a partir de la lectura amb la meva veu amb les cartes de la meva mare”.

Simón compta que ha estat un any de viatges, a 11 països en total, actes de promoció, centenars d’entrevistes i gales. Un recorregut amb només un possible mal sabor de boca com a balanç: es va quedar fora de la cursa als premis Oscar en la categoria a millor pel·lícula en llengua no anglesa. “No ho he viscut com una mala notícia. Les coses bones pesen tant que és quasi injust queixar-se per qualsevol cosa que no passi. Aquella nit, en arribar a casa, em vaig adonar que m’havia tret un pes de sobre perquè fa tant de temps que viatjo… que estic una mica cansada i tinc ganes de centrar-me en el següent”.

Isabel Coixet, cineasta que segueix el treball de Simón, comentava que “el que passa és que a les dones els costa més, tres anys més que als homes, segons les estadístiques, fer la seva segona pel·lícula”. ¿Sent la pressió? “De pressió en sento, però no crec en la paraula fracassar si ja aconsegueixes fer una pel·lícula. Fer una pel·lícula és un miracle en si mateix. Pots fracassar a la taquilla però no com a cineasta, amb cada projecte avances, no pots anar cap enrere si fas una nova pel·lícula”.

Però Simón sap com n’és de difícil el cinema, i sobretot es lamenta per les moltes pel·lícules que no arriben: “D’una banda cal aconseguir fer la pel·lícula i, de l’altra, que sigui distribuïda perquè la gent la vegi”. I afegeix: “Crec que està passant una cosa positiva: hi ha gent jove que fa cinema que arriba, que ha aconseguit traspassar les fronteres de la distribució, i a més, hi ha molta diversitat. Però també hi ha un cinema que es queda sense veure o projectes que es queden sense fer. No pateixo per la falta de talent, sinó per com es reparteixen les ajudes, crec que s’ha de protegir”. A ella la feina li ha donat bons resultats, però a més ara comença a donar classes de forma puntual a l’escola de cinema ESCAC i està molt centrada en Cinema en curs, “un projecte que ajunta cineastes amb a professors d’escoles i instituts públics i fem classes a nens”. Si tens sort pots viure del cinema. “Una pel·lícula com Estiu 1993 et dona un sou com a director, que en el meu cas està bé, però també faig classes, no només per una qüestió econòmica sinó també moral, perquè és crucial educar en cinema. La docència i la direcció estan molt properes en el cinema”. Col·laborar a Cinema en curs és la seva manera de demostrar que amb l’educació es poden canviar les coses i fer que la gent vagi a les sales de cinema.

Abandona la dolçor i es mostra rotunda en posar sobre la taula el cas de TV3. Hisenda reclama 147 milions a la televisió catalana, i a altres autonòmiques i locals, pel conflicte de l’IVA. “Nosaltres som una generació que no hem fet mai cinema amb gaires diners, la meva generació fa cinema amb poc, i així ens hem anat espavilant. El que està passant amb TV3 és molt fort, no sé com acabarà. Tinc l’esperança que algú amb una mica de lucidesa digui: ‘Deixem-ho estar’. Hi ha un tipus de cinema al qual segurament li costarà més trobar una empresa o televisió privada que hi posi diners. Crec que qualsevol disciplina artística ha d’estar protegida per la televisió pública i les ajudes, evidentment d’una manera raonable. Moltes d’aquestes pel·lícules acaben viatjant i es projecten en festivals”.

Com també cal seguir reivindicant la presència de dones en el cinema: “Tenim bastanta sort, a Catalunya hi ha força dones respecte a la resta d’Espanya. El nostre equip és purament femení. En som unes quantes, però no ho hem d’agafar com a normal, perquè no és la dinàmica, i a més les pel·lícules dirigides per dones continuen sent moltes menys. N’hi ha moltes estudiant cinema, crec que s’ha d’impulsar políticament”.

La cineasta s’ho ha de pensar dues vegades per dir quina sèrie de televisió està veient. Al final no dona noms. L’última pel·lícula que va veure sí que la recorda, La librería, de Coixet. Coincideix que el que ha passat a Catalunya dona per a una pel·lícula, “o diverses, sens dubte. Ho he viscut en la distància absoluta, a través dels meus amics i de la meva família, he estat com en un món paral·lel. Ets com un observador al qual pregunten, i era interessant veure com, per exemple, els europeus en general sí que estan molt informats, els islandesos en particular. El que sí que he vist és que potser necessites llegir 10 diaris per entendre-ho. Sobretot quan ets fora”.

Acaba la conversa, però abans m’aclareix: “Sempre dic que faré dues pel·lis, i després pensaré en els fills. Aquest és el meu pla”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ