Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El gran transvasament

Els electors de dretes han abandonat a Catalunya un PP ensorrat per la corrupció perquè han vist que Ciutadans garantia la continuïtat

El PP d'Albiol i Millo va ser el gran derrotat el 21-D.
El PP d'Albiol i Millo va ser el gran derrotat el 21-D.

Amb tothom pendent de si els independentistes fracassen o triomfen en el seu intent d’investir un president de la Generalitat i de formar un nou Govern, ha quedat en un segon pla que l’enfonsament electoral del PP en les eleccions catalanes del 21-D és probablement una dada de màxima rellevància per al futur immediat.

Aquesta clamorosa derrota només és atribuïble en una mínima part a l’agenda catalana, que és el que es dirimia en aquesta convocatòria. Els vots que ha perdut el PP no han anat a parar a partits que proposin per a Catalunya una política diferent de la que ha aplicat el Govern de Mariano Rajoy, sinó a un, Ciutadans, que l’ha avalat plenament i que fins i tot preconitza una intensificació de la mateixa recepta. A reserva del que diguin estudis postelectorals sobre el comportament dels votants, l’enfonsament del PP sembla que més aviat prové del fet que, per fi, la corrupció sí que té càstig electoral.

En el moment en què els antics electors del PP han cregut que existia una alternativa viable dins del seu camp ideològic, hi han acudit. Ho han fet, a més, doblement tranquils. El partit d’Albert Rivera oferia dues garanties de continuisme per a aquest segment de l’electorat. La primera: Ciutadans és, des del seu naixement, una força totalment oposada al catalanisme, la versió més recent i ufanosa de l’espanyolisme de sempre. Per tant, no hi havia risc que per aquí es perdés ni un sol vot en la confrontació amb l’independentisme català. La segona: la fi de l’ambigüitat ideològica de Ciutadans. El partit d’Albert Rivera ha deixat enrere la seva etapa inicial d’híbrid a mig camí entre socialdemocràcia i liberalisme, just en un moment en què això significa, sobretot, neoliberalisme. Tampoc aquí existia el risc que el vot es perdés per a la dreta. I en tenim una mostra: la investidura de Mariano Rajoy el 2011.

Sobre aquest fons ha operat l’estesa percepció social que el PP s’ha enfangat irremissiblement en un marasme de corrupció del qual no podrà sortir sense una renovació total que, de moment, no s’anuncia ni en el vaporós estadi de les bones intencions. A reserva del que diguin les sentències en el seu moment, el que s’està veient aquests dies als jutjats de Madrid i València ratifica la idea inicial que, almenys a les comunitats on s’havia consolidat com el partit del poder, el PP s’havia convertit en un instrument per delinquir en profit de la mateixa organització i/o de dirigents decidits a aprofitar-se de la seva posició política.

Tot això fa molt de temps que s’està coent als jutjats i hauria estat realment un miracle que no hagués tingut conseqüències en la credibilitat i el prestigi del partit de Rajoy. No és, per descomptat, una bona credencial ni un auguri de futur brillant. La patacada electoral ha arribat a Catalunya quan els electors han cregut que podien obtenir d’un altre partit el mateix que els oferia el PP. El que distingeix el PP de Ciutadans és que Ciutadans no està acusat de corrupció. Això és el que ha marcat la diferència entre ells en les eleccions del 21-D. Tota la resta serien, si de cas, matisos.

Alçar-se amb el lideratge de l’espanyolisme a Catalunya era la part més assequible dels reptes que afronta Ciutadans. És una bona base per partir a la conquesta del mateix lideratge a la resta d’Espanya. El PP és, en la pràctica, un partit-Estat. Una qüestió que recorda el PRI mexicà. Una força mimetitzada amb les estructures de l’Estat en els seus diferents nivells. No íntegrament, és clar, però sí en els seus segments més conservadors. Per això el PP ha pogut resistir tant de temps el desgast provocat pels escàndols de corrupció. La fortalesa li ve de ser el partit del poder, que a Espanya és, en bona part, el poder de l’Administració central, gran proveïdora d’oficis i beneficis de tota mena. Els quadres d’aquest tipus d’estructures poden passar fàcilment d’un partit a un altre. Ja ho han fet altres vegades. Estaven en el franquisme i es van passar a UCD. Estaven a UCD i es van passar al PP. Estan al PP i es poden passar a Ciutadans.

Les garanties de continuïtat a la dreta ja estan establertes.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ