Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La fatiga del sí o sí

Entre els votants independentistes la il·lusió es replega i es va imposant la percepció que la unilateralitat és un impossible

Carles Puigdemont, a Brussel·les.
Carles Puigdemont, a Brussel·les. AP

El fet que en l’independentisme —tan esquerdat i contraposat— ningú digui ara per ara que l’emperador Puigdemont està nu no impedeix que els símptomes de la fatiga postprocés s’evidenciïn en totes i cadascuna de les franges del seu electorat, excepte en la decreixent CUP. Entre els votants independentistes la il·lusió es replega i es va imposant la percepció que la unilateralitat és un impossible. Esperant, possiblement, que sigui el Tribunal Constitucional qui posi a ratlla Carles Puigdemont, la lluita entre els seus fidels de Junts per Catalunya, la Convergència residual —minvada pel cas Palau— i ERC creix sordament, amb un altíssim risc d’electrocució. Al final, des de Brussel·les, Puigdemont pogués aconseguir, a contra corrent del que proposa la seva creixent pertorbació política, que l’esgotament del miratge unilateral obtingui la certificació d’una fatiga que minva les energies de la societat, torba l’equilibri institucional, divideix la societat, bloqueja l’alternança i afecta profundament les dinàmiques econòmiques.

Dues versions del moment polític van sedimentant, atès que en els processos de fatiga pot haver-hi transicions abruptes i sorpreses de tota naturalesa: d’una banda, existeix una posició catastrofista per la qual el més probable seria una aglomeració de la violència en els sectors de l’independentisme més radical que obligaria Rajoy a pactar gairebé a cegues una sortida al problema. Aquesta és una versió que equipara el monopoli de la violència que li correspon a l’Estat amb l’agitació del carrer, no sempre quantificable, indicativa tal vegada però no representativa. És més: l’atractiu de l’agitació secessionista va a menys. Aquesta versió més aviat apocalíptica, incomprensiblement, ignora la consistència d’un Estat al que el terror d’ETA no va poder trencar.

D’una altra banda, hi ha qui es planteja la possibilitat que l’entorn de l’ANC i Òmnium —per exemple— segueixi perdent capacitat d’agitació, pel fet que la tendència més manifesta és la fatiga que ja ve provocant la tàctica extrema del tot o res. En aquest cas, veuríem com el possibilisme —dins de les coordenades secessionistes— va ocupant el lloc del maximalisme. És a dir: els mateixos personatges, diferent tacticisme, un altre tempo. Per a ERC, existeix la possibilitat d’afegir-se poder tant en la Generalitat com en les futures eleccions municipals, malgrat que els seus càlculs per a un sorpasso a Puigdemont van fallar. Però Puigdemont s’ha instal·lat en una virtualitat primitiva, assistida pel conglomerat de la seva llista —Junts per Catalunya— ostensiblement enfrontada al PDeCAT. Només cal que entre els independentistes amb major capacitat de realisme polític es reconegui que l’expresident està nu. Tot depèn d’imprevistos que a vegades són grotescament anecdòtics, com quan Puigdemont va poder convocar eleccions i, per temor a alguna protesta nacionalpopulista al carrer i a Twitter, no ho va fer, i va dur la proposta de Mariano Rajoy al Senat, l’aprovació del 155 i la convocatòria gairebé immediata d’unes eleccions autonòmiques que, tot i ser obra de l’Estat invasor, van ser acceptades per l’independentisme en presentar les seves candidatures i accedir a la constitució del nou parlament de Catalunya. Com a resultat, C’s va ser el partit que va obtenir més vots mentre que l’independentisme —almenys en aparença, donades les seves tensions— tenia una majoria clara en escons. Ara fins i tot pot passar que qualsevol sigui president de la Generalitat per una carambola similar a la que va fer president al gairebé desconegut Puigdemont quan la CUP va voler eliminar Mas. Hi ha hagut tanta imprudència política en la iniciativa separatista que ara per ara un no sap si decantar-se per l’optimisme o el pessimisme, perquè ni tan sols es donen els condiments mínims per intentar l’anàlisi realista.

La paradoxa segueix essent aparatosa: els qui van proclamar la república catalana confien ara que el Tribunal Constitucional impossibiliti la investidura telemàtica de qui va liderar aquella proclamació. Això faria plausible que ERC obtingui una gran quota de poder, com demostra l’actual enfrontament, obscè des del punt de vista d’una radiotelevisió pública, pel control de TV3 i Catalunya Ràdio, en prossecució d’un greuge brutal al que en les societats avançades s’entén com a pluralisme crític. Mentrestant, el deteriorament de l’economia no s’atura. Si la fatiga acabés per convertir-se en estructural, el futur de Catalunya seria una incògnita cada vegada més pesarosa, més aviat ombrívola.

Valentí Puig és escriptor.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >