Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Les cartes sobre l’hemicicle

Ara falta que es creïn les condicions per reprendre la partida, necessàriament difícil perquè hi ha ferides sagnants

Ple per la constitució de la XII legislatura del Parlament.
Ple per la constitució de la XII legislatura del Parlament.

Encara s’han d’esvair moltes incògnites, però la constitució del nou Parlament ha donat pistes interessants sobre l’estat i la disposició d’esperit de les forces polítiques.

Entre els independentistes ha decaigut la voluntat de dissimular les diferències entre Junts per Catalunya i Esquerra Repulicana. Esquerra és un partit compacte i degudament jerarquitzat, en què Junqueras segueix tenint l’última paraula, tot i que hagi estat ocultat darrere dels murs d’Estremera. Partit republicà i independentista per definició, aposta per un canvi de ritme. Amb la independència com a horitzó, però per una via lenta i pragmàtica, que permeti recuperar el control de les institucions, establir objectius de govern a curt termini i guanyar capital polític. Per això entén que toca moure’s dins de la legalitat, sense forçar situacions que juguen en contra. Roger Torrent és l’intèrpret d’aquesta línia política. Aguantarà la pressió?

Junts per Catalunya, al contrari, és avui un galimaties. El PDeCAT, un partit nounat, s’enfronta permanentment a obstacles endògens que li impedeixen créixer. Amb el cas Palau, la seva vella guàrdia, portadora de la càrrega convergent, ha passat definitivament a la reserva. Però la nova generació de dirigents està posseïda pel lideratge telemàtic de Puigdemont, que, amb la poderosa bandera de la màxima institució catalana i envoltat d’un nucli d’incondicionals, proposa i disposa davant d’un partit tan feble que s’ha deixat acorralar.

L’estació de destí està assenyalada: un govern ERC-Junts per Catalunya al 50 per cent, però per arribar-hi Puigdemont haurà d’acceptar que l’adhesió al seu lideratge no és a la seva persona, sinó a la institució, i que un president eclipsa l’anterior. I els partits hauran d’assumir les acusacions de traïció dels qui no assumeixen els límits de l’estratègia rupturista.

El retorn al Govern i una agenda amb objectius diversificats que recuperin el debat sobre les transformacions econòmiques, culturals, tecnològiques i socials és el que esperen els comuns, que no han aconseguit imposar un perfil propi en aquest procés. Barcelona és la seva carta i l’àrea metropolitana hauria de ser el seu repte.

A l’àrea anomenada constitucionalista, el to particularment agressiu d’Arrimadas en constituir-se el Parlament confirma que la batalla es trasllada a Espanya, en la disputa per l’hegemonia de la dreta. La temptació de Ciutadans serà la recentralització, amb l’avantatge, respecte al PP, de no governar en les institucions autonòmiques i locals i, per tant, de no tenir pressió des de les seves pròpies terminals. Hi haurà mala maror.

La desaparició del PP com a grup parlamentari eleva a categoria el que fa temps que és una evidència: la dreta espanyola no ha entès mai el que passa a Catalunya. El PP català, controlat des de fa dècades per un grapat de regidors aferrats a mantenir les seves posicions, és irrellevant socialment. Rajoy ha dit davant dels seus que ara tocava guanyar políticament l’independentisme a Catalunya. Però si no ho va fer abans, si va parapetar la seva impotència darrere de la justícia, per què ho hauria de fer ara? Maquiavel li ofereix algunes pistes: “El príncep necessita tenir l’amistat dels pobles, sense aquesta no tindrà remei en les adversitats”, “aquelles ciutats i països que parlen llengües i tenen cultures diferents són les més difícils de conquerir i de conservar” i “aquell que no descobreix els mals quan neixen no és savi de debò”.

Finalment, el PSC viu atabalat. Circulen aquests dies dues versions de la seva presumpta pèrdua de vots en els últims dies de campanya. Uns diuen que la causa va ser l’aposta d’Iceta per un indult als polítics processats; d’altres pensen que va ser la desautorització immediata del candidat per part de diversos dirigents del PSOE. Probablement, les dues hipòtesis tenen la seva part de veritat. De fet, és la veritat del PSC.

Les cartes estan sobre la taula. Ara falta que es creïn les condicions per reprendre la partida, necessàriament difícil perquè hi ha ferides sagnants i un carrusel judicial que ens espera. Són moltes aquests dies les apel·lacions al realisme. No és metafísica, està en el terreny de l’evidència: la política és lluita pel repartiment del poder; l’avaluació justa de les relacions de forces i la capacitat de captar els moments d’oportunitat és el que distingeix el bon polític; i per més que la lògica amic/enemic formi part de la filosofia espontània dels polítics, guanya qui sap transcendir-la.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >