_
_
_
_
_
CORREDISSES

El millor polvo de Ronaldinho

Ronaldinho va durar massa poc per al gust del Barcelona. El seu llegat, en qualsevol cas, és tan agraït com indestructible futbolísticament

L'exjugador del Barça, Ronaldinho, el 2007.
L'exjugador del Barça, Ronaldinho, el 2007. LLUIS GENE (AFP)

Roberto de Assis Moreira ha anunciat que el seu germà Ronaldinho Gaucho es retira oficialment del futbol, una declaració sorprenent perquè, tot i saber-se que jugava algun amistós de tant en tant, molta gent ja el tenia per un futbolista jubilat des que va ser nomenat ambaixador del Barça. El barcelonisme, de fet, el va donar per perdut molt abans que deixés el Camp Nou, quan ho passava bé de nit i dormia de matinada al gimnàs en lloc d’anar a treballar al camp d’entrenament, còmplice tant de l’entrenador Rijkaard com del president Laporta.

Molts aficionats li van recriminar que s’abandonés abans d’hora, simplement perquè li va donar la gana, com si fos un pòtol i no un jugador necessàriament compromès amb la causa culer i respectuós amb el seu currículum, el d’un futbolista que va arribar a ser el millor del món, figura també al Brasil. Ronaldinho va ser conseqüent amb la seva declaració d’intencions des que va arribar a Europa: volia ser el número u, com havia promès al seu pare i al seu germà, de manera que, un cop assolida la fita, va dimitir sense que li importés el que diguessin al Barça.

Ronaldinho va durar massa poc per al gust del Barcelona. El seu llegat, en qualsevol cas, és tan agraït com indestructible futbolísticament, pels seus gestos tècnics i pels gols, per jugades com les que va protagonitzar al Bernabéu el dia del 0-3, talment com si fos un pura sang indomable; per rematades úniques, poques com aquella de Stamford Brigde, en què la seva cama dreta es podia confondre amb un pal de golf; i per transicions tan ràpides i precises en la conducció i la definició que sonaven com un llamp i un tro en una nit d’estiu al Camp Nou.

Aquell partit contra el Sevilla en què el gol de Ronaldinho va fer tremolar l’estadi, tal com va quedar registrat a l’Observatori Fabra, escenifica el moment d’explosivitat que vivia aleshores el Barça des del sorprenent triomf de Laporta. Ningú creia que podia guanyar les eleccions i tothom sabia que Beckham jugaria al Madrid i no al Barça, per més que s’anunciés com a reclam en una campanya curiosament pintada de groc de l’exlíder de l’Elefant Blau. Florentino devia pensar que no dient res li estava fent un gol al Barça, quan va ser Laporta qui al final va enredar el Madrid.

El soci blaugrana volia foc nou i Laporta va arribar al Camp Nou, Beckham va anar al Madrid i el Barça va fitxar primer Ronaldinho i després Eto’o, mentre Rijkaard s’asseia a la banqueta de l’estadi perquè la nova junta no es va voler gastar calés en el fitxatge de Koeman. Tot i que va costar fer l’equip —tant que el vicepresident Rosell va voler canviar Rijkaard per Gratacós i després per Scolari—, l’ambició i la força de Laporta i el talent exuberant de Ronaldinho no van tenir aturador finalment a la Lliga i més tard a la Champions conquerida a París.

Els presidents són decisius per a la bona marxa del club, i la llum de Laporta va ser encisadora després de la foscor viscuda amb Gaspart. Els entrenadors, i els directors esportius, marquen l’estil d’un equip, i el cruyffisme va canviar fins i tot la manera de veure el futbol, expressada i sublimada finalment amb la clarividència i determinació de Guardiola. Però els jugadors són decisius per moure la gent, i Ronaldinho va fer feliç el barcelonisme, reclòs com vivia en un confessionari, víctima del tantsemenfotisme, desorientat des de la traïció de Figo.

Ronaldinho va canviar l’humor de la gent blaugrana, i el Barça va deixar de fer ganyotes per exhibir un gran somriure, senyal de vida, de trempera, de ganes de menjar-se el món, com queda expressat en aquell memorable “Gauxuuuuuuu” del Puyal. Aquella felicitat va durar menys del que volia el Barça, segurament per intensa, i alguns aficionats no l’hi van perdonar mai a Ronaldinho. Ara que s’ha notificat la seva retirada, tal vegada seria bo reclamar que el partit del seu comiat previst per després del Mundial de Rússia es fes al Camp Nou.

No es tracta ja de fer les paus, ni de reclamar res que no toqui, sinó de donar les gràcies a Ronaldinho per l’alegria que va suposar la seva arribada al Barça. Bartomeu podria convidar també Rijkaard i Laporta i muntar una nova nit del gaspatxo com aquella de setembre del 2003 contra el Sevilla. “No es pot explicar”, va dir Ronnie. “Vaig agafar la pilota i vaig anar una mica més a poc a poc del que acostumava per poder pensar, ja que encara no estava acostumat als espais del Camp Nou”. El clam de l’estadi va ressonar a tot Barcelona.

Mai més s’ha sentit a gemegar tant el Camp Nou. Va ser el millor polvo de Ronaldinho.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Ramon Besa
Redactor jefe de deportes en Barcelona. Licenciado en periodismo, doctor honoris causa por la Universitat de Vic y profesor de Blanquerna. Colaborador de la Cadena Ser y de Catalunya Ràdio. Anteriormente trabajó en El 9 Nou y el diari Avui. Medalla de bronce al mérito deportivo junto con José Sámano en 2013. Premio Vázquez Montalbán.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_