Selecciona Edició
Connecta’t

Tot rebuscant als calaixos i a la memòria

‘Universal i Faraona’, l'últim documental de Ventura Pons, reivindica les figures de Gato Pérez, Pepe Rubianes i Ocaña

Carles Flavià i Sisa en una xerrada recollida al documental 'Universal i Faraona'.
Carles Flavià i Sisa en una xerrada recollida al documental 'Universal i Faraona'.

No amaga el director de cinema català Ventura Pons que és dels calaixos i de les caixes que ha guardat tota la seva vida d'on treu “nou” material per a les seves pel·lícules. Aquest ha estat l'origen de l'últim dels seus treballs, el documental Universal i Faraona. Tot un remember de personatges clau per una visió trencadora de la Barcelona que van viure: Ocaña, el Gato Pérez i Pepe Rubianes. Encara que la pel·lícula, que s'ha estrenat aquest divendres, no va de la ciutat, sinó d'aquests tres personatges explicats de diferents formes. “Els tres van ser icones d'una Barcelona universal i la van fer faraona en un temps molt especial, els setanta, a la sortida del franquisme. I reivindico aquesta memòria. Per això torno sobre els temes i també sobre els personatges”, comenta Pons. De manera que ja es pot apuntar que hi haurà més lliuraments.

Recorda Ocaña a través d'una conversa entre el seu germà bessó, Jesús Pérez Ocaña, amb Ignasi Millet, un altre personatge i amic de Pons que va protagonitzar Ignasi M, una altra de les seves pel·lícules. Una conversa que només es veu esquitxada per alguna imatge històrica d'Ocaña en la qual s'aixeca les faldilles mostrant-se nu per la Rambla. Una xerrada en la qual Pérez Ocaña, sindicalista i àcrata, explica com i per què va decidir portar-se a Barcelona el seu germà des d'Andalusia, on més d'una vegada el va treure d'embolics, alguns d'amors. Explica que ja des que va arribar a la ciutat es va instal·lar a la plaça Reial: “Temps explosius en els quals hi havia molts travestis i homosexuals que no s'atrevien a sortir de l'armari. En canvi, el meu germà s'aixecava la faldilla pel carrer i ensenyava el cul”. Temps, també, de tremendes festes al pis d'Ocaña, recorda Millet.

Pons recupera material de la seva pel·lícula Ocaña (1978) i una famosa performance en la qual canta a la verge de la Macarena en una singular processó de la imatge per alguns carrers del barri Gòtic de Barcelona. El bessó d'Ocaña –l'artista va morir el 1983 per les complicacions que va tenir després d'un accident amb una bengala que li va provocar greus cremades– es refereix al reconeixement de l'obra artística del seu germà, que es va servir de la pintura per reivindicar l'homosexualitat: “El curiós és que el meu germà va ser pintor de brotxa grossa durant un temps per guanyar-se la vida”.

El personatge del Gato Pérez, el músic d'origen argentí que va morir el 1990, és abordat en una llarga conversa entre dos artistes que el van conèixer bé: Carles Flavià –mort fa gairebé dos anys– i Jaume Sisa. “Buscant coses vaig trobar una caixa amb un enregistrament de 47 minuts de la xerrada dels dos que vaig gravar per preparar un documental del Gato. Per a aquest documental amb prou feines vaig utilitzar dos o tres minuts. En revisar-lo, vaig creure que la conversa donava de si per a Universal i Faraona”, explica Ventura.

La xerrada en qüestió va tenir lloc, després d'una llarg –i regat– dinar al bar El Raval, de Lucila, la companya de Flavià, que va baixar les seves persianes fa gairebé dos anys. Sols a la barra amb un parell de copes, Flaviá i Sisa evoquen el caràcter i la personalitat del Gato i el seu descobriment i enamorament de la rumba gitana. Un dels moments més impactants de la conversa és quan Flavià s'aposta 50 euros amb Sisa que ell és el primer dels dos que morirà. Sorneguer, Sisa, que no accepta el repte, li diu: “Tu el que vols és que em mori jo abans per venir al funeral i muntar un número”. Les filles del Gato, Clara i Jessica, recorden com era la vida familiar i, sobretot, l'ambient de festa amb els músics. El documental va intercalant música, com la rumba catalana de Los Manolos o una actuació de Moncho.

La part de la cinta de Rubianes és inèdita: són imatges dels viatges de l'humorista a l'Àfrica que guardava la seva germana Carmen i que va lliurar al cineasta després de la mort de l'artista, desaparegut el 2009. Un pletòric Rubianes rient-se de si mateix i del món, estirat en una gandula –"el merescut descans de tot treballador"– o fent broma amb nens. Rubianes autèntic.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >